dissabte, 30 de novembre de 2013

Dimarts, 30 de novembre de 2010


Avui, per fi, han sortit les llistes que m’assignen –provisionalment- plaça a l’Escola Rubió i Ors de Reus, a tocar de casa meva. He hagut d’esperar un any des que es va convocar el concurs de trasllats, i segons sembla hauré d’esperar fins el proper febrer per prendre possessió de la plaça. Segons sembla, perquè realment no començaré fins l’u d’abril. Com diria ma mare: “Les coses de palàssio van amb aspàssio”.
No fa un any que espero canviar de feina, fa més temps. Molt més temps. Va ser quan vaig adonar-me que ni aquesta feina estava feta per a mi, ni jo estava fet per a aquesta feina. Va ser quan vaig decidir que no volia barallar-me cada dia; ni que em faltessin al respecte cada dia; ni que em diguessin tantes mentides cada dia; ni veure tanta misèria cada dia, ni veure com tot s’enfonsava, a poc a poc, sense remei, cada dia dia una mica més.
En tot aquest temps, he tingut la sensació que em trobava, manllevant una expressió del mestre Espinàs, en “temps afegit”. En un llibre que es titula, precisament, Temps afegit, Josep Maria Espinàs escriu que acaba de complir setanta-quatre anys, que acaba de completar el temps reglamentari de la seva vida –es veu que, quan era jove, va llegir en algun lloc que l’esperança de vida per als homes era de setanta-tres anys. I afirma: “Com en un partit de futbol, l’àrbitre m’ha concedit l’anomenat temps afegit”. Jo no he completat el temps reglamentari de la meva vida, crec que me’n queda molt per jugar, però sí que penso que aquí, a l’otegé, ja he viscut tot el que havia de viure. I no hi vull romandre més temps del necessari. Vull tranquil·litat, passar pàgina. Potser sóc massa dur, potser un tiquis-miquis. O potser un covard. És possible que totes tres coses alhora –coses més estranyes s’han vist. 
L’Araceli afirma que, tot i les ganes de marxar, quan no hi sigui, els trobaré a faltar. “A tu més que a d’altres”, responc. La Gemma, contrariada i resignada, pregunta: “Estàs content?” Amb un bocí de somriure, contesto: “Molt”.

divendres, 29 de novembre de 2013

Dilluns, 29 de novembre de 2010



Sóc barcelonista. Barcelonista malalt. Quan veig el Barça a la tele, em poso nerviós. Pateixo. I quan els títols s’estan a punt de decidir, és molt pitjor. M’ho invento tot per no veure el partit. La tarda que el Barça guanyava la lliga de Tenerife[1], no recordo si la primera o la segona, me’n vaig anar a passeig fins a les Serres Pilans –terme de Sarroca. La final de la Copa del Rei contra  l’Atlètic de Madrid, vaig conduir des de Cerdanyola fins a un descampat de l’Autònoma, davant la Facultat de Magisteri, on vaig parar a pensar. I fa un any i mig, a Reus, durant la tornada de la semifinal de la Champions League contra el Chelsea, no se’m va acudir res millor que mirar uns quants capítols de l’Escurçó Negre a l’ordinador. Amb el volum fins dalt i auriculars.
Avui el Barça i el Madrid juguen al Camp Nou. Tinc l’excusa perfecta per no veure’ls: el partit és de pagament. I no penso baixar al bar. Per tant, em dutxo, m’assec al llit –dos coixins a l’esquena- i llegeixo El soroll i la fúria, de William Faulkner. És el llibre ideal per quan no estic concentrat: tampoc no em perdo res.
Comença el partit. Al cap de pocs minuts, cridòria general. Petards. Qui ha marcat? Engego la ràdio i Joaquim Maria Puyal narra que anem un a zero, que ha marcat Xavi. Uns minuts més i un altre gol. “Viva Mourinho!”, crida un veí del carrer. Ja està, ja han empatat… Connecto la ràdio i no, Pedro ha marcat el segon per al Barça. Mitja part. Engego l’ordinador i per internet m’assabento que Cristiano Ronaldo ha empentat Guardiola perquè aquest últim no li tornava la pilota. Un altre -Cristiano, no pas Guardiola- que és caricatura de si mateix. Torno a damunt del llit i obro el llibre. Comença la segona part. El tercer i el quart gol, obra de Villa, pugen del pis de baix. Ara sí. Ara sí que m’aixeco a sopar. Em preparo una truita a la francesa mentre escolto el Puyal. Poso la TV3 i apareixen Xavier Valls, Bernat Soler i Àngel “Pichi” Alonso. Són al Camp Nou, però donen l’esquena al terreny de joc. El públic crida perquè el Barça és a punt de fer el cinquè. Els tres locutors es giren i gol de Jeffren.
Entrada molt lletja de Sergio Ramos a Messi, que li costa la vermella directa, tangana general i empenta del mateix Ramos a Puyol, a qui fa caure com un sac. Lamentable. Jugadors com Sergio Ramos encarnen tot el que no voldria mai per al meu país. Acaba el partit. 
Suposo que en els propers dies, mesos o anys veuré aquest partit sencer. I, tot i així, encara patiré. Perquè sóc barcelonista. Barcelonista malalt.


[1] El Barça va guanyar la lliga, dos anys seguits, perquè el Tenerife va derrotar al seu estadi el Reial Madrid.

dijous, 28 de novembre de 2013

Diumenge, 28 de novembre de 2010



Abans de marxar a Sarroca, anem a votar a l’Escola Rubió i Ors de Reus. Hi ha més votants que no em pensava. I molts interventors convergents. Molts. És una demostració de força, sens dubte. Per ventura és el preludi d’una gran victòria?
Donem una sorpresa als pares, que cullen olives al tros de la Creu. En principi, només m’esperaven a mi, però ens hem presentat la Maria Alba, la Joana, l’Aina, mon nebot David i jo. No només ho hem fet per alegrar el matí a mon pare i ma mare: volíem que les xiquetes sabessin que és, anar al defora. Volíem que sabessin què és, collir olives. Per això ens ha fet tanta gràcia quan la Joana i l’Aina, abillades amb jaquetes dobles, capells i guants, han rascat l’oliver amb les sarpetes.
Ensenyo als pares la revista Descobrir. Hi ha dues fotos del dia que va venir el Jordi Bas: en una, surten els caragols atacats per les flames, i a l’altra, l’estesa d’ametlles marcones que hi havia a l’entrada de casa. Els confesso que no m’esperava que triessin aquesta foto, i encara menys que la col·loquessin per obrir el meu article “El menú de les Garrigues”. Ho considero, però, un encert: la foto, a tota pàgina, de les ametlles, fa molt goig –el Jordi és bon fotògraf i mon pare, bon pagès- i aquests fruits són els secs símbols per excel·lència de la salvatge garriga.
Dinem aviat. Al voltant de la foguera, asseguts en caixes de fruita girades del revés, mengem carn rostida, llonganissa a la brasa i tomates al caliu. L’oli nou –espès, verd, picantet- amara les tomates i les llesques de pa torrat. Després de dinar, la Maria Alba s’emporta la canalla a Sarroca. Fa fresca i hem de collir.
La tarda no és gaire bona. Bufa vent del nord i, quan els núvols tapen el sol, la fredor s’accentua. He de substituir la gorra amb visera pel capell de llana, que em serveix per tapar-me les orelles. Amb el pedruscall del tros falquem les cantonades de les borrasses, perquè no les doblegui el vent. Collim olivers i olivers, omplim sacs i sacs. En cap moment em trec la jaqueta. Quan el sol és a un o dos dits de pondre’s, pleguem.
De tornada cap a Reus, ens acompanya ma neboda Mònica. No poso música, perquè el cotxe és una olla de grills. Les xiquetes repeteixen, una vegada i una altra, les joguines que els han de portar els Reis. La Mònica es pixa de riure. 
Deixem la Mònica a davant del seu edifici i ens n’acomiadem. Entrem al pis a escassos minuts per a les vuit del vespre, hora en què tanquen els col·legis electorals i en què es fan públiques les enquestes realitzades a peu d’urna. M’assec al sofà i engego la tele. A veure…

dimecres, 27 de novembre de 2013

Dissabte, 27 de novembre de 2010



A la plaça del Portal Nou de Valls hi ha moviment. En aquesta hora del matí, hi celebren el Mercat del Tracte d’Equins. Al costat on toca el sol, formen els ruquets, els cavalls i els ponis. Pujo una costereta que queda al final de la plaça, a mà dreta. Altre cop a mà dreta, prenc el carrer de Sant Isidre. És un carrer estret, on hi toca poc el sol. Les cases són velles, altes, tenen les façanes grisenques i encrostonades. Trenco a mà esquerra. El carrer d’Artús està completament banyat per l’ombra. Al final del carrer, giro a mà dreta. Entro a la plaça de les Garrofes, on celebren un mercadet. Palots plens de pomes, peres i taronges; caixes de plàtans; bosses de patates i de caragols; cabeces d’alls, mates d’enciam i escarola, manats d’api i carrolls de raïm; avellanes, cacaus, nous i moniatos; planter. Continuo pel carrer de la Carnisseria. Ampolles d’oli i vi; pots de melmelada; senalles per anar a comprar. Enfilo el carrer Major i entro a la plaça del Blat. A sobre meu, pengen unes boles ornamentals de color lila. A l’altre costat de la plaça, hi ha la Casa de la Vila, mig banyada de sol. M’hi allargo. A mà esquerra, entreveig l’església de Sant Joan i un bocí del seu famós campanar. És curiós. Quan he deixat l’autovia a Alcover, tenia una clara perspectiva d’aquest campanar en forma d’agulla. Però quan he arribat a Valls, he hagut de forçar molt el coll per trobar-lo. La distribució dels carrers no hi ajuda. Ni davant per davant del campanar hi ha bona perspectiva. I si m’enretiro una mica, un arc de mig punt s’interposa entre jo i el temple.
Torno a la plaça del Blat. Segueixo pel carrer de la Cort, un carrer senyor i mudat. Passo pel costat esquerre del Pati, una plaça ampla i llarga. Arribo a l’Antic Hospital de Sant Roc, actual seu de l’Institut d’Estudis Vallencs. La façana de l’edifici és grana i blanca. Hi entro i pujo les escales. A dalt de tot, el claustre està cobert amb una mena de claraboia. Entro a la sala on Montserrat Comas, de l’associació Espais Escrits, explica què podem trobar a la seva pàgina web. La Montserrat, que coneixeré a la pausa de l’esmorzar, fa servir un projector i una pantalla perquè puguem veure la pàgina web. La Montserrat clica a la banda esquerra de la pàgina, on apareix la llegenda Mapa literari i apareix un mapa del món que localitza els territoris o ciutats que van descriure autors com Josep Pla, Jesús Moncada, Miquel Martí i Pol, Víctor Català, Maria Aurèlia Capmany o Maria Àngels Anglada. Clica sobre mapaliterari.cat, després sobre “Josep Palau i Fabre”, després a “Rutes literàries” i finalment a “Josep Palau i Fabre, Cant Espiritual”. Es desplega un vídeo i l’autor, amb una frondosa barba blanca, recita: “No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis. Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu -i penso creure en tu, quan no crec en ningú. Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo de tu com si fossis algú.” Sensacional, fora de sèrie.
Tinc fred als peus. Entre el públic distingeixo l’escriptor Magí Sunyer i Jordi Ferré, de l’editorial vallenca Cossetània. La Montserrat desplega un text de Jacint Verdaguer ––“Sant Petersburg, 26 de maig de 1884”-, un àudio d’Artur Bladé i Desumvila –“El Portal”, recitat per M. Cinta Massip en ebrenc, tot un detall- i un fragment de Vilaniu -la gran novel·la de Valls, escrita pel vallenc Narcís Oller. L’últim àudio, corresponent al Diari 1952-1960 de Joan Fuster, es diu “Campanades a Sueca”. Pep Cortés recita: “Les campanes no paren. Sonen lentes, espaiades, tres o quatre alhora, a cops simètrics. Entre toc i toc, el silenci de la nit sembla més net, més inflexible. És la solemnitat dels morts. Del toc de morts, segons el ritual de l’església del meu poble, en diem “drangs”. Al Fabra figura “dring”, però no “drang”. “Dring” no és necessàriament el so d’una campana. Els “drangs” de Sueca, del dialecte de Sueca, són de campana: de campana fúnebre, exactament. Els veïns en sabem el sentit: tants drangs, vol dir que s’ha mort un home; tants altres, que s’ha mort una dona. Les campanes continuen sent un senyal entre nosaltres. A migdia, després de l’àngelus, toquen a morts. La meva mare s’alerta. “Calleu! A vore!...” Para l’orella. Compta els drangs. “És dona!”, diu. O: “És home!” Algú s’ha mort, al poble, home o dona, i el campanar escampa la notícia. Els drangs, és clar, costen diners. El campaner ha de cobrar, i els capellans. Hi ha “mort general”, que són moltes campanes, de ric; i “morts” subalterns, segons una gradació de tarifes. Els pobres tenen dret a un toc modest, però també els anuncia la campana, les campanes…”
He de llegir Fuster i Palau i Fabre. És urgent.
Surto de l’Institut d’Estudis Vallencs. Passo pel carrer de Jaume Huguet. Trenco a la dreta pel carrer Muralla del Castell. En una paret lateral d’una casa, albiro un cartell d’Enderrocs Civit. Vaja, aquests de Juneda, són internacionals! Més endavant, a mà esquerra, el sol brilla en un balcó de vidre d’un segon pis. A peu de carrer hi toca l’ombra. Continuo fins a la plaça de Sant Francesc, on hi ha l’església del mateix nom. Emprenc el carrer Muralla de Sant Francesc. A mà esquerra hi ha el Pius Hospital de Valls. A mà dreta, un quiosc. Hi entro. Pregunto al quiosquer:
-Teniu la revista Descobrir? 
-Ha arribat avui.


dimarts, 26 de novembre de 2013

Divendres, 26 de novembre de 2010


2008. La Junta Electoral de Sevilla demana que la manifestació del Dia de la Dona es faci un altre dia, perquè aquest any s’escau en dissabte, jornada prèvia a les eleccions generals i andaluses. I ja se sap: a partir de les dotze de la matinada de divendres, la llei electoral prohibeix celebrar actes polítics i difondre propaganda. Però els convocants de la marxa no es conformen, i recorren al Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia, el qual torna a demanar que se’n canviï la data.
Avui. El Tribunal Constitucional tomba la decisió del tribunal andalús, perquè considera “absurd” prohibir tota manifestació pel simple fet de coincidir amb el dia abans d’unes eleccions. Encara que qualsevol mobilització pot tenir la seva lectura política –per petita que sigui-, el constitucional obre la porta a les manifestacions en jornada de reflexió sempre i quan no influeixin en l’electorat.
El Tribunal Constitucional es queda curt. No només s’haurien de permetre les manifestacions “no polítiques”, sinó les “polítiques”. Què és això que el dia anterior a uns comicis no es pugui fer propaganda, ni actes de campanya, ni manifestacions d’alt voltatge polític? Quin problema hi ha? Que influeixin en el sentit del nostre vot? No crec que influeixin més que els missatges rebuts la resta de la campanya. I si influeixen, què passa? No res, perquè podem canviar d’opinió fins al moment previ d’introduir la papereta a l’urna. Som prou lliures, prou madurs i ningú no ens ho pot prohibir.
Hauríem de seguir l’exemple dels Estats Units. Allí es fa campanya el dia abans i el mateix dia de les eleccions. La lluita dura fins al final, fins que tanquen els col·legis electorals. És una lluita implacable, però sana i a cara descoberta. No com aquí. Aquí és sagrada la neutralitat del cap de setmana dels comicis. Encara que, el dia de reflexió, els militants dels partits surtin a esgarrapar els (pen)últims vots. Encara que, quan són davant de l’urna, els candidats suggereixin que se’ls ha de votar a ells. 
Som un país que va d’amagatotis. Fem allò que no es pot fer, i no ho diem, que ho fem. Així sembla que no se sap. Però se sap tot.

dilluns, 25 de novembre de 2013

Dijous, 25 de novembre de 2010


Un bon llibre comença amb un bon títol. O dit al revés: un llibre pot ser bo, però també ho ha de ser el seu títol. De la mateixa manera que un bon títol per a un contingut fluix decep, un mal títol per a un bon contingut és com deixar una feina sense acabar. Per aquest motiu, és molt important triar el millor títol, un títol que no sigui aliè al que s’explica en el llibre, un títol que formi part d’un tot. Tant se val si curt o llarg, l’important és que entronqui amb l’essència, l’esperit del llibre. 
Un bon llibre sempre es recorda. Un bon llibre amb un bon títol mai no s’oblida.

diumenge, 24 de novembre de 2013

Dimecres, 24 de novembre de 2010


Fa més d’una hora que el sol s’ha post, però encara hi ha lluentor sobre les muntanyes dels Ports. El Jesús Tibau i jo xerrem a peu dret a davant la seu de Doble Columna, a Tortosa, on fa una estona m’ha entrevistat per al programa de televisió “Tens un racó dalt del món”. Parlem de llibres i, sobretot, de política. Ens preguntem quin és el marge real de maniobra dels partits polítics envers el poder financer i ens dolem dels diners que els partits gasten en campanya electoral. Tot i la frescor del capvespre, conversem animadament.
Un cotxe s’atura davant nostre. S’abaixa la finestreta i el conductor pregunta:
-Escolten, vostès són de la campanya electoral?
Aquest paio l’he vist abans. Parlava amb un altre, tots dos també de peu, però a l’altre costat de l’avinguda de Remolins. Ens ha degut sentir parlar de política i ha deduït que érem polítics.
-Escolten, això que es fa domenge, on se fa?
Vol dir les eleccions. Jo pregunto:
-D’on sou?
-Del Rastre[1].
-En una escola, a la Biblioteca… -aventuro.
-Pregunte-ho a l’Ajuntament –per sort, el Jesús sempre té les paraules justes.
El paio arrenca el cotxe i se’n va. Recordo que m’han confós amb moltes persones, a la vida. En un pub de Sant Cugat, entre setmana, a altes hores de la matinada, uns aficionats del Manchester United es pensaven que jo era un seguidor del Bayern de Munic. Al Cogul, a les Garrigues, un diumenge d’abril plujós i fellinià, em van confondre amb l’editor –i a l’editor Jordi Quer, que portava bufandeta i ulleres de John Lennon, amb l’escriptor. I cada Sant Jordi, com que sec a darrera o al costat d’una tauleta on hi ha llibres i roses, la gent em pregunta quant valen els llibres i les roses. Però mai havia passat com un polític en campanya electoral. Deu ser per aquesta planta que tinc, o per la meva xerrera sense aturador, o perquè, al cap i a la fi, jo també sóc un propagandista.


[1] Barri de Tortosa.

dissabte, 23 de novembre de 2013

Dimarts, 23 de novembre de 2010


La Junta Electoral Central no ha autoritzat el cara a cara entre Montilla i Mas. Ha basat la seva decisió en un defecte de procediment. Porto un emprenyament que no me l’acabo. N’estic fart, de tant fariseisme. Fart dels que van de petits per la vida però que a la pràctica es comporten com els grans.
A la mateixa hora que s’hauria d’haver fet el debat, miro el programa del 33 Latituds, que avui porta per títol Fam i model alimentari al segle21. I comprovo que sóc més ruc i més cec del que creia. Perquè em preocupen les escorrialles de la política i no aquesta gent que s’està morint de gana. No em preocupa que hi hagi més de mil milions de persones al món que passin fam; que quatre de cada cinc persones que pateixin gana siguin petits camperols de països empobrits; que el 2008, quan es va disparar la cotització del blat i això va provocar revoltes a Egipte, Camerun, Bolívia, Sud-àfrica, Haití i Perú, els graners eren plens i tot responia a una operació especulativa a gran escala, o que durant el boom econòmic dels últims anys, la fam al món s’hagués disparat. Cap amunt.
En aquest reportatge, escolto una reflexió a anys llum de les animalades que hem hagut de suportar en aquesta pobra i dissortada campanya electoral. La fa en Renaldo, un pagès de Moçambic que defensa una agricultura de subsistència i ecòlogica, envers l’agricultura industrial per a l’exportació de les grans empreses transnacionals. Diu Renaldo: “Nosaltres som pobres, i un pobre quan va a un ric per plantejar-li els seus problemes, quan està sol, no és considerat. Però quan estem units, la nostra veu val més que la d’un ric”. 
Espero millorar. Tant de bo, algun dia, només em preocupin les coses que realment valen la pena.

divendres, 22 de novembre de 2013

Dilluns, 22 de novembre de 2010

Ahir no vaig seguir el debat electoral entre els candidats amb representació parlamentària. Vaig preferir el viatge de l’Espinàs per l’Alcalatén. Me n’he assabentat avui, que el socialista José Montilla i el convergent Artur Mas es van reptar a un cara a cara, i que hi ha moltes possibilitats que la TV3 el retransmeti. Grata sorpresa! Per fi una cosa que anima, que desperta l’interès per la campanya electoral! He de confessar que, en el passat, no era partidari dels debats cara a cara, perquè creia que lesionaven el pluralisme de casa nostra, però avui el crec necessari perquè, com a mínim, la política recuperi el crèdit perdut.
Hi ha tres partits, però, als quals no interessa que hi hagi debat. I que recorreran a la justicia electoral en cas que el vulguin emetre. El primer és Ciutadans, una colla de friquis que disparen contra quasi tot el que es mou. El segon és el PP, un partit que creu en el manament “Fes el que jo dic, però no el que jo faig” –a Espanya, hi pot haver un debat entre Rajoy i Zapatero, a Catalunya, no es pot tolerar un debat entre Montilla i Mas. I el tercer –sorpresa- és Esquerra Republicana. No ho hagués imaginat mai, que Esquerra actués així. Mai. Quan li convenia, va estar d’acord a participar en un debat sense els partits més petits i extraparlamentaris –Reagrupament i Solidaritat-, i ara que no li convé, es presenta com a víctima dels grossos. Ho han d’estar molt, d’espantats. I desesperats.
Joan Puicercós, candidat dels republicans, ho ha argumentat declarant que no es poden excloure els altres partits del debat, perquè Catalunya, en aquest sentit, és molt plural. I ha aclarit que el bipartidisme “ja no és un model vàlid en la majoria de països europeus i ni tan sols a Gran Bretanya es produeix”. Veig que estudiar Ciències Polítiques li ha servit d’alguna cosa.

dijous, 21 de novembre de 2013

Diumenge, 21 de novembre de 2010



Si Josep Pla és l’amo de les lletres catalanes, Josep Maria Espinàs, a dia d’avui, n’és el mestre. On queda especialment reflectida aquesta mestria és en els llibres dels seus viatges a peu. Al marge d’un camí o una carretera, en un bosc o un poble, l’Espinàs observa quelcom aparentment banal i anecdòtic i ho converteix en norma, en categoria, en regla general. Un exemple? A la pàgina cent quatre d’A peu per l’Alcalatén, escriu: “A la paret d’una casa dels afores, camí enllà, han pintat quatre pals i una estrella i aquesta llegenda: “L’Alcalatén, terra de bona gent”. No som a l’Alcalatén històric, però sí en la demarcació comarcal d’avui, i penso que està molt bé que la pintada no hagi estat esborrada, perquè més enllà de les picabaralles aquesta inscripció ha de satisfer tothom, i jo he estat a punt d’afegir-hi a sota: “D’acord”. Si repasso els meus viatges, en les terres altes valencianes he trobat sempre una gent de tracte natural i lleial. Terres de muntanya amb gent oberta… Paisatges trencats per barrancs amb gent comunicativa… Gent que ofereix entre roquissars gestos amables, sovint tendres… Què puc dir, dels tòpics literaris i sociològics. Trepitjant el país és difícil trobar tòpics.
Potser això té alguna cosa a veure amb aquest camp d’avellaners pel qual avanço. Algú m’ho va fer veure, a Benafigos: les ametlles s’han de fer caure, mentre que les avellanes cauen soles. Menys esforç, sens dubte. Més modern. Les plantacions d’avellaners tenen un èxit comprensible. Com les plantacions de tòpics, que cauen sols i només ens cal collir-los. La realitat és més aviat una ametlla, i per abastar-la cal sacsejar l’arbre –cal prendre’s algunes molèsties.” 
Quan li llegeixo paràgrafs com aquests, sempre em dic: “Cony d’home! Ja m’ha tornat a fotre!”

dimecres, 20 de novembre de 2013

Dissabte, 20 de novembre de 2010

Abans de sortir de Reus, truco a Sarroca. Mon pare em diu que faci el que vulgui, però que ara, a Sarroca, cauen les primeres gotes. Miro el cel de Reus. Resolc que hi he d’anar: he d’escriure un dietari, jo. Al meu guió figura que avui vaig a Sarroca, i una simple pluja no pot alterar els meus plans.
A l’Espluga de Francolí comença a ploure. I plou bonic. Bé, com a minim netejaré el cotxe. Entro a les Garrigues. La pluja és una festa. La temperatura baixa tres graus de cop. Si baixés una mica més, nevaria? En algun rogle, que dirien a la Fatarella.
Arribo a Sarroca. Mentre pujo les escales de casa els pares, em ve al cap una frase que em va dir, fa uns anys, el meu cosí Valentí: “Si cada vegada que véns plou, vine més sovint!” Saludo ma mare i li dono el cafè que em va encarregar. Pregunto on és mon pare. És a Montoliu, a portar verdura a la Teresita. Agafo un paraigua de l’entrada i me’n vaig a comprar. Una barra de mig a la Maria Teresa i llonganissa per coure, llonganissa seca, xoriço roig, botifarra negra i botifarra blanca a la Rosa Maria. Abans de marxar de la botiga d’aquesta última, arriba el Sisco, son fill. Li pregunto com està la Carme. Ell contesta que li queden dues setmanes per tenir el nen. Els desitjo una hora ben curta. El Sisco em convida a pujar a la seva furgoneta. Parem a casa els pares, on deixo el fato, i acte seguit anem a veure les obres de la casa.
El terra del garatge i les columnes de ciment ja estan fetes. Hi ha una munió de ferros verticals, de colorets –groc, blau, marró, verd-, que aguanten unes fustes que marquen on comença el primer pis i el jardí de darrera. Ens ho mirem una estona sota la pluja. Després anem al Casal, a fer una cervesa.
Mon pare, ma mare i jo dinem aviat. A fora, ha parat de ploure i surt el sol. L’aigua de les rajoles del terrat s’asseca depressa. Me n’alegro, que el temps es posi de part meva. Després de dinar, em canvio la roba i el calçat. Em poso la gorra. Surto al carrer i m’enlluerno. Quasi fa calor.
Abans d’arribar al tros, demano a mon pare si pot parar un moment a la Creu de Terme. L’associació per a la recuperació del patrimoni històric de Sarroca “La Guardieta” l’està restaurant. Veig dos sacs blancs plens de runa i la base de la columna arrebossada amb ciment. La creu de dalt de tot encara no hi és, suposo que ja la col·locaran al final. No tinc clar si, l’última vegada que la creu va caure, ho va fer d’un llamp, una ventada o simplement del pas del temps. El pas del temps, precisament, li ha atorgat una particularitat que abans no tenia: està torta. I això la fa més atractiva, indubtablement. Em sembla indefugible la comparació amb la Torre de Pisa, un monument que, si no estigués inclinat, no tindria tanta gràcia. Amb Sarroca allà baix, al fons de la vall, protegida per la torre del Castell, enteranyinada per la calitja que ha quedat després de ploure, encegada pel sol i envoltada de conreus d’olivers i sembrats que verdegen, la Creu de Terme torta pot esdevenir parada obligatòria per a fotògrafs professionals i amateurs
Estenem les borrasses a l’oliver. Jo i ma mare collim amb la tradicional sarpeta, una eina de mà petita i lleugera, i mon pare empunya l’aplauso –els diccionaris encara no recullen l’accepció catalana del mot-, un pal llarg connectat, a través d’un cable, a una bateria amb rodes. A l’altre extrem del pal llarg hi ha dues pintes que imiten el moviment d’una roda i fan caure les olives de l’arbre. Mon pare aplica la força justa a les branques, ni massa fluixa –quedarien massa olives a l’oliver- ni massa forta –trrinxaria el brancam. La màquina emet un soroll fort, constant, que impedeix la conversa. Mon pare no tant, perquè no és gaire parlador, però ma mare i jo ens en dolem, perquè som xerraires de mena. En aquest sentit, el progrés ha acabat amb la poesia del collir olives. Però a pagès la poesia sempre queda en segon pla –i hi ha de quedar- si es poden millorar les condicions de treball. Perquè resulta que, en una campanya com aquesta, en què les olives cauen només tocar-les, collir amb aplauso redueix el temps de treball en una quarta part.
Jo i ma mare estenem els olivers i mon pare trasllada l’artilugi d’arbre a arbre. En l’operació de trasllat la màquina està desconnectada, i això ens permet sentir la calma d’aquesta part del terme. Uns moixons canten. Són gralles, m’informa mon pare, les quals s’alimenten de cereal, ametlles i alguna oliva. A l’oest, la silueta del Montmeneu, el cim més alt del Segrià, es presenta difusa. Tot i que la llum del sol no espetega amb tota la força, fa una tarda preciosa. De pel·lícula. Qui ho havia de dir, veient la pluja del matí! D’aigua, només en queda als tolls del camí que porta a Torres de Segre i a les branques més obagues dels arbres. Feia molts dies que no plovia i el terreny ha absorbit quasi tota l’aigua. La resta, la va assecant aquest airet tan càlid.
No collim en línia recta, sinó seguint una certa lògica, la que estableix que l’oliver més carregat s’ha de collir just abans d’abocar les olives al sac. O sigui, que podem portar dos o tres rengs a la vegada. Reconec que aquesta forma de fer em mareja, perquè sovint oblido quins olivers queden per fer, però mon pare no perd mai la brúixola. De tant en tant, una gota impacta el vidre de les meves ulleres, o m’he de treure les arbequines que em cauen a la butxaca de la camisa –tot un clàssic. Les arbequines, en aquesta part del terme, són verdes i grogues, blaves i roges, liles i negres, grosses i petites.
Un vol d’ocellets aterra a l’altra punta del tros, la que mira a l’altiplà de Montjubrí. Són pasterulles, explica mon pare, que busquen bitxets per menjar. Què en sóc, d’ignorant! No sé res, res! Hauria de conèixer la fauna i la flora, com a mínim, de la terra on vaig néixer. Però només hi identifico les garses, les orenetes, algunes plantes silvestres i els conreus –amb prou feines. Els bolets mereixen un capítol a banda. Si em fessin anar a plegar-ne, seria capaç d’intoxicar un batalló.
Enllestim l’últim oliver. Aboquem les olives al sac. Mon pare zigzagueja amb la Kangoo pel tros i jo el segueixo a peu: entre els dos hi anem carregant els sacs. Pleguem les borrasses com si pleguéssim llençols i cap a la furgoneta. La bateria amb rodes, el cable i el pal llarg amb les pintes, també cap a la furgoneta. Mon pare i ma mare pugen al davant i jo al maleter, amb els estris i les olives. M’assec a sobre de la nevera, donant-los l’esquena. Deixem enrera el tros que no caldrà collir fins la campanya que ve. Ataüllo la lluna grassa que surt per Alcanó i el sol daurat que es pon per Aitona. A sobre de l’horitzó l’espera un coixí de núvols que li endolcirà el son. Quan el sol es colga sota la nuvolada, la temperatura de fora s’ensorra. Els vidres del maleter semblen bruts. Hi passo un dit. No és brutícia: és la calentor, el baf que desprenen les olives.

Divendres, 19 de novembre de 2010

Fa un sol de pastera. Camino pel centre del Passeig de Misericòrdia. Les fulles dels plataners són d’un verd fangós. Arribo a les envistes del Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia. I sento un xiulet. El xiulet. De greu a agut i d’agut a greu. Em giro. A mà esquerra, un home baixonet, amb casc i ulleres de sol, empeny una Vespa vermella per sobre de la vorera, a davant d’una filera de casetes adossades. A darrere de la Vespa hi porta la pedra d’esmolar. Perquè aquest home és l’esmolet.
Retrocedeixo vint-i-cinc, trenta anys. Ma mare em dóna unes tisores, o un ganivet de cuina, i surto al carrer a trobar l’esmolet. Porta una moto vella, fa dies que no s’afaita, mesos que no es talla el cabell i té un cigarret entre els llavis. Esmola el ganivet, o les tisores, li dono una moneda, o dues, o jo què sé quantes, i me’n torno cap a casa saltant, tocant amb la mà els números de sobre les portes, conscient que avui he fet una cosa que no havia fet mai. Mentrestant, a darrera meu, l’home fa sonar el xiulet. De greu a agut i d’agut a greu. I entona: “El afilador, ea, ha venido el afilador!” 
Torno al moment present. M’admira comprovar com sobreviu un ofici que creia mort i enterrat. I somric. Perquè ara només faltaria que aquest home baixonet, amb casc i ulleres de sol, que empeny una Vespa vermella al darrera de la qual porta una pedra d’esmolar, cridés: “El afilador, ea, ha venido el afilador! El afilador, ea…”

Dijous, 18 de novembre de 2010


Una xica jove, riallera, somrient, una mica escotadeta, d’una bellesa plena, d’aquestes a qui no se li marquen els ossos, arriba al col·legi electoral. D’una taula, agafa una papereta del PSC. La introdueix al sobre. Prem el sobre amb força i els ulls li van d’un cantó a l’altre. Torna a prémer el sobre. Sospira ostentosament. Un home gran que era a punt de votar es gira i se la mira. Mentre s’acosta a l’urna, ja es veu que la xica no les té totes. Agafa el sobre amb totes dues mans. Es venta amb el sobre i es tira la rebequeta enrera. Els de la mesa electoral xerren. La xica s’acosta cap a ells. Es mossega el llavi inferior. Es treu la goma –la que subjecta els cabells- d’una revolada. El president de la mesa tapa el forat de l’urna amb un paper i amb el cap fa que no. Amb la mirada assenyala la companya de taula. “Hola”, diu aquesta última. “Hola”, contesta la xica jove, que li deixa el document d’identitat. La xica jove es torna a ventar. Es posa bé el vestit que porta davall de la rebequeta. Treu una mica la llengua. Quan la dona de la mesa li torna el document d’identitat, la xica jove xiuxiueja les gràcies. La dona de la mesa se la mira entre estranyada i seriosa. La xica jove agafa, altra vegada, el sobre amb les dues mans. Quan l’està a punt d’embotir, s’hi repensa i tira el sobre amunt. Avall, amunt, avall, amunt. La meitat del sobre ja és dins de l’urna, però la xica continua amb el nyigo-nyigo. El president de la mesa mira confós la seva companya de taula. La xica jove esbufega, les parpelles li cauen repetidament, els ulls li donen tantes voltes que sembla que es quedarà guenya. La xica jove tanca el puny. Introdueix el sobre a dins de l’urna. “Mmm!”, exclama. Amb un peu es frega el turmell de l’altra cama. “Uoah!”, i la gent de les altres meses, i els votants, la miren encuriosists. La xica jove mira amunt, se li posen els ulls en blanc, somriu i torna a esbufegar. Dues dones de mitjana edat se la miren i llavors es miren entre elles. Una d’aquestes dues dones mig arronsa les espatlles, com dient “Què hi vols fotre?” La xica jove prem els llavis amb força, de manera que es tornen prims i després s’expandeixen. La càmera la filma des de dalt: hom hi veu molta carn i una espatlla que ha quedat al descobert perquè la rebequeta i la tira del vestit han lliscat avall. La xica jove no sap on mirar. Se n’adona que està muntant un número de cal Déu. S’apuja la tira del vestit i la rebequeta, es tapa una miqueta, s’estarrufa el pentinat, fa “Uf!” i assenteix amb el cap, la qual cosa serveix per acomiadar-se i, potser, per celebrar la feina ben feta. Els de la mesa, al·lucinats, miren com la xica jove se’n va.
Doncs bé, amigues i amics, aquest és el vídeo “Votar és un plaer”, una iniciativa de les Joventuts Socialistes per fer propaganda del seu candidat José Montilla. Sense entrar a valorar l’atractiu sexual que pugui tenir Montilla –sobre gustos no hi ha res escrit-, el muntatge em sembla d’una barroeria i una estupidesa siderals. Ja n’hi ha prou que els votants siguem tractats com si fóssim canalla! És que no saben fer res millor per incentivar el vot? Demostra aquest vídeo que els socialistes pugen torts des de petits? Ni José Zaragoza, anterior cap de campanya dels socialistes, s’hauria atrevit a perpetrar una cosa així. 
D’aquí a mitja hora comença el programa de televisió imprescindible per entendre una campanya electoral d’aquest nivell. D’aquí a mitja hora comença el Polònia.

Dimecres, 17 de novembre de 2010

Al videojoc, encarregat per les joventuts del Partit Popular de Catalunya, apareix la candidata Alicia Sánchez-Camacho –nom artístic, Alicia Croft- muntada sobre una gavina gegant –nom artístic, Pepe- que dispara bombetes –de les que fan llum- als problemes de Catalunya. Als helicòpters que llancen bitllets –despesa sense control- els converteix en guardioles –estalvi-; als llavis tancats amb una cremallera –manca de llibertat d’expressió-, en llengües made in Rolling Stones, meitat catalanes meitat espanyoles -bilingüisme-; als zeppelins amb banderes independentistes, en globus amb la senyera i la rojigualda, i als ninotets negres que, des d’uns avions, es llencen en paracaigudes –immigrants- en una senyal de trànsit on hi ha la llegenda “Stop ilegales”. Els rucs catalans, els toros, les paelles, les botifarres, les barretines i els barrets de torero que recull pel camí, li donen energia.
El PP ha hagut de retirar el videojoc. No fa gaire bon efecte, això de disparar contra immigrants i independentistes. Tots els altres candidats se li han abraonat, a l’Alicia. Tots? No! Joan Puigcercós, que precisament avui és a Brussel·les, s’ha estimat més parlar de la indepèndencia de Catalunya en el marc europeu i d’un possible acord postelectoral entre CiU i el PSC. Perquè? Fa tot just tres dies que el candidat republicà va afirmar, en un míting a la Seu d’Urgell, “que la Catalunya independent farà un sistema econòmic millor pels empresaris, perquè no tindran una inspecció fiscal cada setmana. Perquè el règim tributari espanyol està anant en contra de les empreses catalanes. Cada dia. Quantes empresàries d’aquest país, i empresaris, tenen a casa seva instal·lat un inspector d’hisenda? Quan a Madrid és una festa fiscal. Quan a Andalusia no paga ni Déu. Ni Déu!” A ell, llavors, també se li van abraonar els altres candidats –l’Alicia va considerar aquestes paraules com a “inacceptables, indignes i que han suposat un insult al poble andalús impropi d’una campanya electoral com la que estem vivint”-, i, és clar, el govern d’Andalusia. No li deu interesar, burxar en la ferida de l’altra, quan en té una que encara li cou.

dimarts, 19 de novembre de 2013

Dimarts, 16 de novembre de 2010



Navegant per internet, passo pel bloc Provisionals, de Pere Palau. Avui ha penjat un apunt titulat Quan el temps de la foscor s’allarga…, on llegeixo:
“Quan el temps de la foscor s’allarga i la claror minva, i l’aire arriba cada cop més fresc, surto al balcó, tranquil, en hora de matinada i miro Orió. I així, caçador sense dards, ressegueixo el seu trànsit fins que naixen les fulles en els arbres i la claror guanya temps cada dia. I penso: la vida va.
I arribarà, potser, un altre hivern –no dos, no tres; no vull ser superb ni ambiciós- i contemplaré, tranquil, el pas lent de les estrelles, de llevant a ponent, i potser repetiré: la vida continua.
I arribarà un temps en què sereu vosaltres –i ells i elles-, desitjo que tranquils en nit serena, que mirareu el cel i comptareu les estrelles que passen i ho contareu. Tant se val que sigui hivern o primavera, tardor o estiu, mentre la vida sigui viva i es renovi.”
Abans de començar-lo a escriure, tenia clar que aquest havia de ser un llibre solar, un llibre minvant. Volia retratar-hi l’escurçament, lent però imparable, de les hores de llum des del solstici d’estiu fins al solstici d’hivern. I ho volia fer no per escriure la història d’un declivi, d’una decadència, sinó per per descriure, l’últim dia del dietari, els instants previs a una renaixença, a una nova creixença del sol. Perquè és això, en definitiva, la vida: un constant caure i tornar-se a aixecar. 
Sorprenent. El Pere ha copsat l’essència d’aquest dietari abans que jo l’acabi d’escriure.

Dilluns, 15 de novembre de 2010

Jo sóc jo i encara gràcies.

Diumenge, 14 de novembre de 2010

Som a Arbeca, a casa els sogres. Hem acabat de dinar. M’acosto a la finestra i miro el cel. Els núvols, agrumollats, semblen sortits d’un enormíssim avió a reacció. El sol daura el ventre dels núvols. A punt de pondre’s, els esqueixa horitzontalment però no pot desfer-se’n. A dos quarts de sis s’entafora a l’horitzó. Fa el que pot, el pobre, per ancorar la llum al cel, però els núvols i la nit no el deixen.
Les tardes s’escurcen, i encara s’escurçaran més fins al solstici d’hivern. A la Plana de Lleida, si hi ha la broma plana –la boira espessa-, les nits són eternes. Per això és tan important que, si fa sol, allargui tant com pugui. El sol és llum, goig, vida que s’ha de gaudir fins a l’últim raig.

Dissabte, 13 de novembre de 2010

Al matí, presentem Esmorzars de l’Ebre a Reus. L’acte s’emmarca en les terceres Jornades de Joves Escriptors, organitzades per Òmnium Cultural Baix Camp. La presentació, la fem al restaurant Triant, a la plaça de Catalunya, a quatre passes de casa meva. És una presentació diferent, perquè discorre enmig d’un esmorzar de forquilla. Som el Joan, l’Eduard i la seva dona Elena, l’Úrsula, la Carolina, la Montsant, el Jordi, un servidor, la Mercè i el seu marit Fèlix. El Fèlix és un altre dels forquillaires que he conegut a través del Facebook, i avui, aprofitant l’avinentesa, ens hem desvirtualitzat.
Jo demano bou i arròs, una menja típica de Reus que va estar a punt de perdre’s a finals del segle XIX i que es va recuperar la festa major de Sant Pere de 2008. Conjunta molt bé, el gust salat del bou i el dolç de l’arròs. El Fèlix, que seu al meu costat, em fa dentetes amb un “montadito” de puré de patata amb tomàquet i sardina i ous de guatlla amb patata a l’oli de pebre roig i xoriço. Altres demanen truita de patata amb pernil. Entre mossada i mossada, explico perquè he triat aquest lloc per presentar el llibre: perquè al magatzem del Triant s’ubicava, fa uns anys, la Peixateria Roca, on va treballar de dependenta l’Àngels, un dels personatges d’Esmorzars de l’Ebre. També comento els establiments on vaig esmorzar, i els paisatges que vaig visitar, i la gent que vaig retratar. La conversa, no sé com, deriva cap al turisme als cementiris. El Joan ens informa que al cementiri de Reus hi ha el “Peret de la dalla”, una escultura que representa un home barbut, amb unes enormes ales plegades a l’esquena, el qual sosté en una mà un rellotge de sorra i en l’altra una dalla. El Joan apunta que el de Reus va ser el primer cementiri no confessional de l’estat espanyol, i que precisament aquesta escultura –al·legoria del déu grec Cronos-, donava a entendre que allí no només hi eren enterrats els que professaven la religió catòlica.
A la tarda, tal com he promès al matí a l’Eduard, passo un moment pel centre comercial del Pallol. Hi canta el Cor de noies Cal·líope, en el qual hi ha sa filla Aleida, amb acompanyament d’un trio de jazz. Comento a l’Eduard que he enllestit dos dels llibres de William Faulkner que em va recomanar –Mentre agonitzo i Les palmeres salvatges- i que ara vaig pel tercer –El soroll i la fúria. Cap dels tres em sembla res de l’altre món. Ell, entusiasta de Faulkner, comenta que m’hauria agradat més Llum d’agost. Mentre l’Aleida i les seves companyes canten California dreaming, jo li dic para el carro, Eduard, si amb tres llibres no n’hi ha hagut prou perquè m’agradi Faulkner, amb quatre tampoc.
Arribo al Centre de Lectura. Parlo amb l’Úrsula i el Jordi, amb qui he esmorzat, saludo la Irene, anterior presidenta d’Òmnium Cultural Baix Camp, i també el Biel, el president actual. Amb el Biel i el Magí Sunyer, la Raquel Estrada i el Frank Bayer, presentem les obres guanyadores dels Premis Literaris per a Joves Escriptors de 2008. Després de la presentació, s’entreguen els premis literaris d’enguany. Els guanyadors són joveníssims. Quina pedreria. Un cop lliurats els premis, i quan la gent comença a marxar de la sala, el president d’Òmnium Baix Camp s’adreça als cinc guanyadors. Tots de peu, el jovent forma en amfitatre davant del Biel, que fa tot l’efecte d’un filòsof amb els seus deixebles a l’àgora d’Atenes.
La cloenda de les Jornades es fa a la planta baixa del Centre de Lectura, al Cafè del Teatre, amb l’Acció Metapoètica # 2: “Fe Pàtria Amor” versus “Front Poètic d’Alliberament”, a càrrec del projecte poèticomusical Mao c’est toi. O el que és el mateix: un paio assegut que tan aviat maneja un ordinador, toca una guitarra elèctrica o un teclat, i un altre de plantat que fot a parir les dretes, les esquerres, els de dalt, els de baix, els de davant i els de darrera. De fons, sona un concert d’esgüells de porcs. Amb els ulls negats de l’emoció, comento al Ramon Elias que la banda sonora em recorda les granges de tossinos de Sarroca. Mentrestant, els pares s’emporten els cotxets i la canalla del bar. El rapsoda es posa unes ulleres de sol. Una estona més i el micro fa figa. Tampoc sonen els instruments ni les gravacions de fons. El paio continua declamant sense micro. Ni jo ni gran part del públic el sentim. El paio es dóna per vençut i acaba el recital abans d’hora. Aplaudeixo entusiasmat, enfervorit, fora de mi.

dilluns, 18 de novembre de 2013

Divendres, 12 de novembre de 2010

Des de Seül, on participa a la reunió del G-20, els vint països més desenvolupats del món, el president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero ha afirmat, en relació a la situació al Sàhara Occidental, que la relació amb el Marroc és prioritària, i que “Els interessos d’Espanya és allò que el Govern ha de posar per davant.” Quin farsant. I llavors ens ven la moto de l’Aliança de Civilitzacions. Aquest paio no és que enganyi algú, més aviat no se’l creu ningú. Ningú amb dos dits de front, és clar.
I mentrestant, resulta que un dels morts als disturbis d’Al-Aaiun, Baby Hamday Buyema, té nacionalitat espanyola. Segons l’edició digital del diari Levante, el germà de Baby Hamday Buyema, que viu a Mutxamel (Alacant), assegura en roda de premsa que son germà va ser obligat a baixar d’un autobús –era l’únic sahruí que hi viatjava-, llençat al terra i atropellat per un furgó policial, el qual va passar diverses vegades per sobre seu.
Quina ha estat la resposta espanyola? Condemnar els fets? No pas. L’ambaixada d’Espanya a Rabat simplement ha demanat explicacions al ministeri d’Exteriors marroquí. No fos cas que hagués estat el sahruí, qui s’hagués llençat expressament, unes quantes vegades seguides, a les rodes del vehicle policial.

Dijous, 11 de novembre de 2010

Primer el Joan, el director de l’oficina, i després el Ramon Inglés, el director del SOC[1] a Tarragona, ens preguen que no sortim encara a esmorzar. Ha de venir la consellera de Treball, Mar Serna, per comprovar in situ les mancances de l’oficina.
La consellera arriba amb els regidors Rosa Garrido -Serveis Socials-, Josep Allueva -Formació i Ocupació- i l’alcalde de Reus Lluís Miquel Pérez. Es col·loquen a davant de la gentada i el Joan i el Ramon Inglés fan cinc cèntims a la consellera de l’ambient de treball a la nostra oficina. Un usuari, que ha reconegut l’alcalde, profereix una paraula gruixuda que no puc desxifrar. Un altre protesta airadament pel temps d’espera. El Joan els intenta calmar. Un altre reclama més pantalles per veure els números. Jo acabo d’atendre un senyor que va en cadira de rodes motoritzada. L’home se’n torna a la sala d’espera, on no hi cap ni una agulla, i la consellera li pregunta si li convé alguna cosa. La consellera parla amb una dona que li exposa que no hi ha feina. La consellera li pregunta si ja en busca, de feina, i si entrega currículums, i la dona li contesta que sí.
El seguici oficial se’n va. La regidora Garrido i l’alcalde Pérez se separen un moment de la comitiva i van a xocar la mà al Xavi Nogués. L’alcalde, fins i tot, li dóna uns copets a l’espatlla. No em sorprèn pas. Ja fa temps que sé que el Xavi és un paio de categoria.


[1] Servei d’Ocupació de Catalunya.

Dimecres, 10 de novembre de 2010

Tinc la cara fresca. Els camals dels pantalons, amplots, voleien com banderes. Les fulles seques corren i s’apiloten on els sembla. Els núvols s’aplanen. Bufa un vent considerable. Llueix un sol calent.
Al Passeig de Misericòrdia, una nena rossa amb jersei-caputxa vermell –porta la caputxa posada- entrepussa i cau llarga com un sac. Plora. Sa padrina la plega. Un home gran passeja dos gossets. Una ambulància trenca carrer de Miami avall. Faig com l’excursió escolar que vaig veure ahir pel mig del Passeig: arrossego els peus per terra i m’obro pas entre les fulles.
Són les deu. El sol batega, espurneja, crepita. El sol no acaba d’alçar el vol. El cel està una mica pàl·lid. El sol i el cel marquen el fred que ha de venir? O simplement són el cel i el sol d’un dia de vent?

divendres, 15 de novembre de 2013

Dimarts, 9 de novembre de 2010

L’Òscar Sisteré penja un enllaç al seu Facebook. Hi clico i apareix un apunt de la Coordinadora d’ONGD[1] i altres Moviments Solidaris de Lleida, sobre el desallotjament, ahir, del campament sahruí d’Al-Aaiun per part de militars i policies marroquins. L’apunt, titulat “Indignació i informació a la xarxa per la massacre al Sàhara”, conté una sèrie d’enllaços que ofereixen una perspectiva més àmplia del desallotjament en particular i del conflicte entre l’estat marroquí i els sahruís en general: a periodismohumano.com hi ha una galeria de fotos que ensenyen com les forces d’ordre marroquines arriben al campament; a Guinguinbali.com, un mitjà digital especialitzat en l’Àfrica Occidental, llegeixo “Està cremant la presó d’Al-Aauin”; al Youtube veig les columnes de fum, denses i negres, que s’eleven del campament estripat; a Saharathawra.org, una vídeo-crònica de la jornada d’ahir, i a Porunsaharalibre.org, la llista de les empreses que espolien el Sàhara Occidental, entre les quals figuren Conserves Rianxeira i Conserves Escuris.
Poc de tot el que he vist i llegit en aquests enllaços ho havia vist i llegit en els mitjans de comunicació que consulto habitualment. Realment, el futur no és un cotxe que vola, el futur és la informació, al moment, del que passa a quilòmetres i quilòmetres de distància. Tant és que els mitjans majoritaris en facin poc esment, o que el Marroc, avui, hagi tallat tota comunicació amb Al-Aaiun i hi hagi prohibit l’entrada als periodistes. Nosaltres, si volem, sabem què està passant.


[1] Organitzacions No Governamentals per al Desenvolupament.

Dilluns, 8 de novembre de 2010



Avui, el Ple de l’Ajuntament de Tortosa ha votat en contra de la moció, presentada pel Casal Popular Panxampla, que demanava la retirada del monument franquista del mig de l’Ebre. Convergència i Unió i el Partit Popular han sumat onze vots i el Partit dels Socialistes –faltava la regidora Consol Cordero-, Esquerra i Iniciativa, nou. Alguns dels motius per frenar la moció són: es tracta d’una moció electoralista, que es vota a tres dies de l’inici de la campanya de les eleccions catalanes; hi ha qüestions més importants, per exemple, la lluita contra la crisi econòmica, o el monument forma part de Tortosa i els tortosins, majoritàriament, el volen.
Sí que és una moció electoralista. I què? Que potser els senyors i senyores de Convergència i Unió de Tortosa no han votat mai cap moció electoralista? De debò estan tan lliures de pecat que poden tirar la primera pedra? Aquesta moció es presenta, per part del Casal Panxampla, per condicionar la coalició suposadament nacionalista que encapçala l’alcalde Ferran Bel. I perquè, si no es presentés a tocar de la campanya electoral, la repercussió i el debat serien menors.
És més important la lluita contra la crisi que la lluita per la dignitat i la decència democràtiques? Pesa més la lluita contra la crisi que la lluita contra el feixisme? Sí? O el més important, per sobre de tot, és mantenir el suport dels votants del PP, molts dels quals van fer confiança a Bel en les passades eleccions municipals?
I sí, la majoria dels tortosins volen el monument. O, com a mínim, a la majoria no els molesta. Només cal fixar-se que, de les dues mil signatures –entre elles, la meva- a favor de la retirada, només n’hi ha vuit-centes cinquanta-set de Tortosa. Vuit-centes cinquanta-set d’una població de més de trenta-cinc mil habitants. A Tortosa, el monument de l’àguila feixista, molt més que rebuig, desvetlla indiferència. Hi ha ciutadans a qui, realment, agrada. I n’hi ha que, com la regidora convergent Meritxell Roigé, en voldrien una “reinterpretació” –com si no estigués prou clar, què significa i què significarà sempre. 
Avui s’ha decidit que el monument franquista no es toca. Que així sigui. Però llavors, que no es queixin que Tortosa queda cada cop més aïllada de propis i estranys.

dijous, 14 de novembre de 2013

Diumenge, 7 de novembre de 2010

L’Aina, la Joana i jo sortim al carrer. Fa un matí preciós. Tots tres anem sense jaqueta. Al centre comercial del Pallol, corren esperitades cap a la foto gegant de l’Àliga de Reus. La Joana es fixa en els llums de Nadal, que pengen apagats sobre els nostres caps. On fa uns anys veia previsió, ara veig exageració. Travessem la plaça del Mercadal. A la Farmàcia J. Piqué Monteverde comprem una medicina. A la mateixa plaça, a la patateria Laurie, una bossa de rodes de patata. Aquí hi toca l’ombra, i corre un aire fresquet. A la banda de l’Ajuntament toca el sol. No es veu gaire gent. Potser dormen, potser són a la costa, potser han anat a Barcelona a veure el Pare Sant. A la plaça d’Evarist Fàbregas, retrobem el sol. El sol brilla amb força quan no el tapen els núvols. Els núvols, blancs i blans, caminen amb parsimònia pel cel. El cel és blau clar, net, suau, fi, manyac. Quan arribem, apugem les persianes, enretirem les cortines i obrim les finestres perquè el dia entri a casa.