dimecres, 25 de desembre del 2013

Epíleg, per Judit Pujadó

Darrera d’algú que escriu hi ha moltes motivacions. Hi deu haver, segurament, tantes causes com persones i fins i tot es barregen els perquès dins de cadascun de nosaltres i en diferents moments de la nostra vida. Els motius, per descomptat, no són excloents. Hi ha qui escriu per vanitat, per la possibilitat d’assolir un èxit més imaginari que real. Hi ha qui escriu perquè pensa que això el farà diferent dels altres. Hi ha qui escriu per la fal•lera de construir històries i pel repte de bastir el canemàs d’unes vides inventades. Hi ha qui escriu per preservar móns que desapareixen, móns de vegades tan petits -o tan grans- com una infància. Hi ha qui escriu com una forma de teràpia. Hi ha qui, escrivint, pensa que vencerà el temps. Hi ha qui escriu per impressionar els col•legues i que els col•legues li reconeguin el mèrit. Hi ha qui escriu per ell mateix i es preocupa relativament pel suposat lector que potser algun dia tindrà. Hi ha qui escriu perquè s’ho passa bé, millor que fent qualsevol altra cosa. Hi ha qui escriu per espantar la bafarada del tedi i de l’avorriment. Hi ha qui escriu com una forma de denúncia, per mostrar el pes de la història damunt les espatlles de la pobra humanitat. O per denunciar el pes de la humanitat damunt les espatlles dels pobres individus.
També llegim per diferents motius. Hi ha lectors que es volen distreure, que es volen evadir o divertir-se. La lectura és la possibilitat de fer-ho en solitari, sempre i arreu. Un lector difícilment serà algú que s’avorreix. N’hi ha que volen que els enganyin i devoren amb veneració trames impossibles. N’hi ha que esperen revelacions artístiques, de les que eleven l’ànima. Hi ha qui llegeix per entrar en comunió amb l’enginy i amb la intel•ligència de qui escriu, com si autor i lector segellessin un pacte, eludint el temps i la distància que els separa. Hi ha qui llegeix per entendre els replecs inacabables de la condició humana. Hi ha qui llegeix per aprendre i, quan topa amb una gran obra, se sent més viu.
Al capdavall darrera d’algú que escriu i darrera d’algú que llegeix hi sol haver una il•lusió, fins i tot una passió. No penso que hi hagi gaire res més important a la vida que tenir il•lusions, que conservar passions. Ignasi Revés ha dedicat un moment de cada dia de la seva vida durant mig any a observar i a reflexionar. De vegades ha mirat enfora: els paisatges, els amics, els àpats, els llibres, els documentals. De vegades ha mirat endins i ens reporta les manies, les dèries i els capricis que el construeixen.
Si exceptuem aquells que volen ser enganyats, els altres lectors apreciem que les lectures destil•lin veritat, sinceritat, que traspuïn vida, que és com ens hi podem arrapar i com ens poden acompanyar els escrits dels altres. En aquest Dietari del Solstici, Revés ens convida a caminar pels dies que ell va viure entre els solstici d’estiu i el d’hivern del 2010. Podrem recordar esdeveniments i confrontar les seves reflexions amb les nostres. Ens podem deixar convidar, per exemple, a conèixer noves lectures o a veure documentals, com el que explica la història de com Aleksandr Soljenitsin va escriure Arxipèlag Gulag en aquella URSS tampoc no tan llunyana. Jo ho acabo de fer i em sento, com l’Ignasi, sotraguejada.
Un dietari no deixa de ser una invitació constant, no només a la lectura, sinó a tots els estímuls que ens sorprenen el viure. Com que sabem que tindrem penjats a internet i per sempre –un sempre virtual, tot s’ha de dir- les entrades diàries, hi podem tornar sempre que vulguem, llegir-los en ordre o en desordre, al nostre lliure albir, que és el que jo també els convido a fer.
Judit Pujadó

Dimarts, 21 de desembre de 2010


Ni fet expressament.

Al matí, caminant pel passeig de Misericòrdia, de poc em servia el paraigua: la pluja queia d’esquitllèbit i em xopava el pit. A la tarda, quan he anat a buscar les nenes, he hagut de carregar una bossada –demà acaben les classes, i avui ha començat l’operació d’evacuació de material- perquè elles poguessin subjectar els paraigües amb les dues mans. A sobre, hem hagut de vigilar de no ficar la pota –literalment- als tolls que converteixen el descampat-pàrquing de l’Escola Els Ganxets en un fangar. Ara, a un quart de dotze de la nit, a la Rambla Nova de Tarragona, brilla la lluna plena i majestuosa. Queden quatre núvols esgarriats, escanyolits.

Ni fet expressament.

Un camió d’escombraries dóna la volta a la plaça de la Imperial Tàrraco. Un altre baixa de la Rambla Nova. Jo tiro amunt. Saludo el monument als castellers. A la font del centenari de la Rambla, l’aigua vessa lenta i endreçada. A mà esquerra, dos operaris netegen una caseta de l’ONCE. Un dels operaris encén un cigar esmitjanat. Més endavant, trobo un gran arbre de Nadal, guarnit amb llums blanques i blaves, verdes i roges. Els arbres de banda i banda de la Rambla també estan il·luminats: les branques que ixen dels troncs estan mallades de llums blanquinosos. Les llums es reflecteixen a les rajoles molles.

A aquesta hora, encara volta gent. Veig una dona que porta una bossa grossa a la mà esquerra i un paraigua plegat a la mà dreta. Fa servir el paraigua de bastó, perquè aquesta Rambla que du a la mar té la particularitat que fa pujada. Passo entremig de les parades de la Fira d‘Artesania. Un vigilant de seguretat fa la ronda. Al capdamunt de la Rambla, d’uns fanals pengen unes banderoles on llegeixo: “Tarragona s’encén per a tu”. Ara això es pot dir, però si li ho proposen fa dos mil anys a Neró, s’ho pren al peu de la lletra.
M’aferro a la barana del Balcó del Mediterrani. Una vintena de metres més avall, hi ha la via del tren i les ones que escumegen a la platja. Al fons, tres vaixells que suren en la foscor mediterrània. Més al fons, la tènue línia de l’horitzó. A dalt, una llumeta que es passeja, que bé podria ser un avió o un helicòpter. A la dreta, a prop de l’estació de tren, unes grues que giren. I aquí, on sóc jo, un paio que prendrà apunts fins que arribi l’hivern.

Dilluns, 20 de desembre de 2010


A l’otegé, de bon de matí, descobreixo tres estufes: dues a la banda del SOC i l’altra a Prestacions. Dic a l’Àngels i l’Araceli que en són molt, de fredoliques. Elles em responen que es nota, que no vaig venir el dijous i el divendres. Sinó, sabria què hi fan, aquí, aquestes estufes.

La setmana passada, dimecres, ja vaig notar una mica de frescor. Una estona, fins i tot, vaig haver de treballar amb la jaqueta posada. A fora feia més fred i a dins l’aire calent bufava escanyat. Doncs bé, l’endemà va ser un dia especialment fred. La Maria Alba em va dir que, quan portava les nenes a l’escola, el termòmetre del cotxe s’havia desplomat fins als zero graus. Aquí a l’oficina, la temperatura era de setze graus. Insuportable. Tots, usuaris i treballadors, amb abrics i bufandes. La Lorena picava les tecles de l’ordinador amb guants. El divendres van arribar les estufes i mig arreglat. Mig apedaçat.
Aquesta oficina és el mirall d’un país, d’un temps. Tot el que es veu aquí dins és un reflex del que passa a fora.

Diumenge, 19 de desembre de 2010


Un guàrdia urbà m’atura a la rotonda del tanatori. He de cedir el pas a una ambulància que ve del carrer de Cambrils i enfila l’autovia de Bellisens. Jo encara no ho sé, però avui ha començat el trasllat de pacients de l’hospital vell a l’hospital nou.

Aparco. Sortim tots quatre del cotxe. Traiem les dues bicicletes de rodetes del maleter. La Joana i l’Aina hi pugen. Entrem al parc de Mas Iglesias.

La tardor tardana ens regala un dia preciós. El cel és claret, els núvols fins estrips de cotó fluix i el sol escalfa el clatell. Es respira una humitat de roba neta, perfumada, acabada d’estendre. A davant de Mas Iglesias celebren la festa nadalenca de l’associació de veïns del barri: cucanyes, manualitats, paradetes on es poden comprar productes diversos, un pallasso que infla globus, un tronc de Nadal que camina i un altre, més gros, que la canalla fa cagar a dalt d’un escenari. Saludo el Jordi Balust, amb qui vaig treballar al Centre de Seguretat i Salut Laboral, a Tarragona. Pregunto al Jordi, que és el president veïnal, si es pot entrar a Mas Iglesias. Diu que sí, que hi ha una exposició de parelles de cinema.

Rodolfo Valentino i Agnes Ayres a The son of the Sheik; John Gilbert i Lillian Gish a La Bohème; May Irwin i John Rice a The kiss; Paul Newman i Piper Laurie a The hustler; Charlton Heston i Janet Leigh a Touch of evil; Grace Kelly i Cary Grant a To catch a thief; Charles Chaplin i Paulette Goddard a Modern times; Fred Astaire i Ginger Rogers a Roberta; Burt Lancaster i Ava Gardner a The Killers; Laurence Olivier i Joan Fontaine a Rebecca; Humphrey Bogart i Lauren Bacall a To have and have not; Rita Hayworth i Glenn Ford a Gilda; Katharine Hepburn i Spencer Tracy a Adam’s rib; William Holden i Gloria Swanson a Sunset Boulevard; John Wayne i Maureen O’Hara a The quiet man; James Stewart i Kim Novak a Vertigo; Warren Beatty i Faye Dunaway a Bonnie and Clyde; Audrey Hepburn i George Peppard a Breakfast at Tyfanny’s; Tony Curtis i Marilyn Monroe a Some like it hotAdmiro les fotografies d’enormes dimensions on apareixen actors i actrius. Sento un goig molt gran en comprovar que he vist la majoria d’aquestes pel·lícules.
A dalt de l’escenari, ballen nens i nenes. La Joana i l’Aina s’ho miren des de baix, a primera fila, tibades, amb coll de girafa. Sona una cançó que comença així: “Las populares unidas jamás serán vencidas”. Obro els ulls com unes taronges. Propaganda política encoberta? La cançó, més endavant, diu: “A volar, vamos, a ocupar nuestro lugar. A volar, vamos, esto recién va a comenzar”. No m’imagino l’Esperanza Aguirre, la María Dolores de Cospedal o l’Alícia Sánchez-Camacho ballant-la. La Soraya potser sí… En tot cas, si aviat emprenem el vol, potser que tinguem el paracaigudes a mà.

divendres, 20 de desembre del 2013

Dissabte, 18 de desembre de 2010

L’Oriol Gracià m’entrevista als estudis de Ràdio Tortosa. Parlem del paper que juga la literatura en la promoció del territori. Convenim que l’Empordà és destí turístic de primera divisió, entre altres motius, per les tones de bona literatura que hi va abocar Josep Pla. Jo afegeixo que s’ha d’aprofitar l’obra literària de Sebastià Juan Arbó per fer el mateix amb el Delta de l’Ebre. Tant l’un com l’altra tenen molt camp per córrer.
L’Oriol em pregunta si estic escrivint alguna cosa, i contesto que sí. Que faig el meu primer dietari entre solsticis. I que ell, i aquesta entrevista, hi sortirà. Ara ell em converteix en escriptor de ràdio, en el futur jo el faré periodista de llibre. 
Revelo les meves intencions, públicament, perquè el temps d’aquest dietari s’acaba. Només falten tres dies per al solstici d’hivern. Dic la veritat perquè ja n’estic cansat, de dir mentides. Sóc molt dolent dient-ne, em costa fabular, de seguida se’m nota quan no dic la veritat, tinc remordiments quan menteixo i em resulta molt més fàcil i còmode atendre’m als fets. I dic la veritat perquè sóc conscient que, si a algú no se li pot dir mai, mai, mai una mentida, és a un periodista.

dimecres, 18 de desembre del 2013

Divendres, 17 de desembre de 2010


Al flanc esquerre del general Prim, han col·locat una jardinera amb dos arbres. L’un està guarnit amb llums blancs, l’altre amb fúcsies. L’enllumenat aeri adopta un to blavenc, atenuat, no massa llampant. Tot i que avui comença la campanya de Nadal, i que a Reus no fa gens de fred, hi ha poca gent al carrer. Palpo un ambient trist, xafat, endolat.
Després de sopar, vaig al cinema, a veure l’última entrega del Harry Potter. A la sala, on caben cent noranta espectadors, sóc jo sol. Una altra mostra de com palpiten els temps.

Dijous, 16 de desembre de 2010


Llegeixo, a l’edició digital del diari Segre, que els actors de Pedra de tartera fan una estada als Pallars. Volen conèixer “in situ” els escenaris on transcorre l’obra de teatre –adaptació de la novel·la homònima de Maria Barbal- i amarar-se del dialecte pallarès. Ho trobo magnífic. Així es comença: fent justícia al text, volent ser fidedigne i respectant una determinada forma de parlar. La qual cosa, per cert, és respectar la diversitat, la pluralitat de parles del nostre país.
Com m’hauria agradat que l’adaptació televisiva de Les veus del Pamano hagués reflectit aquesta sensibilitat! Vaig plegar als cinc minuts de començar-la. Quina vergonya, quina indignació, quina presa de pèl més gran escoltar els habitants d’un poblet del Pallars xerrar en barceloní! Tot l’esforç de Jaume Cabré, a la novel·la original, per reproduir el parlar pallarès, per terra. Un desastre. Per sort, sempre ens quedarà el llibre, potser la millor novel·la en català de la primera dècada del segle XXI. 
Les excuses no valen. No val a dir que és difícil parlar com es parla a comarques. Saber parlar diferent és quelcom que va inclòs a la feina i al sou d’actor. Que potser el Carles Canut, de Gerri de la Sal (Pallars Jussà), no declama en català estàndard quan cal i com cal? Que potser la Mercè Lleixà, de Roquetes (Baix Ebre), no interpretava en català normatiu quan se li demanava? Quin problema hi ha, doncs, perquè els del centre parlin com els de les vores, quan els de les vores parlen com els del centre?

dissabte, 14 de desembre del 2013

Dimecres, 15 de desembre de 2010


 
Manhattan, de Woody Allen. Sens dubte, el millor començament de pel·lícula que he vist mai. Uns diàlegs enginyosos, audaços, àcids, mordaços. Uns personatges fantàstics: l’adolescent madura, la lesbiana sense complexos, el professor infidel, la periodista dura i alhora sensible, l’escriptor que vol triomfar. La música de George Gershwin, estel·lar, que batega darrera cada fotograma. El tribut a una ciutat: Nova York.
Manhattan és cinema de viatges. Woody Allen retrata els ponts, els parcs, els carrers, els teatres, els grans magatzems, els restaurants i els cafès, l’aigua de les badies, els cotxes, els gratacels, la nit de Nova York. Woody Allen dóna tot el que té per la seva ciutat, el seu paisatge estimat. Ho reflecteix el diàleg que mantenen Diane Keaton i el mateix Allen asseguts en un banc, amb el pont de Brooklyn i el dia que neix com a decorat:
-No és preciós, Ike? –diu ella.
-I més quan surt el sol.
-Sí, és cert, m’encanta.
-Quina meravella. Aquesta, aquesta és una gran ciutat. No, no m’importa què pensin els altres. És tan extraordinària, veritat?
L’argument no l’explico. Simplement reprodueixo una frase que diu Woody Allen poc abans del final, gravadora en mà i ajaçat al sofà:
-Una idea per a un conte curt sobre la gent de Manhattan, que s’està creant constantment veritables i innecessaris traumes neuròtics perquè això els evita enfrontar-se amb altres problemes de caràcter universal, de més difícil solució.
 
Qui ho diria millor que Woody Allen?

Dimarts, 14 de desembre de 2010

El sol es pon aviat. La nit arriba massa aviat. Abaixo les persianes i m’estiro al sofà. La Joana marxa a l’habitació de l’Aina, obre l’armari i torna al menjador amb el maletí de metge. La Joana ordena que obri la boca. Ah. M’hi posa un pal amb un mirallet rodó a la punta. M’enxampa el termòmetre sota l’aixella. Em pega amb el martellet als genolls, per allò dels reflexos. L’Aina, mentrestant, em dóna una aneguet taronja perquè em calmi. La Joana consulta la carpeta on se suposa que hi ha el meu historial mèdic. Em pren la pressió. L’Aina m’enxampa el dit gros de la mà dreta amb unes tisores corbades. Vol fer el mateix amb el dit gros de la mà esquerra, però amb unes tisores rectes. No em deixo. La Joana m’escolta amb l’estetoscopi. “Ara respira fluixet”. I jo fluixet. “Ara respira fort”. I jo fort. Em posa una injecció al dit petit de la mà esquerra. Frega un desfibrilador amb l’altre i me’ls col·loca al pit. L’Aina m’enganxa, amb una tirita enorme, els tres dits del mig de la mà dreta. Em puja les ulleres als cabells i m’aplica unes gotes als ulls. La Joana observa unes radiografíes. Al cap es posa una espècie de diadema coronada per un platet i em torna a demanar que obri la boca. Ah. L’Aina es falca una còfia i una mascareta. Tremolo. Que no es fixi en el bisturí… La Joana examina, altra volta, les radiografíes. L’Aina em posa un biberó a la boca i em fa xarrupar. Pregunto a la Joana:
-Ja estic curat?
-Demà, estaràs curat.
-I te treurem el biberó! –completa l’Aina.

divendres, 13 de desembre del 2013

Dilluns, 13 de desembre de 2013

David Madí, assessor de confiança d’Artur Mas, plega. No m’ho esperava. Ara, que acaba de fer guanyar el seu candidat per tercera vegada consecutiva; ara, que aconsegueix treure el seu partit del desert de l’oposició; ara, quan més pit podia treure per haver vençut a totes les circumscripcions, a totes les comarques –segons el setmanari La Veu de l’Ebre, a les Terres de l’Ebre CiU treu tants vots com els rivals directes junts-, ara, quan és a dalt de tot, va i plega. 
Madí, abans de complir els trenta anys, va ser cap de gabinet d’estudis del Departament d’Interior, cap de gabinet del conseller d’Economia, director de l’Oficina del Portaveu i secretari de comunicació del Govern. Va dimitir de l’últim càrrec per un tèrbol afer d’enquestes, en un temps en què els polítics d’aquest país encara dimitien. Els contrincants li retreien un caràcter agressiu, perdonavides, prepotent i maleducat. Jo tampoc no el podia sofrir. Però tot va començar a canviar el dia que el vaig veure al programa de televisió Àgora, amb el socialista José Zaragoza i diversos periodistes que debatien sobre els maleïts blocs electorals[1]. Vaig veure un Madí mesurat i educat, tot el contrari que l’infumable i barroer Zaragoza. I vaig pensar que la imatge que en tenia podia no ser la correcta, que potser David Madí era millor del que semblava. 
David Madí plega. Uns afirmen que l’han fet plegar, els altres, que és ell qui marxa per no perjudicar el futur president de la Generalitat Artur Mas –amb Madí fora de l’escenari, menys munició per atacar Mas. I jo em pregunto: i si plega perquè vol, perquè li dóna la gana? I si s’està quedant amb tots nosaltres? I si ens està donant una lliçó? I si ens està dient que, a la vida, un ha de saber posar-se en segon pla? I si ens està dient que, a la vida, la política no ho és tot?



[1] Els mitjans públics, en campanya electoral, estan obligats a parlar de cada partit un temps proporcional als diputats que té, i l’ordre va de gran a petit. Els periodistes es queixen, i jo estic amb ells, que la durada i l’ordre de les notícies ha d’anar en funció de l’interès informatiu, no pas del polític.

dijous, 12 de desembre del 2013

Diumenge, 12 d'octubre de 2010



No goso aparcar dins d’Aspa perquè ho veig massa estret, perquè dubto, perquè sóc un cagamandúrries. La Maria Alba em malda. Deixo el cotxe al final del poble. Al cementiri. Des d’aquí se sent, a tot drap, la megafonia del poble. Sona la cançó “Malson abans de Nadal”, de Los Sencillos, inspirada en l’obra mestra del cinema Nightmare before Christmas.
Arribem a la plaça de la Vila. Saludo l’Andreu Peiró, que carreteja una caixa cap a l’interior de l’ajuntament. Retrobo la Montserrat Rocaginé, tècnica de turisme del Consell Comarcal del Segrià. La Montserrat, que avui va coixa, ens indica que és a punt de començar una visita guiada pel poble. Ens hi afegim.
El Josep Peiró, parent de l’Andreu, ens fa cinc cèntims de la història i les cases d’Aspa. Al Centre Social Cultural, un edifici amb façana de pedra, ens fa fixar en el forjat de ferro que hi ha a dalt de les portes: hi diu “Utilidades Nacionales Públicas”. Ens allarguem fins al castell-palau d’Aspa, on els bisbes de Lleida venien a estiuejar. Un noi em pregunta si sóc de Sarroca. De què em coneix? D’un sopar de festa major a Cal Prim de Montoliu. Ell, el Josep Ramon, és amic del Jordi Prim.
Felicito el Josep Peiró pel seu guiatge. M’ha agradat molt la poesia que ha recitat al final. No sé com, ni perquè, li dic que ens estem fent una casa al poble. El Josep ens prega, a la Maria Alba i a mi, que l’acompanyem a casa seva. Ens ensenyarà com hem de folrar de pedra la casa. Anem a l’altra punta d’Aspa, on el Josep ha reconvertit una antiga pleta –el lloc on es guardava el bestiar- en segona residència. L‘home assenyala una paret i ens fa notar que el ciment que ajunta les pedres està un mica més enfonsat que aquestes últimes. El Josep, una persona atenta, educada, culta, amable i que transmet energia, ens obre les portes de casa seva. Li descobreixo la vena col·leccionista: d’una biga de fusta penja un rastre de claus de ferro, i en un ampit a tocar del sostre, hi ha una filera de morters daurats. Ja voldria ser com aquest home, a la seva edat: alt i ben plantat, amb una bona mata de cabell, àgil i entenimentat. Tinc la sospita, però, que si algun dia passo dels setanta, només m’hi podré comparar amb l’altura.
Arribem al bar del poble a misses dites. Totes les cadires són ocupades. Ens quedem, de peu, al fons de la sala, just davant de les màquines de cafè, refrescos i menjar embossat. A l’altra punta, el Jaume Aran, que també va coix, condueix el tast d’olis. Passa un Power Point en una pantalla i explica les característiques dels olis que es van degustant. En sento un que tus. Això és l’oli, que cou a la gola.
Acaba el tast i conec el Ricard Pons, president del Consell Comarcal del Segrià i Alcalde d’Artesa, poble veí d’Aspa. El felicito per aquesta edició –la segona- dels Camins d’or líquid al Segrià Sec i li agraeixo la promoció d’aquesta contrada. L’oliturisme és el futur. El Ricard, com si intuís el motiu real de la meva presència avui i aquí, em pregunta:
-Estàs escrivint alguna cosa del Segrià?
-No –menteixo. 
Surto d’Aspa i trenco a mà esquerra, en direcció a Alfés. Circulo uns metres paral·lel al riu Set i aturo el cotxe a la vora de la carretera. La Maria Alba pregunta si és bona idea, deixar el cotxe aquí. Contesto que faig quatre fotos i marxem. Baixo la finestreta, acosto el zoom i enquadro el castell-palau d’Aspa. Realment, està construït en un sortint de la serra que té forma de morro, tal com havia descrit el Josep Peiró. Des d’aquí baix, la perspectiva és suggerent, pictòrica: els arbres alts, foscos i despullats en primer pla, l’herba verda que creix al llom de la serra, la pedra retallada i escalonada que serveix de fonament al castell-palau, i un cel de boira alta i quieta i grisa i trista.

dimecres, 11 de desembre del 2013

Dissabte, 11 de desembre de 2010



Llegeixo “Ho sap tothom, i és profecia”, poema de J.V. Foix inclòs a Nova antologia de la poesia catalana. Com diria el jesuïta Abizanda, estic “gagatibat i esmapegdut”. Foix crea una obra bellíssima, la dota d’un ritme ondulant i atraient, i transmet un missatge molt clar: que a cal fuster hi ha novetat.
Tinc un dubte. Vaig a la llibreria del menjador i en trec Obres poètiques, de J.V. Foix, un altre dels volums heretats del Bosch i la Teresina. Vull comprovar si inclou aquest poema. Vaig a l’índex i sí, hi és. Que estrany. No recordo haver-l’hi llegit. Fullejo el llibre i descobreixo, a la primera pàgina escrita, un punt de llibre de plata. Vaja. No recordo haver-lo llegit perquè no l’he llegit. En el seu dia, hi vaig deixar el punt de llibre perquè el volia llegir, però no el vaig ni començar. Ara hi caic. 
Més d’una vegada he tingut la sensació que els llibres em parlaven, que em feien preguntes, que volien dialogar amb mi, que m’aconsellaven que llegís altres llibres. Avui, però, ha estat diferent. Avui m’ha semblat que un llibre em parlava a través d’un altre llibre, que em deia vine, treu-me, obre’m, llegeix-me, home, que em tens tan oblidat com aquest punt de llibre de plata.

dimarts, 10 de desembre del 2013

Divendres, 10 de desembre de 2010



Estocolm. Cerimònia de lliurament del premi Nobel de la Pau. La cadira on hauria de seure el guardonat, Liu Xiaobo, és buida. Una gran foto seva presideix la sala. Liu Xiaobo roman detingut al seu país, la Xina, per haver defensat la llibertat d’expressió.
El règim xinès, a més de no permetre a l’esposa de Liu Xiabo recollir el premi, ha aconseguit que divuit dels seixanta-cinc països convidats a la cerimònia en refusin la invitació: Rússia, Sèrbia, Ucraïna, Egipte, el Marroc, el Sudan, Tunísia, Colòmbia, Cuba, Veneçuela, l’Afganistan, l’Aràbia Saudita, les Filipines, l’Iraq, l’Iran, el Kazakhstan, el Paquistan i el Vietnam. Com si no n’hi hagués prou, segons el portal d’informació Vilaweb, la repressió contra la dissidència a la Xina s’ha endurit i Pequín va bloquejar ahir els senyals de televisió i els webs de mitjans com la CNN i la BBC.
Això és de mala gent. De gent estúpida. De gent que només té la força bruta i els diners per justificar-se. A aquesta gent se’ls ha de dir, ben clar i ben fort, que no. Que no tenen la raó. Que el seu relativisme moral i cultural és podridura. Que han fet el mateix que els nazis el 1935, quan van impedir a Carl von Ossietzky i la seva família recollir el Nobel de la Pau, sota ordres expresses d’Adolf Hitler. 
Fa vint-i-un anys de la matança d’estudiants a la plaça de Tian’anmen, a Pequín, i les esperades reformes democràtiques no arriben. A vegades em desmoralitzo, i penso que no hi ha res a fer, amb la Xina. Per sort, sempre trobo motius per tornar a protestar. En primer lloc, perquè els xinesos, al seu país, no ho poden fer. I en segon lloc, parafrasejant a aquell il·lustre segarreta, perquè s’ha de protestar fins i tot quan (sembla que) no serveix de res.

Dijous, 9 de desembre de 2010



Un quart d’onze. El dia és gris. La llum és mansa. Bufa una brisa tèbia. El tram central del passeig de Misericòrdia està humit, compacte, poc fangós. Hi ha algun toll. Els bancs de fusta estan banyats. Els de pedra no.
Desenes, centenars, milers de fulles es desenganxen dels alts plataners. Cauen a poc a poc. Planegen. Aterren discretament. Jo bado. Levito. Em trobo suspès en el temps, al marge del temps. Sóc i no sóc. Sec en un banc de pedra, però no em noto. És com si jo fos una més de les fulles que cauen. 
Les fulles estan tan fluixes que només cal una mica d’airet perquè les faci caure a grapats. Penso que fins i tot els arbres ens dicten moralines. Perquè ens estan ensenyant que, perquè caiguin les fulles, no calen vents forts. Només fa falta temps, paciència i una mica de suavitat al final.

Dimecres, 8 de desembre de 2010



Enceto Nova antologia de la poesia catalana, un dels llibres heretats del Bosch i la Teresina. Després del pròleg de Joan Triadú, l’antologador del volum, llegeixo “El pi de Formentor”, de Miquel Costa i Llobera. Tot i que Triadú ordena els poetes antologats segons l’any de naixement, no em crec que aquest poema sigui el primer del recull per casualitat. Aquest poema és aquí per donar un cop d’efecte, per marcar territori, per captivar-nos des del primer moment i per dir-nos ei, a partir d’ara, en aquest llibre, trobareu coses com aquesta: “Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,/ com a penyora santa duré jo el teu record./ Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura/ i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…/ oh vida, oh noble sort!”
Joan Triadú fa una obertura valenta, sense complexos. Intueixo que jugarà fort i s’endurà la partida.

dilluns, 9 de desembre del 2013

Dimarts, 7 de desembre de 2010


Acudeixo a la presentació, a les Borges Blanques, del número 151 de la revista Descobrir. A la sala d’actes de la Casa de Cultura retrobo el Francesc Florensa, coordinador del periòdic quinzenal SomGarrigues; el Miquel Andreu, president de l’Ateneu Popular Garriguenc, i el Ramon Queralt, ànima del moviment garriguista d’alliberament. El Miquel i el Ramon són els autors, respectivament, dels articles “L’oli que tot ho lliga” i “Pedra seca, gamma extra”, els quals formen part del monogràfic dedicat a les Garrigues. També volta per aquí el Jordi Bas, que ha retratat magníficament la comarca i ens ha regalat –juntament amb la Maria Rosa Vila, cap de fotografia, i el Nil Solà, director d’art de la revista- una portada de pel·lícula, on allò que impacta no és el treballat mas de volta, ni els frondosos pins, ni els olivers ufans, sinó la nit estrellada i enorme.
Escolto el Josep Lluís Balsells, president del consell comarcal; l’Anton Bundó, de l’Associació per al foment del turisme a les Garrigues; el Joan Morales, director del Descobrir, i el Miquel Àngel Estradé, alcalde de les Borges. Parlen d’oliturisme, gastronomia, carreteres, parcs eòlics, el canal Segarra-Garrigues… La meva veueta em diu que ens trobem en un moment crucial. Que no podem trair aquest número del Descobrir. Que aquest paisatge no es pot deixar perdre. Que no pot ser que els de fora ens ensenyin el camí i després n’agafem un altre. 
La comarca és a punt de rebrotar. Procurem, entre tots, d’esporgar-la bé.

divendres, 6 de desembre del 2013

Dilluns, 6 de desembre de 2010


Visitem el mercadet del Mercadal. L’Aina i la Joana s’encanten amb els pessebres, els tions, els arbres i els ornaments de Nadal. Obren un pam de boca quan descobreixen les joguines de fusta, pintades de colors llampants, les quals reprodueixen locomotores o atraccions de fira amb cavallets. I són atretes, un any més, per l’imant que representa la parada de Cal Sendra, una bungalou de fusta mig botiga mig granja d’aviram. En un raconet del bungalou, hi ha l’atracció principal de la plaça: una incubadora a dins de la qual els pollets trenquen les closques dels ous i en surten fent tentines. La canallada, que s’amorra al reixat, no se’n sap avenir. 
Al cel del Mercadal, hi ha una rodona blanca que es vol pondre. Al terra del Mercadal, les lloses encara estan mullades. La gent, no massa, passeja pel mig de la plaça. Observo que la majoria porta abrics foscos. La tarda és fosca, els abrics també… Me n’aniria a dormir sense sopar. Què costaria vestir amb peces de colors clars, vius? No gastaríem més bon humor? No seríem una mica millors? És possible, una altra roba d’hivern?

dijous, 5 de desembre del 2013

Diumenge, 5 de desembre de 2010


L’Espartova és el pitjor tros que tenim. Feixes estretes, més llargues que un dia sense pa, feixes que es bifurquen per tornar-se a ajuntar una mica més envant. Feixes, feixes i més feixes. Del fons de la valleta fins a dalt, al Pla de Mascorell.
Espones. Espones altes, baixes, panxudes i espones mal fotudes. Espones que rebenten i aboquen les pedres, seques i negroses, a les feixes de baix.
I olivers. Dos-cents setanta arbres, bona part dels quals creixen a les espones, els quals tenen una vista privilegiada sobre el buit. Olivers que produeixen les olives més negres, petites i arrugades de tota l’argenda. Olivers poc grossos, perquè el terreny on es troben no és prou bo per alimentar-los. Olivers d’un tros de cabaler. D’un tros de pobre.
L’Espartova, però, té una rara i valuosíssima virtut: els dies de vent quasi no hi fa vent. Perquè? El tros, en forma d’u, queda protegit pels costats nord, oest i sud. I pel costat que queda obert, l’est, una serra situada a un o dos quilòmetres en direcció a Sarroca atenua els vents que hi entren: el llevant -est- i la garbinada –sud-est. Ben cert és que aquesta disposició provoca que després de dinar el tros quedi a l’ombra, però collir a reparo un dia de vent és quelcom que no es paga amb diners.
Avui, però, no hem vingut perquè faci vent. Hem vingut perquè l’Espartova és l’últim tros que queda per collir. I és possible que, si el temps acompanya, avui sigui l’últim dia de campanya. Per tant, estenem les borrasses, empunyem les sarpetes i rasquem els olivers. Caminem –perquè aquest és un tros on es camina molt- per les zigzaguezants feixetes, pugem costes i baixem esbalços. Arrosseguem borrasses, sacs buits i una caixa de fusta que, girada del revés, mon pare fa servir d’escala, per abastar millor els arbres. Collim a la vora de mates i escornols, de ginebres i coscolls, de carxoferes i figueres. Entomem les primeres gotes d’aigua. Escoltem el so d’un telèfon:
-Papa, ja tens el tió?
-Sí, Joana, lo padrí i el papa l’han agafat de bon de matí, aquí, a l’Espartova!
El cel està tapat, grisot. Plou, però no pas prou per destorbar-nos. Se senten trets de caçadors. Al cap d’una estona, apareix el Jaume de la Nuri. Porta l’escopeta de caça i l’acompanyen un parell de gossos. Xerrem una mica i reemprèn la seva ruta. Nosaltres continuem collint. Se n’avança, perquè no hi ha gaires olives, però les que hi ha, com a mínim són grossetes. En molts olivers, només estenem una borrassa. Pregunto a mon pare si aquests olivers són molt vells. Més del que sembla, respon. Aquest oliveret de la feixa de baix, sense anar més lluny, deu tenir seixanta anys. Mon pare va fer el clot i son germà Josep el va plantar. Comento que l’oliver és considerat, per molta gent, símbol d’immortalitat, de vida eterna. Mon pare contesta que només ha vist morir els olivers d’escot, una mena de càncer que en converteix els troncs en suro. Ni les gelades més extremes acaben amb els olivers, perquè sempre tornen a brotar d’un lloc o altre. Em ve a la memòria l’última vegada que vaig venir a l’Espartova. Era la tarda del 14 de desembre de 2001. Com avui, collia olives amb mon pare i ma mare. El cel també estava encapotat, gris, però era un gris parat i molt estrany. L’endemà nevava, i els dies següents, una broma gebradora va fregir els olivers del terme. Ara, nou anys després, comprovo que no n’hi havia per a tant. Tant pessimisme, tant catastrofisme pels olivers morts, i resulta que la gran majoria han tornat a la vida. Aquests olivers ens ensenyen que som nosaltres els que estem de pas, no pas ells, que continuaran arrelats aquí durant segles.
-Recordant los vells temps?
Collons de dona, ni que m’estigués llegint el pensament.
Seiem vora el foc. Mon pare cou la carn, la llonganissa i les tomates. Ma mare escaliva els pebrots verds. Dinem. Quan bevem el cafè, s’anima a ploure. Tots tres a la furgoneta. Des del maleter, miro el fum lletós que es descabdella de la foguera. Em giro i dic a ma mare que ja ho ha de fer, això: l’Espartova és el típic tros que no s’acaba d’acabar mai.
Para de ploure i sortim del cotxe. M’allargo fins al nostre mas de volta. Petit, encorbat, renegrit de dins, amb dos forats al sostre. L’única cosa bona és que fa tan mala cara com l’última vegada que el vaig veure. Ma mare sempre recorda, i avui no ha estat una excepció, que quan estava embarassada de ma germana Montse van llogar uns gitanos per collir l’Espartova. Se’ls va donar l’opció de dormir dins del mas, però es van estimar més quedar-se a fora. Vés què hi devien veure…
Però el nostre mas de volta resisteix. I resistirà fins que pugui, perquè és tossut; perquè  és fill de la fusta, la pedra i la terra; perquè és salvatge garriga; perquè és sol, vent, gel, neu, pluja i rosada, perquè és jo, i tots els meus, i tots els que hi havia abans. I tots els que vindran –si volen el tros, és clar.
Sona la megafonia del poble. Han posat música clàssica. Paro bé l’orella però no puc escoltar qui s’ha mort. Quan arribem al poble, sabrem que és l’Alfredo. L’Alfredo del Barça, l’home més culer de Sarroca, l’home que tenia la moto, el cotxe, el tractor i la porta metàl·lica del darrera pintades de vermell i blau. L’home que acumulava innombrables i variadíssims objectes amb els colors del nostru club. L’home que, el dia abans d’un partit important, ja tenia la trompeta del Barça a sota la tele del Casal Municipal. Ma mare feia broma, quan de petit rebatejava l’Alfredo de Ca la Perança com l’Alfredo del Barça. Deia que hi havia molts altres Alfredos que també eren del Barça. Però, per a mi, era tan obvi que l’Alfredo era del Barça, que cap nom podia escaure-li millor. Per a mi és tan obvi que l’Alfredo sempre serà del Barça, que el més just és recordar-lo en blau i grana.
Tornem a la feina. Fem molts olivers i poques olives. Corre un aire fluix, no fa gens de fred. Quasi dóna bo, collir a l’Espartova. I això que les he passades magres, en aquest tros! Els dies més freds, durs i desmoralitzadors del collir olives els he passat aquí. No els voldria pas reviure, ja m’està bé aquesta tarda, però els jutjo necessaris. Perquè és gràcies a passar-les canutes, a humiliar-me davant la natura, a lluitar contra les sacsades del temps, que he après a valorar quant costa collir un sac d’olives. Gràcies a l’Espartova sé que per aconseguir una mica s’ha de fer molt, que si tots fem colla sempre anirem envant, que si no defallim tard o d’hora farem l’últim oliver. 
Hem acabat el tros i la campanya d’enguany. Tinc una sensació de plenitud, de satisfacció per la feina ben feta. Compto quantes olives hem fet. Sis remitjons de sac, en total. Això no alça un castell, però aguanta una casa.

dimecres, 4 de desembre del 2013

Dissabte, 4 de desembre de 2010



Entro a la Fatarella. El termòmetre del cotxe marca un grau damunt zero. Passo entre el parament de la Festa de l’Oli, que s’ha de fer demà, i aparco. Penso que la meva intuïció bastarà per trobar la Fundació El Solà, però em torno a equivocar. Em perdo pels sinuosos i empedrats carrers de la Fatarella, fins que he de preguntar a un home que maniobra per entrar el tot terreny al garatge de casa. Arribo, amb el nas fresquet, a la Fundació El Solà. Saludo el Ramon i la Marta, i els pregunto si ja pensen en portar descendència al món. Saludo l’Ester, poetessa d’aquest poble; el Josep i l’Àlex, de l’Associació Lo Riu; el Rafel, bibliotecari de la Fatarella, i l’omnipresent Josep Moragrega, que avui també em presenta el llibre.
La d’avui tanca la campanya de presentacions d’Esmorzars de l’Ebre. Jesús, Paüls, Flix, Lleida, Tortosa, Santa Bàrbara, Móra d’Ebre, Vall-de-roures, Amposta, Deltebre i Reus han estat les anteriors parades del meu viatge llibresc. Quan demà, a l’Espartova, ma mare em pregunti com s’ha rebut aquest llibre a les Terres de l’Ebre, li contestaré que no hauria pogut somiar millor acollida. Els estic molt agraït, als ebrencs. I els dec molt.
A la presentació, comencem parlant de gastronomia i literatura i acabem parlant de preservació del patrimoni històric i parcs eòlics. Quan arriba el moment de signar exemplars, se’m presenta la Conxita de Batea. Ja m’havia semblat identificar-la abans, però no he gosat dir-li res. Amb la Conxita ens coneixem pel Facebook. La Conxita em presenta sa filla Míryam, de disset anys. A la Míryam li agrada molt escriure. Li aconsello que continuï escrivint i que llegeixi molt. De la mateixa manera que em van aconsellar, en el seu dia, que no deixés d’escriure i que llegís tant com pogués, ara sóc jo qui ha de passar el testimoni a gent com la Míryam. Hi estic obligat. 

M’acomiado dels amics de la Fatarella. Com que no puc passar entre el parament de la Festa de l’Oli, perquè és contra direcció, vaig a voltar per darrera el Casal. No sé com, però faig cap a la Casa Ecològica. La feina és meva per girar el cotxe, perquè m’he entaforat en un camí estret, costerut i és negra nit. No m’hi capfico. Això meu és defecte de fabricació.

dimarts, 3 de desembre del 2013

Divendres, 3 de desembre de 2010



Avui hi ha vaga de controladors aeris. A les portes d’un cap de setmana més llarg que de costum –els dies 6 i 8 són festa, i la gent aprofita per marxar de vacances-, els aeroports espanyols estan plens d’avions que no s’envolen i de passatgers que no s’hi poden moure. L’escàndol i la indignació són majúsculs, i les cadenes de televisió atorguen àmplia cobertura a la crisi aeroportuària. S’agraeix, que les televisions prestin aquest servei públic, sobretot en uns temps en què prima l’espectacle fàcil i merdós, però té un parell d’inconvenients. El primer: si t’estàs mirant una estona qualsevol programa que tracta la vaga dels controladors, sembla que et trobis en un bucle. Les imatges i les informacions es repeteixen, una vegada i una altra, i els locutors, que allarguen les frases i les paraules tant com poden, no aporten gairebé res de nou. I el segon: que sembla l’excusa perfecta per no haver de buscar més notícies. Com que la mongetera de la informació ens ha crescut aquí, al costat de casa, collim-la, que hi ha fato! I la resta de les notícies, per als postres. 
És molt discutible, atorgar aquest tracte preferencial a la vaga dels controladors. Pot afectar molts viatjants, i ocasionar seriosos perjudicis econòmics, però… Realment és tan important? Realment interessa tant l’audiència? A un país ensorrat en una crisi econòmica còsmica, amb milions i milions de persones que no treballen, que no poden permetre’s anar de vacances, que en segons quins casos ni moure’s del poble o la ciutat poden, realment li treu la son que hi hagi qui no pot pujar a l’avió?