Obro la finestra de la
cuina, trec mig cos a fora i encenc el cigarret. Faig caure la cendra al vas
d’aigua. Xuclo el fumarro fins arribar, gairebé, al filtre. Enfonso la punta
rogenca a l’aigua i xiif, apagat. La burilla, a l’orgànic, així com les restes
de tabac del paquet buit. El paquet buit, al paper, i el xivato, al plàstic. L’aigua barrejada amb cendra, a l’aigüera. El
vas, al rentaplats. I la finestra, una estona oberta, perquè es ventili la
cuina. És l’última vegada que practico aquest ritual, perquè avui, ara, a la
una de la matinada, plego. Deixo de fumar.
Vaig començar a fumar
als disset anys. Ara que ho deixo, en tinc trenta-quatre. O sigui, m’he passat
mitja vida fumant. No he fumat pas tant, perquè com a màxim consumia mig paquet
al dia -tres quarts de paquet a tot estirar-, però he fumat d’una manera
constant, seguida. Fins al moment present, no ho havia deixat mai. He fumat
abans i després de les menjades, a recer i amb el cel per barret, en la salut i
en la malaltia.
Precisament, l’última
setmana he estat refredat. Ni el mal de gola ni una opressió al pit particularment
emprenyadora no m’han impedit fumar-me un cigarret de tant en tant. I empassar-me’n tot el fum, fins al final. Ara mateix, estic suat, mig
marejat. Potser
perquè encara no estic del tot recuperat, potser perquè sóc conscient de la
decisió que he pres.
Abans he dit que no havia deixat de fumar cap vegada en aquests disset
anys. Perquè? Perquè no m’hi veia amb cor. Perquè no n’estava prou convençut.
Necessitava algun motiu prou fort per deixar-ho definitivament, per canviar un
bocí de mi, per no recaure a la primera de canvi. Em feia pànic la possibilitat
de deixar-ho i tornar a fumar al cap de poc temps, perquè em faria sentir
feble, poca cosa. I en vaig trobar uns quants, de motius. El primer, perquè ja
n’estava cansat, avorrit, de fumar. El segon, perquè la Joana –induïda per sa
mare- em va dir un dia, al mig del carrer, que no li agradava que fumés. Em
vaig sentir com Sean Penn a Mystic River,
on el gàngster que interpreta deixa la mala vida només perquè la filla se li quadra. I el tercer, perquè jo, això,
ho havia d’escriure. I em semblava que, si ho escrivia, a la força s’havia de
fer realitat. “Que així s’escrigui… i que així es faci!”, que diria Yul Brinner
en una altra pel·lícula, aquesta força més antiga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada