Diumenge, 19 de setembre de 2010

El Jordi Bas arriba a Sarroca pels volts de migdia. Ve a fotografiar els plats que han d’il·lustrar l’article gastronòmic que m’ha encarregat la revista Descobrir. Al garatge, li presento mon pare, la Joana, l’Aina i el David, el meu nebot. El David va vestit del Barça, amb el 10 de Messi a l’esquena. El Jordi se li adreça: “Què, guanyarem avui?” 

Pregunto al Jordi si vol fer fotos de les tomates –roges, verdes, grogues- que pengen sobre els nostres caps. No. Ha vist quelcom millor. Para el trípode, hi instal·la la càmera i fotografia les ametlles, marcones, que s’assequen a sobre d’una borrassa. Quan tirem cap a dalt, el Jordi repara en la gran quantitat d’espart que hi ha al remolc. Li explico que, mon pare, s’estima més que en sobri que no pas que en falti.

A dalt, presento ma mare al Jordi. Ma mare cuina el conill de garriga en una cassola de fang. Aquest conill el va caçar, el va espellar i el va congelar el Carlos. Sa mare, la Rosa Mari, l’hi va donar a ma mare ahir. El conill ha passat tota la nit en vinagre, i de bon de matí que és al foc. Ma mare em confessa que hi ha afegit un ingredient que no figura a l’article: ceps. Contesto que no passa res: ni sempre es diu tot, ni sempre s’ha de dir tot. Sortim al terrat. A la llar de foc, mon pare para el matxembrat i el recobrim de sal grossa. A damunt de la sal, col·loquem els caragols, bovers. Aquests caragols també tenen la seva història: ahir vaig voltar mig Reus fins que els vaig aconseguir al Mercat Central. Quan tenim el matxembrat cobert de caragols, mon pare fa una cosa que tampoc apareix a l’article: amb les tisores de podar, talla unes branques d’olivera, verdes, primes i tendres, i les col·loca primer de llarg a llarg, i després a l’ample del matxembrat. Perquè ho fa, això? Per crear una càmara d’aire entre els caragols i l’espart que anirà a sobre, de manera que aquest últim cremi millor. La polidesa d’aquest home sempre em sorprendrà.

Mon pare encén l’espart i el Jordi dispara. Fa patir, que tingui la càmera tan a prop del foc. L’espart es consumeix aviat i mon pare en posa més. El foc enrogeix l’espart, s’hi ramifica. Els caragols xisclen. I el Jordi dispara.

Netegem la llar de foc i vaig a buscar el trespeus. Ma mare afirma que la cassola és més petita que no pas el forat triangular del trespeus. El Jordi creu que encaixa bé. Fem la prova i veiem que tenia raó… el Jordi. Fa més fotos, les últimes, i entrem al menjador. Els pares el conviden a dinar, però només es quedarà a fer el vermut. Prego a la Joana que no ataqui tant les escopinyes, que en deixi per als altres –o sigui, per a mi. El Jordi torna a preguntar al David: “Què, guanyarem avui?”

I tant si guanyarem. Atlètic de Madrid un, Barça dos. I el zero a un, el farà Messi.