Com que sóc un
noctàmbul, passada la mitjanit encara llegeixo. Arribo al monòleg final de l’Antígona de Sòfocles. Impressionant. Hi
ha força, passió, trontoll emocional, vehemència, continència i a la vegada
fúria verbal. Vegeu, sinó:
-“(…) I ara estic en les
seves mans; m’ha agafat, se m’enduu, i no hauré conegut el llit nupcial ni els
cants d’himeneu, ni hauré tingut, com una altra, un marit ni uns fills que jo
criés: sola, abandonada dels meus, trista de mi, viva me’n vaig cap a les
fosses dels morts! Quina ordenança del cel he transgredit? De què em serveix,
pobra, girar encara els ulls cap als déus? Quin valedor puc cridar? Quan veig
que la meva pietat m’ha valgut el nom d’impia. Doncs bé, si aquest tracte
davant dels déus és just, puc reconèixer, després d’haver-lo patit, que he errat;
però si són els altres que erren, que mai no hagin de patir mals pitjors que
els que ara tanmateix m’inflingeixen, contra tota equitat.”
Poques pàgines després, el llibre s’acaba. Assegut al sofà, penso sense
pensar, miro sense mirar. Antígona m’ha vençut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada