dilluns, 16 de setembre del 2013

Dijous, 16 de setembre de 2010

Primer arriben els tècnics de l’aire condicionat, després la xafogor. Això sempre va així, en aquesta oficina. A vegades penso si no se’n podria treure rendiment, els caps de setmana, del local on treballem. Podria funcionar, per exemple, com a sauna. O com a bany turc.
Fins a última hora hem atès gent, i després encara faltava desmuntar els ordinadors que s’havien d’endur a Cambrils. Perquè demà, deu persones d’aquesta oficina comencen a la nova oficina de treball de Cambrils, la qual donarà servei al sud del Baix Camp. Marxen la Blanca, la Cori, la Marina, l’Àngels, la Joana, la Paca, la Isabel, el Sergi, l’Anna, la Conxita i l’Eduard. Els trobaré a faltar, perquè amb tots hi tinc una relació de correcta cap amunt, i sobretot perquè, amb deu persones menys, tremolo només de pensar com contindrem la marea d’aturats dels propers dies.
Els trobaré a faltar. En especial, una persona. La que fins avui s’ha assegut al meu costat, la que ha aguantat, des del matí fins abans de dinar, la meva xerrera sense aturador, els meus acudits dolents, les meves constants preguntes i interrupcions, la meva ignorància, la meva ineptitud i la meva eixutesa. El trobaré a faltar perquè no hi he tingut mai cap mala paraula. Sempre m’ha ajudat quan ho he necessitat, sempre ha tingut paciència amb mi, no m’ha retret mai res. I el trobaré a faltar perquè era l’únic amb qui mantenia converses literàries i cinematogràfiques, tot i que sigui ell qui em va recomanar William Faulkner i que segueixi mantenint, inexplicablement, que Match Point, de Woody Allen, no és un autoplagi de Crimes and misdemanors.
Gràcies per tot, Eduard. Que hi hagi sort.

2 comentaris:

  1. Tres anys després, l'experiència de crear una nova oficina puc considerar que sí, m'ha vingut acompanyada per la sort que em desitjaves. El dia a dia se'ns menja, però els records que ara despertes commouen i desperten inevitablement el cuquet de la nostàlgia.
    Lamento que -em sembla- continuïs sense reconèixer el mestre Faulkner, però ara que he pouat més en la literatura catalana entenc que no et sentis tan atret per ell. Faulkner, de fet, és molt menys influent en la nostra literatura que en d'altres com la castellana. Serà per la nostra francofília o no sé. Fa temps que no el rellegeixo, però a poc a poc vaig descobrint grans autors catalans que inexplicablement no coneixia prou. O revisito autors de tanta vàlua com l'Ignasi Revés, per exemple.
    Que Match point no és un autoplagi es deriva del fet que tocar el mateix tema no suposa un plagi. D'altra manera, tots estaríem contínuament plagiant els clàssics des de -a tot estirar- Shakespeare. Que, vaja, en el fons ve a ser una veritat dolorosa.
    Una abraçada i gràcies per les teves paraules i per les xerrades que vam mantenir.

    ResponElimina
  2. Gràcies a tu, Edu, encara que no coïncidim amb lo que no coïncidim.

    ResponElimina