diumenge, 22 de setembre de 2013

Dimecres, 22 de setembre de 2010


Llegeixo La Costa Brava, de Josep Pla. Al final de cert paràgraf, he de parar i tornar enrera. Rellegeixo: “Recordo un dels últims capvespres que he passat a la Selva. El cel era alt, d’una lluminositat esmorteïda, sense núvols. Els penyals es retallaven, fins i lineals, en la sedositat de l’aire. La mar era d’un color d’òpal pàl·lid, com d’absenta molt tènue. En un moment donat, el sol va fregar de costat els vessants or i vinagre de les vinyes, i caigué sobre el mar una taca de color rosa salmó, que es va mantenir flotant sobre l’aire immòbil amb una gràcia d’intimitat inoblidable.” 
Per molts diners que costi un llibre de Pla, sempre surt bé de preu. Perquè Josep Pla és un valor segur, fiable. No falla. Només amb aquest paràgraf –del qual tan sols n’he reproduït una tercera part-, ja demostra qui és l’amo. Però no només amb aquest paràgraf, perquè al llarg de La Costa Brava dóna un recital prosístic de tal magnitud que a un li marxen les ganes d’escriure. Jo comparo Josep Pla amb futbolistes com Cruyff, Maradona, Romàrio o Ronaldo –el gras. Uns amb la pilota, l’altre amb la paraula, feien bicicletes, fintes, túnels, eslàloms, controls orientats, xuts col·locats i te la clavaven per tot l’escaire.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada