diumenge, 1 de setembre del 2013

Dimecres, 1 de setembre de 2010



Avui fa deu anys, va morir la tia Teresina. La tia Teresina de Casa Malena era germana de la Pilar, la mare de mon pare. La tia Teresina es va casar, quan semblava que ja no es casaria, amb un senyor de Barcelona que que havia enviudat, el Bosch, que havia estat subinspector de policia abans de la guerra. El Bosch havia nascut a Sant Pere dels Arquells, un poble entre Cervera i la Panadella. La Teresina se n’hi va anar a viure a Barcelona, a la primera porta del cinquè pis del número vint del carrer del Comte d’Urgell. Allí es convertiria en la senyora de Bosch, en una senyora de l’Eixample. Ja no seria més la minyona de Casa Malena.
La Teresina i el Bosch, el Bosch i la Teresina, tenen la culpa que m’estimi tant els llibres. Quan jo era un marrec, van regalar-li Astèrix i Cleopatra, d’Uderzo i Goscinny, a ma germana Montse, sis anys més gran que jo. Va ser un dels primers llibres, si no el primer, que vaig veure entrar a casa nostra. Encara ara, quan llegeixo la coberta de l’exemplar que tinc a Reus, experimento les mateixes sensacions –curiositat, emoció, passió per la descoberta- de quan vaig llegir-lo per primera vegada: “La més gran aventura mai dibuixada. 14 litres de tinta xinesa, 30 pinzells, 62 llapis de mina tova, 1 llapis de mina dura, 27 gomes d’esborrar, 38 quilos de paper, 16 cintes de màquina d’escriure, 2 màquines d’escriure, 67 litres de cervesa foren necessaris per a la seva realització!”
El Bosch era un apassionat dels llibres. En tenia de sa mare, que era mestra, i de la primera dona. Però majoritàriament en tenia de seus, molts dels quals els havia adquirit a la mítica Llibreria Bosch –no eren parents, diria-, de la Ronda de la Universitat. Quan, als estius, hi anava de vacances –les meves vacances eren una setmana al seu pis de l’Eixample i una setmana als pisos de les ties Júlia i Pepita, al Guinardó-, m’ensenyava els llibres que havia comprat feia poc, i m’indicava com els havia de fullejar per no fer-los malbé: amb el polze i l’índex, havia de pinçar la cantonada de dalt de les pàgines i passar-les suaument, amb cura. El Bosch tractava els llibres amb devoció, com pedres precioses. Els tenia ben afilerats a les lleixes, alguns els folrava amb paper de diari, no els feia ni la més mínima ratllada, un doblec era per a ell motiu suficient per anar a l’infern.
Primer va morir el Bosch, després la Teresina. Quan vam buidar el pis, perquè l’havíem venut, el Josep i el Jaume –el germà de mon pare i son fill, respectivament- van donar-me carta blanca perquè em quedés els que volgués. Quasi m’agafa un cobriment de cor. Vaig fer les parts que vaig estimar justes i cap a Sarroca, que falten llibres! En un primer moment, vaig pensar que, quan me’ls llegís, jo donaria vida a aquells llibres, que feia vint, trenta, quaranta, cinquanta, seixanta, setanta anys que no llegia ningú. Però ben aviat vaig comprovar que era al revés, que eren ells que em donaven vida a mi. Perquè entre aquells llibres hi havia l’Odissea d’Homer, l’Eneida de Virgili, les Cròniques del Rei en Jaume i de Bernat Desclot, la Divina Comèdia del Dant, el Diccionari català-valencià-balear de Joan Alcover i Francesc de Borja Moll, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines, el Folklore de Catalunya de Joan Amades, la Història de Catalunya de Ferran Soldevila, la Història de la Literatura Catalana de Martí de Riquer i Antoni Comas, i nombroses obres de Joaquim Ruyra, Frederic Mistral, Carles Riba, Salvador Espriu, Pere Quart, Màrius Torres, Josep Maria López-Picó, Guerau de Liost, Eugeni d’Ors, Tomàs Garcés, J. V. Foix, Manuel de Pedrolo, Josep Pla i Mercè Rodoreda. Novelasses com Faust, de Goethe; Guerra i pau, de Tolstoi; David Copperfield, de Charles Dickens; Homes i ratolins, de John Steinbeck; Un dia d’Ivan Deníssovitx, d’Aleksandr Soljenitsin: Plora, pàtria estimada, d’Alan Paton; El pont del riu Kwai, de Pierre Boulle, o El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzaki. I tants d’altres que encara no he llegit, com el Tirant lo Blanc, que fa temps que m’espera.
Vaig devorar molts d’aquests llibres abans i durant l’escriptura d’Oli en un llum, el meu debut literari. A dia d’avui, i sense cap mena de dubte, puc afirmar que jo seria pitjor escriptor si no els hagués llegit. Per tant, un altre agraïment a la Teresina i el Bosch.
Però no és pas l’últim, perquè un estiu, durant una estada al seu pis de l’Eixample, la tia Teresina va agafar un paper i em va dir té, a partir d’ara apuntaràs tot lo que fem aquests dies. I jo anava escrivint: dilluns hem anat a la plaça de Catalunya; dimarts a donar menjar als coloms a la plaça d’Espanya, a les Arenes i al parc de l’Escorxador; dimecres a la Catedral, la plaça de Sant Jaume, la plaça Reial i l’església del Pi; dijous a les Drassanes; dissabte hem pujat a Montjuïc amb el telefèric del Paral·lel; dissabte a l’autobús fins a l’estàtua de Colom i el diumenge, a missa i després a comprar cromos i tebeos als Encants, al Mercat de Sant Antoni. Suposo que sense saber-ho, la Teresina em suggeria el llibre, el dietari que un dia jo escriuria.
El febrer d’aquest any vaig anar a presentar els meus llibres a l’Ateneu Layret, al proper carrer de Villarroel. Vaig aparcar el cotxe al pàrquing soterrat que queda al costat del Mercat de Sant Antoni, davant per davant del número vint del carrer Comte d’Urgell. Vaig pujar les escales del pàrquing, vaig sortir al carrer, vaig deixar la maleta amb els llibres a terra, vaig desenfundar la càmera, vaig fer una foto a la façana senyorial, encara il·luminada pel sol en els últims pisos, i em vaig dir:  
-Jo, aquí, m'hi he fet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada