Només sortir del pàrquing,
un home em fa parar el cotxe al mig del carrer. Què passa? T’has deixat el
paraigua aquí damunt, diu ell. Li ho agraeixo, baixo i agafo el paraigua del
sostre del cotxe. La Maria Alba se’n riu. Li confesso que ja feia massa temps
que no me’n passaven d’aquest estil. I en recordo una molt semblant que em va
passar a l’Autònoma.
Jo feia primer de
carrera, i era tan gos que, els matins, anava en cotxe a classe en comptes de
caminar el quilòmetre i mig que hi havia entre la Vila Universitària –on vivia-
i la facultat de Polítiques. Baixava per una costa molt empinada, passava pel
costat d’una masia atrotinada –remodelada uns anys després per convertir-se en
l’Escola de Postgrau de la UAB- i deixava el cotxe al pàrquing de sota la Plaça
Cívica. Doncs bé, un dia, en sortir de classe, quan ja tenia el cotxe en marxa
i em disposava a pujar aquella costa que semblava una rampa del Tour de França,
una noia va cridar quelcom que no vaig entendre. “La c…!” Vaig pensar que no
m’ho deia a mi, o que potser em feia un retret que no volia afrontar, o vés a
saber què. Quan vaig aparcar a la Vila Universitària i vaig sortir del cotxe,
vaig comprendre què m’havia dit aquella noia. Al sostre hi tenia la meva
carpeta negra, la qual no havia caigut perquè les gotetes de rosada, que havien
aguantat tot el matí perquè el cotxe era a l’ombra, havien actuat com a pega
natural. Vaig experimentar els típics tremolins de qui ha estat a punt de patir
una desgràcia. Què hauria estat de mi sense els
apunts i els disquets on guardava els treballs? Quin espectacle hauria muntat si hagués
fet un trajecte més llarg, la carpeta hagués anat al vidre del cotxe de darrera
i aquest s’hagués fotut de lloros? I si la carpeta hagués quedat fixada al
sostre, però s’hagués obert perquè s’haguessin trencat les gomes i el meu saber
hagués volat per Bellaterra, terme de Cerdanyola del Vallès?
En podria explicar més, d’aquestes, perquè el meu pas per la universitat
va ser especialment fecund pel que fa a situacions grotesques i sense cap ni
peus. Sobretot a partir del segon curs, en què vaig conèixer el Kantinu de
Súria. Però això, això, ja és una altra història… Si de cas, me la guardo per
al proper dietari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada