dissabte, 31 d’agost de 2013

Dimarts, 31 d'agost de 2010


Com que sóc un noctàmbul, passada la mitjanit encara llegeixo. Arribo al monòleg final de l’Antígona de Sòfocles. Impressionant. Hi ha força, passió, trontoll emocional, vehemència, continència i a la vegada fúria verbal. Vegeu, sinó:
-“(…) I ara estic en les seves mans; m’ha agafat, se m’enduu, i no hauré conegut el llit nupcial ni els cants d’himeneu, ni hauré tingut, com una altra, un marit ni uns fills que jo criés: sola, abandonada dels meus, trista de mi, viva me’n vaig cap a les fosses dels morts! Quina ordenança del cel he transgredit? De què em serveix, pobra, girar encara els ulls cap als déus? Quin valedor puc cridar? Quan veig que la meva pietat m’ha valgut el nom d’impia. Doncs bé, si aquest tracte davant dels déus és just, puc reconèixer, després d’haver-lo patit, que he errat; però si són els altres que erren, que mai no hagin de patir mals pitjors que els que ara tanmateix m’inflingeixen, contra tota equitat.” 
Poques pàgines després, el llibre s’acaba. Assegut al sofà, penso sense pensar, miro sense mirar. Antígona m’ha vençut.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada