dijous, 26 de setembre de 2013

Diumenge, 26 de setembre de 2010


Només sortir del pàrquing, un home em fa parar el cotxe al mig del carrer. Què passa? T’has deixat el paraigua aquí damunt, diu ell. Li ho agraeixo, baixo i agafo el paraigua del sostre del cotxe. La Maria Alba se’n riu. Li confesso que ja feia massa temps que no me’n passaven d’aquest estil. I en recordo una molt semblant que em va passar a l’Autònoma.
Jo feia primer de carrera, i era tan gos que, els matins, anava en cotxe a classe en comptes de caminar el quilòmetre i mig que hi havia entre la Vila Universitària –on vivia- i la facultat de Polítiques. Baixava per una costa molt empinada, passava pel costat d’una masia atrotinada –remodelada uns anys després per convertir-se en l’Escola de Postgrau de la UAB- i deixava el cotxe al pàrquing de sota la Plaça Cívica. Doncs bé, un dia, en sortir de classe, quan ja tenia el cotxe en marxa i em disposava a pujar aquella costa que semblava una rampa del Tour de França, una noia va cridar quelcom que no vaig entendre. “La c…!” Vaig pensar que no m’ho deia a mi, o que potser em feia un retret que no volia afrontar, o vés a saber què. Quan vaig aparcar a la Vila Universitària i vaig sortir del cotxe, vaig comprendre què m’havia dit aquella noia. Al sostre hi tenia la meva carpeta negra, la qual no havia caigut perquè les gotetes de rosada, que havien aguantat tot el matí perquè el cotxe era a l’ombra, havien actuat com a pega natural. Vaig experimentar els típics tremolins de qui ha estat a punt de patir una desgràcia. Què hauria estat de mi sense els apunts i els disquets on guardava els treballs? Quin espectacle hauria muntat si hagués fet un trajecte més llarg, la carpeta hagués anat al vidre del cotxe de darrera i aquest s’hagués fotut de lloros? I si la carpeta hagués quedat fixada al sostre, però s’hagués obert perquè s’haguessin trencat les gomes i el meu saber hagués volat per Bellaterra, terme de Cerdanyola del Vallès? 
En podria explicar més, d’aquestes, perquè el meu pas per la universitat va ser especialment fecund pel que fa a situacions grotesques i sense cap ni peus. Sobretot a partir del segon curs, en què vaig conèixer el Kantinu de Súria. Però això, això, ja és una altra història… Si de cas, me la guardo per al proper dietari.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada