Miro la tercera part de Back to the future. La vaig veure per
primera vegada a Lleida, als difunts i enyorats cinemes Lumière, amb el David i
el Daniel de Sarroca. Ara, vint anys després, revisc les sensacions d’aquell
divendres a la tarda. La sala era enorme, hi cabien unes cinc-centes persones.
La pantalla era grandiosa i el so, excel·lent. Va ser una pel·lícula d’acció
trepidant, del principi al final. Vaig xalar molt
amb els viatges a través del temps, els pistolers, els gags i els efectes especials. Allò era entertainment,
allò era divertiment, un anar de sorpresa en sorpresa, un festival sorprenent
de tombarelles, corredisses i explosions. Ho rematava una música sensacional,
expansiva, atorrolladora, una música d’aquelles que situa la pel·lícula i
l’espectador que la contempla en una altra òrbita.
Aquesta pel·lícula i altres del seu gènere m’han marcat. Perquè en els
meus escrits, procuro no avorrir els lectors, entretenir-los, que passin una
bona estona. Combino ritmes lents i ràpids, insereixo diàlegs, frases fetes o
acudits, em reservo algunes sorpreses per al final dels capítols, perquè així
mantinguin l’atenció –i la tensió- i continuïn llegint amb avidesa… Vull que se
sentin, si pot ser, com se sentia aquell adolescent, aquell divendres a la
tarda, quan contemplava les peripècies de Michael J. Fox per tornar al futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada