dissabte, 28 de setembre del 2013

Dimarts, 28 de setembre de 2010


Miro la tercera part de Back to the future. La vaig veure per primera vegada a Lleida, als difunts i enyorats cinemes Lumière, amb el David i el Daniel de Sarroca. Ara, vint anys després, revisc les sensacions d’aquell divendres a la tarda. La sala era enorme, hi cabien unes cinc-centes persones. La pantalla era grandiosa i el so, excel·lent. Va ser una pel·lícula d’acció trepidant, del principi al final. Vaig xalar molt amb els viatges a través del temps, els pistolers, els gags i els efectes especials. Allò era entertainment, allò era divertiment, un anar de sorpresa en sorpresa, un festival sorprenent de tombarelles, corredisses i explosions. Ho rematava una música sensacional, expansiva, atorrolladora, una música d’aquelles que situa la pel·lícula i l’espectador que la contempla en una altra òrbita. 
Aquesta pel·lícula i altres del seu gènere m’han marcat. Perquè en els meus escrits, procuro no avorrir els lectors, entretenir-los, que passin una bona estona. Combino ritmes lents i ràpids, insereixo diàlegs, frases fetes o acudits, em reservo algunes sorpreses per al final dels capítols, perquè així mantinguin l’atenció –i la tensió- i continuïn llegint amb avidesa… Vull que se sentin, si pot ser, com se sentia aquell adolescent, aquell divendres a la tarda, quan contemplava les peripècies de Michael J. Fox per tornar al futur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada