dimecres, 31 de juliol de 2013

Dissabte, 31 de juliol de 2010

Tot i que encara hi toca el sol, la mar de Cambrils té un toc ombrívol. S’hi nota, que les tardes s’escurcen.
Sortim tots de l’aigua, ens assequem amb les tovalloles i ens vestim. Pugem al Passeig Marítim i emprenem el camí del xiringuito. Les xiques volen fer un gelat i jo una cervesa. Quatre passes i l’Aina es queixa que li fa mal un peu. Es treu els dos esclops. La Joana –la canalla ho ha d’imitar tot- també es descalça. Somric i explico a la Maria Alba un malson que tenia sovint quan era petit: em trobava sol i desvalgut, en lloc desconegut, i l’angoixa em paralitzava. Havia de tornar a casa com fos, no m’havia de veure ningú en aquell estat. Perquè anava despullat? No, perquè anava descalç!
Potser hi tenia a veure que, en aquell temps, en sortir de mestra, anava a rondar el terme de Sarroca amb el David, el Daniel, el Jaume, el Jordi, el Josep Maria i el Carlos. I quan a davall del pont, a dins d’una era mig tombada o al mig d’un bancal d’ametllers ensopegàvem amb una sabata, un ked, una espardenya o una bota que algú havia llençat, sempre n’hi havia un que exclamava: “Mira, aquesta l’ha perdut l’Ignasi!”

dimarts, 30 de juliol de 2013

Divendres, 30 de juliol de 2010


Com sempre, faig tard. M’assabento avui de la portada d’ahir del diari El Mundo, que fa referència a la prohibició dels toros a Catalunya: “Triunfaron los animales”. A sota del titular, foto del president Montilla i el vicepresident Carod-Rovira. Em recorda una portada de l’ABC, l’11 de setembre de 1993, que denunciava la immersió lingüística a les escoles catalanes amb el titular “Igual que Franco, pero al revés”, il·lustrat amb una fotografia del president Pujol.
Tot torna i retorna. Per molt pas del temps, per molta modernització que hi hagi, sempre acaben aflorant els vells vicis i les males pràctiques. Espanya és així, i així ens sobreviurà.

dilluns, 29 de juliol de 2013

Dijous, 29 de juliol de 2010


Trobo al Youtube una versió de la cançó Corrandes d’exili, poema de Pere Quart musicat per Lluís Lach i versionat pel grup Immigrasons. Canta Sílvia Pérez Cruz, a qui vaig descobrir –jo i tanta gent!- el primer dissabte de juliol, durant la retransmissió de la Cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell. Llavors vaig quedar-ne gratament sorprès, i ara admiro una interpretació de la cançó de Llach realment superba. La veu d’aquesta noia és vibrant, potent i hi posa tanta passió que t’arriba al fons de l’ànima, sobretot quan entona allò de No moriré d’enyorança, ans d’enyorança viuré. Aquest vers és un cant –mai millor dit- a l’optimisme, a veure sempre, sempre, l’ampolla mig plena, fins i tot quan les malvestats assoten amb més cruesa. Per això m’hi sento tan identificat. Per això i perquè jo no vull patir d’enyorança: jo vull viure’n.

diumenge, 28 de juliol de 2013

Dimecres, 28 de juliol de 2010

El Parlament de Catalunya avui ha prohibit els toros. Personalment, això m’importa ben poc, però m’encurioseix per dos motius. El primer, perquè el revuelo que s’ha muntat a Madrid és sensacional. Aquest estripament de vestidures tan mesetari em té el cor robat. I el segon, per la repercussió internacional. Els mitjans estrangers se’n fan creus, que allò que s’ha venut des de fa dècades com a typical spanish, s’hagi prohibit dins el territori espanyol.
M’agradaria que això que ha passat amb els toros passés més sovint: que fossin els altres, i no tant nosaltres, els que parlessin de nosaltres. I nosaltres a la feina, que n’hi ha molta i de mal fer.

dissabte, 27 de juliol de 2013

Dimarts, 27 de juliol de 2010

Sóc a la cuina. Per l’altra banda de l’illa de cases, apareix la lluna. És grassa, lluïda, senyora. Té la cara pigada. No porta cap núvol posat, ni falta que fa. Fascina, encisa, enamora, embruixa, resplendeix. Muda la nit en dia.
Sóc a l’habitació. L’última setmana de juliol, puc contemplar la lluna plena des del llit. La veig vigilant i protectora. Jove i vella. Eterna i fugissera. Tanco els ulls i una picoreta se’m passeja per damunt de les parpelles. A fora, brunzeixen els aires condicionats. La calor s’aclofa sobre la ciutat.

divendres, 26 de juliol de 2013

Dilluns, 26 de juliol de 2010


Palplantat al bar del Reus Ploms, entre llambregada i llambregada a les nenes, que aprenen a nedar a la piscina, llegeixo El Lleó, de Joseph Kessel. Ensopego amb un paràgraf en què descriu el Kilimanjaro:
“Ja no hi havia calitja. El cel era tot puresa, lleugeresa. Les llums i les ombres tornaven a jugar a la superfície de la terra i contra la paret immensa de la muntanya. Al cim en forma de taula, fantàstica llosa plana i blanca com un altar parat per als sacrificis a la mesura dels móns, la neu immòbil, la neu eterna començava a viure amb un borbolleig misteriós i es convertia en escuma, tan aviat còncava com eriçada amb una cresta vermella i taronja, de nacre i d’or.”
Feia molt temps que no llegia un paràgraf tan intens i palpitant, tan gràfic i cromàtic, tan rítmic i musical. Quina exhibició més bèstia! Kessel, amb quatre paraules ben dites, ben encaixades, ha aconseguit que jo, ara mateix, sigui a les envistes de la muntanya brillant. I que noti com la claror del dia es va esllanguint:
“Ja no es veia cap animal al fons de la clariana. Els ocells callaven. Els simis havien parat de fer soroll. Ni una branca, ni una agulla no es movia damunt dels arbres, ni una bardissa pels camins. Era l’instant de silenci, de repòs, de quietud, que aquí adquiria tota la seva força augusta, quan el crepuscle, sense mostrar-se encara, anunciava d’aquesta manera que s’aproximava, i quan el sol semblava suspendre el moviment abans de cedir les formes i els éssers a les ales fosques de la nit.” 
Ja voldria jo escriure com aquest home.

dijous, 25 de juliol de 2013

Diumenge, 25 de juliol de 2010


Pujo al terrat comunitari a estendre la roba. Quan tinc la cistella buida, la torno a omplir amb la roba de l’anterior rentadora. M’assec a l’escala que dóna a la cambra de l’ascensor i encenc el caliquenyo. 
Encara que sembli mentida, m’estic documentant per a un article que m’han encarregat. Entre calada i calada, apunto a la llibreta les impressions que em produeix aquest exemplar de tabac artesanal de Juneda. És una tasca lenta, feixuga, rogallosa, pastosa. Quan estic massa estona sense escriure res, la mirada ensopega amb les tovalloles de la Betty Boo i el Bob Esponja. Quanta poca poesia, en la professió d’escriptor! Quanta i quanta prosa! Si els que idolatren la vida dels escriptors poguessin veure, per un foradet, com els lletraferits escriuen realment les pàgines de les pròpies vides, a més d’un li cauria l’ànima als peus.
Observació, donar-li voltes a les coses, paciència, treball i sacrifici. Això és escriure per a mi. Ni quan fabulo històries, ni quan escric sobre menjar i viatges, ni quan redacto aquest dietari, no gaudeixo plenament del que escric. Sempre pateixo, més o menys segons els casos. La sort que tinc, és que això d’escriure m’agrada. La sort que tinc, és que en trec més del que hi inverteixo. I no estic parlant de diners.

dimecres, 24 de juliol de 2013

Dissabte, 24 de juliol de 2010

Abans d’entrar al túnel, som al Vallès Oriental. En sortir, al Maresme. Observo que els pins, els quals poblen generosament les serres, tenen unes copes que semblen vanos desplegats. El dia s’ha llevat fresquet. Està mig tapadot. Deixem la carretera principal i ens dirigim a Dosrius. Trobem els primers ciclistes. Quan aparco el cotxe a Canyamars, un nucli que pertany a Dosrius, veig que arriba el Puig amb la bici. 
Vaig tenir les primeres notícies del Lluís Puig a través del Facebook. Un bon dia, sense consultar-m’ho, em va nomenar relacions públiques del grup “Esmorzars de forquilla” que ell havia creat en aquesta xarxa social. Jo, llavors, havia publicat Esmorzars de Lleida i estava escrivint Esmorzars de l’Ebre. Va passar el temps i al xicot se li va posar entre cella i cella que ens havíem de conèixer en persona. Això va ser a Móra d’Ebre, tot just fa un mes i mig, a la Fira del Llibre Ebrenc. Anava acompanyat d’un altre forquillaire, el Xavi Turmo, i vam anar a batejar la nostra coneixença al Restaurant l’Embarcador, a Garcia, a tocar del riu Ebre. Del dinar recordo el bacallà amb romesco, el gelat de figa, el Pacharán i sobretot la bona companyia
Al Puig l’acompanyen dos amics ciclistes més: el Jordi Fornells i l’Agustí Galán. Tots tres vesteixen el maillot de la colla castellera dels Capgrossos de Mataró. I també un altre que va vestit de paisà, el Dimoni Pelut. A mi m’escorten les dones de casa. Entaulats a la terrassa del restaurant Cal Víctor de Canyamars, demanem. Les xiques menjaran unes llesques de pa amb tomata amb pernil. I els xics… Ai els xics! El Puig, galta de vedella rostida; el Dimoni, cua de bou; el Fornells, peus de porc; un servidor, callos, i l’Agustí, potser per compensar, una truiteta a la francesa. 
Com que l’ambient ho propicia, perquè en aquesta terrassa esmorzen quinze o vint ciclistes més, pregunto a l’Agustí què en pensa, de l’incident protagonitzat per Alberto Contador i Andy Schleck en la passada edició del Tour de França, en què el primer va aprofitar que al segon li havia sortit la cadena de lloc per treure-li uns segons que van resultar decisius al final de la cursa. L’Agustí, contundent, respon que això és una collonada. Que quan s’està en la fragor de la batalla, no hi ha concessions. Cadascú s’espavila amb allò que té, no pots confiar que els altres equips t’esmenaran la plana quan el problema el tens tu. Parlem de bicicletes, però ben bé podríem estar parlant de la vida. 
Hora de partir. M’acomiado del Lluís, el Jordi, l’Agustí i el Dimoni. A aquest últim, ja no el tornaré a veure, perquè un bon dia de finals d’octubre faltarà. La notícia em deixarà desubicat, perquè ni m’afectarà massa ni em deixarà indiferent. Què passa quan et presenten una persona i la propera vegada que te’n parlen és per dir-te que ha mort? I més, com en el cas del Toni, tan jove i amb tota la vida per davant? No el coneixies, només vas compartir-hi taula un matí d’estiu, però per l’estima que li professava el Puig, creus que era bona persona. I et sents trist, perquè de bona gent, en aquest món, no n’hi ha mai prou.

dimarts, 23 de juliol de 2013

Divendres, 23 de juliol

He de llegir. No només per passar-ho bé, sinó per aprendre. Per no oblidar que hi ha, que hi ha hagut molta gent abans que jo que ho fa i que ho ha fet molt millor que no pas jo. Un dia, l'escriptor Andreu Carranza em va dir que, per escriure una mica, s'havia de llegir moltíssim. Molt sovint hi penso, Andreu, en el consell que em vas donar. Tu, tan exagerat per a segons què, encara vas fer curt...

dilluns, 22 de juliol de 2013

Dijous, 22 de juliol de 2010


És mig quart de sis de la tarda. Els nens i les nenes esperen asseguts a la vora de la piscina. L’aigua és plana, sembla que un tractor hagi passat amb el rodet. L’aigua és un espill que reflecteix les triangulars banderoles de colorets que pengen a l’ample del recinte. Les monitores donen l’ordre, la quitxalla s’aixeca, corre saltironant, recull els xurros i les pales i es col·loca en fila índia. 
Sempre m’ha fascinat, capbussar-me en una piscina on no hi ha ningú. Arrugar-ne la superficie; crear milers, milions de bombolles amb mans i peus; desplaçar onades; deixar un rastre de cetaci rera meu… No en sé el motiu amb exactitud, però suposo que s’hi barregen el plaer de la solitud; l’egoisme de voler-la tota per a mi; l’aventura d’enfrontar-me a tot un element i l’emoció de descobrir-la. 
Per aquest motiu, ara mateix, jo voldria ser el primer nen que salta, amb el xurro entre les cames, i romp la pell líquida de la piscina. Xof.

diumenge, 21 de juliol de 2013

Dimecres, 21 de juliol de 2010


Jo tenia cinc o sis anys. Faltaven pocs mesos per al Mundial de Futbol d’Espanya de 1982. Potser perquè no vaig completar l’àlbum de cromos del Naranjito, vaig encetar una nova col·lecció: la de monedes commemoratives del Mundial. Jo n’arreplegava, bàsicament, de duro i de pesseta. Ma padrina Rosario tenia l’encàrrec de cercar-me’n de cinc i deu duros, les quals m’entregava els diumenges al migdia, quan passava per casa seva a buscar la paga. Només en una ocasió me’n va aconseguir una de vint duros: alta, grossa, imponent, amb classe, única. 
La meva amistat amb les monedes, doncs, ve de lluny. I no em fa basarda carregar-ne de valentes. M’ho passo bé, vés què hi voleu fotre, satisfent un qualsevol import moneda rera moneda. No s’ho van passar tan bé els de la colla de Sarroca, quan un any vaig pagar una mona –el dinar del dilluns de Pasqua- en monedes de dues-centes, cent, cinquanta, vint-i-cinc, deu, cinc, dos i una pesseta. 
Per sort, hi ha gent que m’entén. Haguéssiu vist les cares, avui, de les dependentes del Forn de Pa Batet i el Mercafruit! Elles no es queixen perquè els donis un euro amb cinc cèntims, o cinc euros amb dotze cèntims, desglossats en multitud de circumferències metàl·liques. Elles contentes, i jo content de contentar-les.

dissabte, 20 de juliol de 2013

Dimarts, 20 de juliol de 2010


Nikos Kazantzaki, a la novel·la El Crist de nou crucificat, fa parlar el capità Furtunas, grec, i l’agà[1] turc. El primer té un trau al cap que l’ha de portar de pet a la tomba, però això no el priva de torrar-se amb raki, una beguda espirituosa d’alt voltatge. Furtunas sentencia: “Si haig de creure la meva religió, cauré de morros a l’infern”. L’agà se’n fot, perquè la seva religió li permet, havent comès molts més excessos que el grec, volar directe al paradís. I afirma: “Però digues, capità, ¿i si de cas les nostres religions no diguessin més que bestieses? Aquest món és un somni; la vida no és més que raki; doncs a beure i emborratxar-se! El nostre cap gira segons el vent que bufa; tu fas de rumí, jo d’agà turc… No ens hi amoïnem!” Més endavant, el turc, borratxo com una sopa, remata: “Capità (…), si el nostre Mahoma i el vostre Crist haguessin begut raki com nosaltres, s’haurien fet bons amics i no hauria calgut arrencar-se els ulls… Com que no bevien, han convertit el món en un bassal de sang! Mira, ¿oi que tu i jo hem arribat a ser dos grandíssims amics? No ens hem donat bona vida?” 
Tant diàleg interreligiós i tanta història, i resulta que tot s’arregla amb unes copes de licor de figa. Potser sí que el món aniria millor si anéssim una mica torrats…

[1] Oficial de l’exèrcit.

divendres, 19 de juliol de 2013

Dilluns, 19 de juliol de 2010


Avui les xiques comencen natació al Reus Ploms. Arribem d’hora, i accedim a la piscina coberta per la porta de darrere, la que dóna a la pista poliesportiva i la piscina descoberta. Les monitores ens fan recular: per aquí no es pot entrar. A més, està prohibit anar amb calçat de carrer per la vora de la piscina. 
Fem cap als vestidors. Una humitat densa recorre els passadissos. Considero l’opció d’entrar al vestidor de les dones. Perquè clar, la Joana i l’Aina són donetes. Recordo que a Juneda, el dia de la comunió de sa cosina Gemma, al bar de davant de l’església, vaig haver de dur-les al lavabo de les dones perquè la mestressa del bar em va dir que al dels homes no hi havien de fer res. Però no em desvio del meu camí i continuo recte, cap al vestidor dels homes. 
Amb les nenes, pujo les escales que donen a la piscina coberta. Em fixo que tota l’altra canalla, a excepció d’elles dues, calcen una mena d’esclops de plàstic. L’Aina i la Joana van amb els peus nus. Quan les deixo, m’assec a la grada adjacent per veure les seves evolucions. Ben aviat, les monitores m’adverteixen que aquí no m’hi puc quedar, que he d’anar a dalt, a darrera d’aquella vidriera. Quan sóc a dalt, amorrat a la vidriera, un noi em demana que m’aparti, que no li deixo veure res, i que em posi allí, darrera la barana, perquè em trobo al bell mig del passadís. Me’n vaig al fons de tot i m’acomodo en un tamboret. Ara només faltaria que la cambrera em comuniqués que, si vull utilitzar el mobiliari del bar, a canvi he de consumir.

dijous, 18 de juliol de 2013

Diumenge, 18 de juliol de 2010


Després d’una setmana de càmping, tornem a ser a casa. Tots quatre seiem al sofà. Mirem probablement la millor sèrie que fan ara a la televisió. Aquesta sèrie representa un món molt particular, un veritable microclima. Els personatges principals i els secundaris estan molt ben perfilats. Les relacions que s’estableixen entre ells són multidireccionals, complexes, plenes de matisos, profundes. I les situacions i els diàlegs són quelcom fora de sèrie. S’hi porta l’absurd tant al límit, tant al límit, que hom no pot reaccionar sinó amb rialles. Rialles senzilles, sanes, que renoven l’esperit i el cos. 
S’hi tracten grans temes com l’amor, la vida i la mort, l’amistat, el bé i el mal, el poder o els diners d’una forma tan planera que tothom ho entén. És una sèrie tendra, on la dolenteria està desproveïda de malícia. És un homenatge a la santa innocència. És una sèrie molt gastronòmica. És la demostració inequívoca de l’enginy, la irreverència i l’audàcia mental dels seus guionistes. És… Bob Esponja.

dimecres, 17 de juliol de 2013

Dissabte, 17 de juliol de 2010


A la plaça de l’església de Sant Pere, al migdia, uns padrins fan tertúlia a l’ombra dels verds i frondosos plataners. La majoria seuen als bancs, però n’hi ha un que ho fa en una cadira plegable i un altre –amb mangala i ulleres de sol- resta dret. En compto un parell que porten gorra, em fixo que quasi tots porten les camises mig desbotonades i que un vesteix samarreta d’imperi. També hi ha dones, al rinxet. L’una ha deixat les bosses de la compra a terra i l’altra subjecta el gosset amb la corretja, el qual fa tot l’efecte d’escoltar la conversa dels grans. 
Al costat dels padrins, just a davant del Restaurant Can Pessic, hi ha un cartell que anuncia el trenta-sisè Festival de Música de Cambrils, que començarà quan s’hagi post el sol. Comento a la Maria Alba que aquí hi hem d’anar. Que hi estem moralment obligats. 
Així doncs, quan s’amaga el sol i surt la lluna creixent, tornem al barri mariner de Cambrils. El Passeig Marítim vessa de gent. Les botigues de primera línia de mar romanen obertes. L’ambient és familiar, distès, tranquil. Veig cares colrades, expressions alleujades. A la Torre del Port, una construcció circular de pedra, ultimen els preparatius de l’espectacle. Veig un home assegut a dalt d’una teulada veïna. Tindrà bona vista.
Al balcó de la Torre del Port, un home toca la guitarra elèctrica. Mentrestant, un xic i una xica dansen suspesos d’unes cordes. Tots tres van vestits amb pantalons curts negres, camisa blanca i tirants. Una mica més avall d’on la parella fa cabrioles, escala, es deixa caure i passeja sobre la façana empedrada, s’il·lumina una finestra. A dins hi ha un home que interpreta un instrument que sembla un violoncel. Des de baix, tots quatre ens ho mirem embadalits. N’hi ha que baden tant que han envaït el carril bici i no s’adonen que una bicicleta fa sonar el timbre perquè s’apartin. Curiós: l’altre dia, a prop de l’Escola d’Hoteleria, la Maria Alba i les xiquetes no van creuar el pas de peatons del carril bici quan van voler, sinó quan els ciclistes les van deixar. Em trec el prospecte del festival de la butxaca de darrere els pantalons i llegeixo que l’espectacle, Repite conmigo, vol “introduir l’espectador en un món paral·lel, un món màgic, on és possible volar, on la gravetat no existeix”. La xica i la xic que ara actuen suposo que són Saioa Fernández i Eduardo Torres, els quals fusionen llenguatges artístics “com la dansa contemporània, les arts marcials, el teatre i, per suposat, la dansa vertical, utilitzant l’arquitectura com a suport del moviment”. Tots dos formen la companyia Delrevés.

dimarts, 16 de juliol de 2013

Divendres, 16 de juliol de 2010

“Ja han arribat els pingüins!”, exclama el Joan, el director. Després de patullar tant, els tècnics han arribat a la conclusió que la forma més ràpida de donar frescor a l’oficina és portar uns aparells d’aire concidionat mòbils, provisionals, d’aquests que van amb rodetes. En total, en porten sis: quatre de grossos i dos de petits. De moment, n’instal·len dos de grossos al costat de les finestres i l’altre a Prestacions, arrambat a una columna. Els altres tres, els deixen al magatzem. Segons sembla, aquests aparells xuclen l’aire calent a través d’un tub i el transformen en aire fred. És un espectacle observar com els nois fan passar els tubs entre els barrots de les finestres, les quals donen a un espaiós i verd pati interior. És un espectacle encara més gran quan els aparells comencen a funcionar. Perquè l’aire brolla amb tal força i tant soroll que els maldecaps i els torcecolls semblen assegurats. No en teníem prou amb la calor, amb les aglomeracions d’aturats, amb la canalla que plora, xiscla, corre i salta entre les taules, amb les estridents, ridícules i ofendoses cançonetes dels telèfons mòbils que sonen sense parar, que hi havíem d’afegir una família de pingüins mecànics. 
Per sort, quan avui acabi la meva jornada laboral, començaré les vacances. Tres setmanes de vacances. Desitjaré als companys que la cosa s’adobi aviat –a poder ser, abans que torni jo- i sobretot que tinguin un bon vent.

dilluns, 15 de juliol de 2013

Dijous, 15 de juliol de 2010


Mentre la Cristina i els seus fills no arriben, la Joana, l’Aina i jo anem a les piscines del càmping. Ens remullem a la piscina petita i elles em demanen que les persegueixi. No em costa res, perquè m’ho passo millor que elles fent de cocodril, de tauró o de balena blanca, però em pregunto quina fila faig mirat des d’una certa distància.
La Marina, l’Adrià i la Cristina ja són aquí. Anem a la platja de davant de l’Escola d’Hoteleria de Cambrils. Avui el paisatge desplega una rica varietat de colors: el blanc de l’escuma que provoquen les onades decidides; el daurat de les partícules de sorra que titil·len sota l’aigua; el blau verdós unes desenes de metres mar endins; el blau fort i definit just abans de tocar la ratlla de l’horitzó, i el blau fluix, decandit, descolorit del cel.
La canalla s’ho ha passat molt bé, jugant amb les onades. Potser fruit d’aquest goig, d’aquesta excitació, l’Adrià ens obsequia amb el Ball de Diables i el Ball de l’Àliga de Reus, i ens imita els gegants Carrasclet, Japonès i Indi –amb la mà parada a darrere, però sense exigir contribució monetària. Sopem per torns a la terrasseta del bungalou –primer els petits, després els grossos- i més tard acompanyem la Cristina, l’Adrià i la Marina al seu cotxe. 
Nosaltres quatre baixem al Passeig Marítim. Ara és negra nit, i només destaquen la llum del far del port de Cambrils, allà lluny a l’esquerra, i els llums dels tractors que condicionen la platja per a l’endemà, tot just davant nostre. Arribem a un parc infantil. Mentre les nenes juguen, sec en un banc de fusta. El banc està humit, enganxós. Jo porto l’esquena molla. Fa molta xafogor.

diumenge, 14 de juliol de 2013

Dimecres, 14 de juliol de 2010


Avui han vingut dos xicots a arreglar l’aire condicionat. L’han desconnectat i la temperatura s’ha enfilat vora els trenta graus. No ho he passat gaire bé, perquè em quedava sense aire i la veu em fluixejava. Aquesta feina nostra d’atendre el públic implica, bàsicament, fer servir la veu. I si la veu falla, tururut. No hi ha pla B, no es pot apuntar en una llibreta tot el que s’ha de comunicar a l’usuari, com un dia va fer una xica que l’havien operada de les cordes vocals i em preguntava quins papers necessitava. S’ha de sortir del pas com es pugui, a rodolons si cal. Per això, tots, d’una manera o una altra, ens ventàvem. Els uns amb la mà, els altres amb un paper, els altres amb una carpeta de cartró, els altres amb un vano. Jo, que tinc una flaca especial pels ventalls, sempre que podia li manllevava a l’Araceli. I em ventava amb aquella gràcia tan meva, que no acostuma a deixar indiferent ningú. Ja només hauria faltat que els hagués ensenyat, a companys i usuaris, la diferència entre una xica soltera i una conca. La xica es venta depressa depressa, fa tocar el vano repetidament al nas i repeteix: “Quin voldré, quin voldré, quin voldré?” La conca es venta desmenjadament, fa tocar el vano, una vegada i una altra, entre l’escot i el coll i es lamenta: “Qui em voldrà, qui em voldrà, qui em voldrà?”

dissabte, 13 de juliol de 2013

Dimarts, 13 de juliol de 2013

La calor, a l’oficina, és sufocant. Horrorosa. Els treballadors signem un manifest que enviarem als Serveis Territorials de Treball a Tarragona. A veure si hi ha resposta. 
És migdia. Surto al carrer. Tot i la calor, fa més bo aquí que a la feina. Veig que als troncs d’alguns plataners del Passeig de Misericòrdia hi ha cartells amb la inscripció Jaldo no paga. Tiro Passeig de Sunyer amunt. Al Camí de Riudoms, just abans de creuar cap a la Biblioteca Xavier Amorós, veig dotze, quinze homes, que porten gorres vermelles de Comissions Obreres. Un porta una bandera roja amb les sigles del sindicat, un altre una senyera. Tots parlen en castellà.

divendres, 12 de juliol de 2013

Dilluns, 12 de juliol de 2010


Aquesta setmana faig quasi-vacances. Al matí treballo i la resta del dia la passo a Cambrils. No són vacances del tot, però com a mínim serveixen per contrarestar la insofrible calor de l’oficina –vint-i-sis, vint-i-set, vint-i-vuit graus- provocada pel deficient funcionament de l’aire condicionat. Una calor que, més que una eventualitat, sembla una manca de respecte.
A la tarda toca aigua. La Joana escriu lletres que les ones esborren i l’Aina, bogeta, encegada per l’emoció, empeny un matalàs inflable cap endins, cap a on cobreix l’aigua. Els nassos de les dues semblen aixetes de mocs. La Joana va a buscar sa germana i s’encalcen. I vinga xisclar. Jo els dic que no facin tant escàndol i elles ni cas. Em sento com si estigués davant d’un mirall i parlés amb mi mateix, perquè només m’escolto jo. Però tampoc no ho trobo tan estrany. De petit, tot el que em deien també m’entrava per una orella i em sortia per l’altra. De petit i no tan petit… 
Al vespre sopem a la terrasseta del bungalou. Tots tenim molta gana. Jo xalo molt amb la tomata amanida. És de Sarroca, de l’hort de mon pare. Ben salada i oliada, a la boca allibera un suc refrescant, vitamínic, jovenívol, estiuenc. Quan la tomata s’acaba, encara queda l’oli –també de Sarroca. L’oli que s’ha contagiat del gust i el rogenc color de la tomata. L’oli que és consumit gràcies a les inevitables llesquetes de pa. Tot plegat, deixa al fons de la panxa una sensació de plenitud, de satisfacció per la feina ben feta. I a recer dels pins alts i prims, en aquest càmping encarat a l’ombra, oblido que demà he de tornar a la feina.

dijous, 11 de juliol de 2013

Diumenge, 11 de juliol de 2010

En sortir al carrer, m’aturo a encendre un cigarret. Per davant meu passa un home amb una gorra roja i vermella. Hi ha banderes espanyoles als balcons. A punt de creuar el pas de vianants, miro a mà esquerra i m’aturo. Pel carrer estret, d’una sola direcció, ve un cotxe a tota pastilla. Quan pensava que no ho faria, frena. I jo passo. Des de l’altra vorera, sento com el conductor, en castellà, em malda. Diu que sóc molt tonto, i que sembla mentida, tan gros i aquesta cara de gilipollas que tinc. M’allunyo sense girar el cap i penso que se l’han de menjar els nervis, al pobre. Ahir manifestació i avui Espanya juga amb Holanda la final del Mundial de futbol.
Sortint de Reus, a l’última rotonda de l’Avinguda de Salou, veiem una moto amb dos ocupants. El de darrera porta una bandera espanyola. En arribar al càmping La Llosa de Cambrils, més banderes espanyoles. Una l’han col·locada, en vertical, a la part de darrera d’un tot terreny. Unes xiques la porten pintada als braços i a la cara. Deixem l’equipatge i el menjar al bungalou i anem a la platja, que és molt a prop. 
A la vora de la mar no queda pràcticament ningú. Els castells de sorra estan desfets, hi ha herbetes a l’aigua, les onades dipositen partícules negroses a l’arena. Els peixos salten, es capbussen i provoquen cercles concèntrics. Dues dones passegen descalces i un home dirigeix un avió d’aeromodelisme amb un comandament a distància. Se’n veuen uns quants allà, en un xiringuito. Al costat del xiringuito hi ha un pal al capdamunt del qual oneja una altra bandera espanyola. La Joana i l’Aina entren a l’aigua amb por, però no triguen gaire a afonar-hi el cap. Amb la platja per a elles soles, s’ho passen divinament. Esclata un petard. Comença el partit.

dimecres, 10 de juliol de 2013

Dissabte, 10 de juliol de 2010


A Cornudella, a la tarda, de seguida hi toca l’ombra. La calor hi és més suportable que a Sarroca i Reus, però no vol dir que no en faci. Entro al bar de la Renaixença a fer una canya. M’assec en una cadira i pregunto al cambrer qui va primer a la contrarrellotge del Tour de França, que ara emeten per televisió. Em contesta que no ho sap, que no parava atenció a la tele. Miro les taules del meu costat. Quatre padrins fan una partida de dominó. Dos més juguen a escacs. Tots estan –estem- en l’àrea d’influència d’un ventilador fix que hi ha al costat de la paret. Xarrupo la canya freda i gelada. Encenc un cigarret. Al taulell d’anuncis hi ha un pòster del Barça i cartells d’excursions a peu i en bicicleta per la serra del Montsant. 
Al teatre de la Renaixença, just al costat del bar, comencem la tercera Jornada Literària de Cornudella de Montsant. Som vuit escriptors –i escriptores- que parlem dels nostres llibres i en llegim fragments: la CintaArasa, el David Martí, un servidor, el Joan Giné-Masdeu, el Jordi Pijoan-López, el Manel Alonso, la Pilar Garriga i el Vicent Sanz
A continuació, la Montserrat Domingo, la Maria Gomis, la Maria Jansà i el Joan Carles Jansà ens relleven. Llegeixen bocins d’Incerta glòria, potser la millor novel·la en català del segle XX, de Joan Sales. Em fixo en l’exemplar de la Montserrat: groc, com els llibres de Club Editor, i de pàgines esgrogueïdes. Una primera edició? La nombrosa concurrència escolta atentament. 
En la mitja penombra de la Renaixença, en la foscúria trencada per les candeles que cremen a les taules, per quatre bombetes a la banda de les llotges i per un esquifit tall de llum que entra del carrer, flota un no sé què de cultura menestral. Després, les autores –i els autors- signem exemplars. 
Seguidament, actua el Jesús Fusté, el cantautor de Pradell de la Teixeta, i la seva banda. La veritat, ja havia sentit alguna de les seves cançons, però em sorprèn comprovar que m’agraden més que no pas abans. I em sorprèn encara més que un artista així no sigui més conegut. A mitja actuació, el cantautor fa pujar a l’escenari un altre Jesús. Es tracta del Jesús Tibau, escriptor, blocaire i impulsor, amb l’Ajuntament de Cornudella, d’aquestes jornades literàries. Per un moment penso que, enlloc de llegir el conte, el cantarà. Però no, el Tibau fa allò que fa sempre i que se li dóna tan bé: llegir-nos les seves històries. Amb un suau, fi i elegant acompanyament musical de la banda. 
El Fusté reprèn el concert. A mesura que passen les cançons, noto que estem tots més compenetrats. Al final de cada peça, l’escriptor Xulio Ricardo Trigo, que ha acudit amb la també escriptora Coia Valls, aplaudeix fervorosament. Arriba el moment dels bisos i un home, des del fons de la sala, exclama: “En català!” Té ben present que ara, en aquest precís instant, a Barcelona hi ha centenars de milers de persones que es manifesten en rebuig de la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’Estatut. La Cinta ho ha recordat a l’inici de la seva intervenció i jo mateix, que no vaig mai a cap manifestació, me n’he planyut els últims dies, perquè m’hauria agradat fer-hi cap. El Jesús Fusté, però, ha dit una cosa que m’ha reconfortat: “No sóc allà perquè sóc aquí”. En efecte, no pot ser a Barcelona perquè ha de ser a Cornudella de Montsant. El seu lloc, i el nostre, és ara a Cornudella, celebrant un acte literari, musical, cultural. De país.

dimarts, 9 de juliol de 2013

Divendres, 9 de juliol de 2010


En sortir de Reus, el termòmetre del cotxe marca trenta graus. En arribar a Sarroca, trenta-sis. Tot i la diferència, la calor és més suportable a l’interior que prop de la costa. El motiu? A Reus no corre ni gota d’aire, i a Sarroca, encara que calent, sí que fa vent. Ens retrobem amb les noies, que han passat la setmana amb els padrins, i anem els quatre a les piscines. És un dia borrós, grisenc, ombrívol, mig tapadot. El Montmeneu, el cim més alt del Segrià, a penes es veu. A les piscines, només sortir de l’aigua, les gotes s’evaporen de la pell.
Al tard, corre la garbinada, el vent que ve de la mar. Tant jo com la Maria Alba estem fets per a aquesta calor, la del secà, una calor extrema però no feridora, una calor que té el contrapunt de la marinada –a Arbeca, la garbinada s’anomena així- quan cau el dia. Les xiquetes no ho sé, però a jutjar per la resposta que la Joana dóna a sa padrina Roser a l’hora de sopar, intueixo que això no les preocupa massa:
-Joana, què t’estimes més, Reus o Sarroca?
-Reus. És més guapo.

dilluns, 8 de juliol de 2013

Dijous, 8 de juliol de 2010

Quan el sol declina i minva una mica la calor, surto a passeig. El trànsit de gent pels carrers de vianants de Reus és fluid. Les bosses que porten alguns testimonien que han firat a les rebaixes. Baixo pel carrer de Llovera. Veig que el número 23 i el 25 estan en obres. Passo pel costat de la plaça de Prim. Els vells seuen als bancs i la canalla es gronxa a les cadenes que circumden el general ganxet. Continuo pel carrer de Monterols. Em creuo amb una xica que porta les ulleres de sol amb muntura de color blanc. Són atxurades, tot s’ha de dir, però em pregunto qui coi decideix que s’han de portar aquestes ulleres, perquè aquesta tarda ja n’he vist unes quantes. M’agradaria conèixer-los, saber com s’ho fan perquè la gent faci el que ells volen. Segur que en treuria alguna cosa per vendre més llibres, segur. Travesso la plaça del Mercadal. Aquests que deixo a una banda deuen ser turistes, perquè miren aquí i allà, tenen un caminar poc decidit, van amb mapes a les mans i tenen la pell del color del llangostí a la planxa. Passo per la plaça del Castell. Les terrasses dels bars estan animades. Tombo pel carrer de l’Hospital. Camino fent equilibris pel tram central del carrer, una llenca allargassada i estreta d’enrajolat que discorre entre quadrats de llambordes. I penso que Reus pot presumir de carrers. A banda de ser sorprenentment plans, poc costeruts, els del centre són quasi tots de vianants. Hom no ha de patir pels cotxes, pot badar tranquil·lament i el comerç hi surt guanyant. Ara només faltaria que bufés una mica l’aire i s’endugués aquesta xafogor tan pesada, però es veu que no es pot tenir pas tot.

diumenge, 7 de juliol de 2013

Dimecres, 7 de juliol de 2010

De camí a la feina, reparo en els plataners de la plaça de la Pastoreta. Potser per la calor, potser perquè muden la pell com les serps, perden tires d’escorça. Els bocins de tronc que queden al descobert tenen un verd groguenc. M’ajupo i plego un bocí d’escorça. Crec, crec, crec. El trenco a bocinets. Em ve a la memòria quan feia el mateix, quan era un xiquet, a la plaça del Casal de Sarroca. Ens ajuntàvem uns quants, triàvem un arbre i el deixàvem ben espellat. Somric. Puc haver anat a raure cent quilòmetres lluny del poble, però sempre hi ha alguna que m’hi retorna.

dissabte, 6 de juliol de 2013

Dimarts, 6 de juliol de 2010

Aprofitant que les nenes són a Sarroca, anem a sopar a La Grava, al Morell. Aquest és el tercer estiu seguit que hi fem cap. És un costum, una petita tradició, una oportunitat immillorable per compartir un àpat tranquil i sense interferències. Un àpat per degustar amb calma, lentament, teca de primera divisió.
Demano una cervesa Moritz. És fineta. A continuació, el Rafel ens porta l’aperitiu. Hi ha una espècie de patates fregides tropicals, boletes de foie recobertes d’ametlla picada i un gaspatxo de maduixa molt original. Toca triar el vi. Demano una ampolla petita –la Maria Alba no en beu- de Costers del Gravet, del Celler Capçanes. El tasto i me n’enamoro. És deliciós a la boca i al nas.
Cadascú demana un menú diferent. La Maria Alba un Menú 1913, que porta escamarlans amb verduretes i soja; foie amb préssec, Pedro Ximénez i fuits secs; lluç amb calamarsets saltats i pernil ibèric; garrí cruixent amb ceba, sàlvia i taronja, i de postres pastís d’avellanes i xarrup de Chartreuse, un licor molt tarragoní. Jo escullo un Menú Taca Verda, que conté cassoleta verda amb fruits de l’hort i de la mar; ou tebi, carbassó i sopa miso; arròs d’espàrrecs, cogombrets i parmesà –un arròs diferent, saladet, sucós-; tallarines amb formatge de Capafonts, pinyons i alfàbrega, i de postres te gelat amb xarrup de llimona i taronja confitada i també pastís de xocolata blanca, xarrup d’albercocs i avellanes. 
Acabo amb la panxa inflada, les finestrelles que se’m tanquen i la convicció que l’any que ve –si Déu vol- hi tornarem.


divendres, 5 de juliol de 2013

Dilluns, 5 de juliol de 2010


Si escrius un llibre, el teu nom queda, no s’oblida mai. Segur? Poquíssims escriptors perduren després de fer l’ànec. Una abassegadora majoria continuen sent tan anònims com ho foren en vida.
Però posem que m’equivoco. Què en trec, de tot plegat? Res. Aleshores, què m’importa que el meu nom sigui recordat quan ja no hi sigui? Quin sentit té, que m’enorgulleixi en vida d’allò que seré un cop mort? 
El meu nom, el saben els meus. Amb això, ja en tinc prou.

dijous, 4 de juliol de 2013

Diumenge, 4 de juliol de 2010


L’Aina i la Joana em volen prendre el bolígraf i la llibreta on faig aquestes anotacions. Jo m’hi resisteixo, i els suggereixo que se’n vagin a jugar al parc infantil que queda just davant de la mar, al barri de la Llosa de Cambrils. Reprenc la tasca quan totes dues són als baldadors. 
El sol treu el cap i el torna a amagar darrere els núvols. La mar llueix, refulgeix, tot i la claror minvant de la tarda. Sembla com si la mar hagués absorbit tota la lluminositat de les hores precedents i ara la deixés emergir en forma de petites espurnes. Passen ciclistes pel carril bici, més enllà una llanxa que arrossega un esquiador, més cap aquí moltes famílies amb canalla. El sol apareix per última vegada. Queda encaixonat entre un núvol i la part superior de la muntanya que dóna al Priorat. El sol, circumferència borrosa i tremolosa, desprèn una llum groga, rovellada i desfeta. Els núvols el tapen definitivament. Feixos de llum foraden la nuvolada. Cauen les primeres gotes.

dimecres, 3 de juliol de 2013

Dissabte, 3 de juliol de 2010


Ni el solstici, ni la calor, ni la Festa Major de Reus, ni les vacances escolars m’han fet sentir l’estiu com el sopar d’avui. Perquè la truita de patata, carbassó i ceba m’ha retornat als estius de la meva infantesa i adolescència a Sarroca. Llavors, era possible que sopéssim truita tres o quatre dies a la setmana. Clar, a tal acumulació d’albergínies, carbassons i pebrots verds i vermells se li havia de donar sortida d’alguna manera! Per tant, un dia tocava truita de carbassó; un altre d’albergínia i pebrot vermell, un altre de carbassó, albergínia, pebrot roig i verd… Tot ben acompanyat amb llesques de pa amb tomata amb un toll d’oli a sobre. 
A vegades, deia a ma mare que trobava pesat menjar quasi cada dia el mateix. Però ara sé que no era –no és- el mateix una truita de carbassó i ceba que una de carbassó, patata i ceba. Ara sé que la bona cuina és la cuina senzilla, la que fa servir productes de temporada i proximitat. Tant de bo, amb tot el que sé ara, pogués tornar vint anys enrere i homenatjar aquelles truites! Les coses, no s’acostumen a valorar fins que s’han paït.

dimarts, 2 de juliol de 2013

Divendres, 2 de juliol de 2010


De la plaça dels Carros al Far de la Banya hi ha un parell de quilòmetres. La carretera que hi porta té la mar a l’esquerra i una seguida de magatzems a la dreta. Legions de gavines formen a les teulades dels magatzems.
Aparco el cotxe. Un capvespre ennuvolat, gris, diluït, desdibuixa els perfils de les grues del port de Tarragona. Com que falten vint minuts perquè comenci el recital, la Maria Alba, el Xavi Nogués i jo passegem una estona pel tram comprès entre el Far de la Banya i el far verd que marca el final del port. Ens creuem amb patinadors, ciclistes i altres caminaires. A baix, a mà dreta, n’hi ha que pesquen. Fa molta humitat. 
El Port, la Biblioteca Pública i l’Associació d’Escriptors del Camp deTarragona han dissenyat una vetllada literària esplèndida. A recer del Far de la Banya, amb l’acompanyament musical del quartet de corda Ítaca –quatre músics brillants i joveníssims- i davant d’un nombrós públic, sis autors llegim textos propis on la mar és protagonista. El Xavi, després de l’acte, observarà que els tres homes hem llegit prosa i les tres dones, poesia. Jo li faig notar que no n’hi ha cap dels sis que sigui de Tarragona de soca-rel. El Jordi Folck és de Reus i viu a Barcelona; la Cinta Mulet viu a Tarragona però és d’Horta de Sant Joan, a la Terra Alta; el Josep Grau és de la Masó, un poble del Tarragonès; la Conxita Jiménez viu a Tarragona, però abans ha passat per Girona i Tortosa; jo sóc de sarroquí de Reus i la Gòria Ganga, tarragonina nascuda a Cervera del Maestre, a Castelló. Aquest detall diu molt a favor dels organitzadors. Conscients potser que Tarragona és lloc de pas des de fa milers d’anys, no els ha recat gens convocar sis -diguem-ho així- outsiders. Tant de bo tothom obrés de la mateixa manera.

dilluns, 1 de juliol de 2013

Dijous, 1 de juliol de 2010


Diu André Maurois, a Un art de viure: “Penseu que un escriptor que produís només dues pàgines cada dia es trobaria, a la fi d’una llarga vida, no certament pel geni, sinó per l’extensió, davant una obra tan important com la de Balzac o la de Voltaire.” 
Té raó Maurois. Escriure amb constància no garanteix la qualitat del que s’escriu. Però, i si dóna la casualitat que aquell que practica tal constància és un geni? Quin regal per als lectors d’avui i els de demà!