dijous, 5 de setembre de 2013

Diumenge, 5 de setembre de 2010


Obro la finestra de la cuina, trec mig cos a fora i encenc el cigarret. Faig caure la cendra al vas d’aigua. Xuclo el fumarro fins arribar, gairebé, al filtre. Enfonso la punta rogenca a l’aigua i xiif, apagat. La burilla, a l’orgànic, així com les restes de tabac del paquet buit. El paquet buit, al paper, i el xivato, al plàstic. L’aigua barrejada amb cendra, a l’aigüera. El vas, al rentaplats. I la finestra, una estona oberta, perquè es ventili la cuina. És l’última vegada que practico aquest ritual, perquè avui, ara, a la una de la matinada, plego. Deixo de fumar.
Vaig començar a fumar als disset anys. Ara que ho deixo, en tinc trenta-quatre. O sigui, m’he passat mitja vida fumant. No he fumat pas tant, perquè com a màxim consumia mig paquet al dia -tres quarts de paquet a tot estirar-, però he fumat d’una manera constant, seguida. Fins al moment present, no ho havia deixat mai. He fumat abans i després de les menjades, a recer i amb el cel per barret, en la salut i en la malaltia.
Precisament, l’última setmana he estat refredat. Ni el mal de gola ni una opressió al pit particularment emprenyadora no m’han impedit fumar-me un cigarret de tant en tant. I empassar-me’n tot el fum, fins al final. Ara mateix, estic suat, mig marejat. Potser perquè encara no estic del tot recuperat, potser perquè sóc conscient de la decisió que he pres. 
Abans he dit que no havia deixat de fumar cap vegada en aquests disset anys. Perquè? Perquè no m’hi veia amb cor. Perquè no n’estava prou convençut. Necessitava algun motiu prou fort per deixar-ho definitivament, per canviar un bocí de mi, per no recaure a la primera de canvi. Em feia pànic la possibilitat de deixar-ho i tornar a fumar al cap de poc temps, perquè em faria sentir feble, poca cosa. I en vaig trobar uns quants, de motius. El primer, perquè ja n’estava cansat, avorrit, de fumar. El segon, perquè la Joana –induïda per sa mare- em va dir un dia, al mig del carrer, que no li agradava que fumés. Em vaig sentir com Sean Penn a Mystic River, on el gàngster que interpreta deixa la mala vida només perquè la filla se li quadra. I el tercer, perquè jo, això, ho havia d’escriure. I em semblava que, si ho escrivia, a la força s’havia de fer realitat. “Que així s’escrigui… i que així es faci!”, que diria Yul Brinner en una altra pel·lícula, aquesta força més antiga.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada