divendres, 6 de setembre de 2013

Dilluns, 6 de setembre de 2010


L’Aina vol veure fotos “de quan era petita”. Potser perquè fa massa dies que insisteix, potser perquè demà comença l’escola, hi accedeixo. Em puja a la falda i vaig obrint carpetes de l’ordinador, les quals emmagatzemen instantànies de quan era un bebè. No sé com, faig una cosa que no faig mai quan estic sol: obrir la carpeta del dia que vam anar a menjar peix a Can Joan, al Serrallo, a Tarragona. Només hi surt la Joana, perquè l’Aina encara havia de néixer. I també hi surt el Jordi, que va faltar el dia de Santa Àgueda del 2007, dues setmanes justes abans de néixer ella.
El Jordi no era com un germà, però era molt més que un cosí. Tres anys menys que jo, havíem crescut junts, compartíem molt, ens en fotíem alternativament l’un de l’altre i ens escoltàvem, ens aconsellàvem, ens ajudàvem. Quan, els primers temps de casat, arribava a Sarroca de cap de setmana, el trucava i en un no res ja al tenia allí. Al meu costat.
El tinc sempre present, i per poc que pugui, el recordaré sempre. Seria un traïdor de la pitjor espècie si algun dia n’apartés el record. Però hi ha una cosa amb què no m’hi atreveixo: veure fotos i vídeos del Jordi quan estic sol. No ho vull de cap manera, em fa pànic. Per contra, aguanto quan hi ha algú que m’acompanya, en aquest cas l’Aina. I no em torbo excessivament quan li explico qui era l’oncle Jordi, i com d’amics eren ell i el papa. 
Quin gran invent, viure en societat. Quin bé de déu, tenir fills.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada