dissabte, 31 d’agost de 2013

Dimarts, 31 d'agost de 2010


Com que sóc un noctàmbul, passada la mitjanit encara llegeixo. Arribo al monòleg final de l’Antígona de Sòfocles. Impressionant. Hi ha força, passió, trontoll emocional, vehemència, continència i a la vegada fúria verbal. Vegeu, sinó:
-“(…) I ara estic en les seves mans; m’ha agafat, se m’enduu, i no hauré conegut el llit nupcial ni els cants d’himeneu, ni hauré tingut, com una altra, un marit ni uns fills que jo criés: sola, abandonada dels meus, trista de mi, viva me’n vaig cap a les fosses dels morts! Quina ordenança del cel he transgredit? De què em serveix, pobra, girar encara els ulls cap als déus? Quin valedor puc cridar? Quan veig que la meva pietat m’ha valgut el nom d’impia. Doncs bé, si aquest tracte davant dels déus és just, puc reconèixer, després d’haver-lo patit, que he errat; però si són els altres que erren, que mai no hagin de patir mals pitjors que els que ara tanmateix m’inflingeixen, contra tota equitat.” 
Poques pàgines després, el llibre s’acaba. Assegut al sofà, penso sense pensar, miro sense mirar. Antígona m’ha vençut.

divendres, 30 d’agost de 2013

Dilluns, 30 d'agost de 2010


No és armènia, és sordmuda. Li parlo a poc a poc. A jutjar per les ganyotes que fa, tinc la impressió que no m’acaba d’entendre. Vocalitzo més. Ella m’escriu en un paper: PERDONA CATALÁN. I a la línia de sota, afegeix: ESPAÑOL. Faig una caparrada. Tota l’estona li he estat parlant en castellà.
La dona porta tots els papers. L’informo que en dues –dos dits- o tres –tres dits- setmanes li arribarà una carta on li comunicaran si li han concedit el subsidi o no. Em costa fer-li entendre la conjunció disjuntiva o. Seria més fàcil que li digués tal dia rebràs la carta en què et donen el subsidi i llestos. Però es veu que hem vingut al món a matisar-ho tot… I també em costa fer-li entendre que li ho comunicaran per correu. Faig un gest com els de Joaquín Prat al programa de televisió El precio justo, quan cridava als concursants allò de: “A jugar!” Ella i l’home que l’acompanya, també sordmut, es miren i repeteixen el meu gest. No els hauré dit pas una paraulota…
Jo els admiro, aquesta gent. N’admiro la força interior, la perseverança, l’esperit de superació, la lluita contra l’adversitat i la incomprensió. Converteixen un erm en un jardí, un pedregar en un castell. Fan fàcils les coses difícils. I se’n surten. D’una manera o altra, sempre se’n surten. 
Els admiro. Tant de bo fos la meitat del que són ells.

dijous, 29 d’agost de 2013

Diumenge, 29 d'agost de 2010



-Sempre em passa el mateix quan acabo una pel·lícula: una sensació d’abandonament, de buit, i cada vegada és pitjor, no ho puc evitar.
Això diu Kirk Douglas a The bad and the beautiful, de Vincent Minelli, una de les millors pel·lícules que he vist mai. La frase resumeix l’estat d’ànim de molts creadors quan acaben l’obra en què han abocat tant temps i esforç, tanta passió i nervis, tantes il·lusions i incerteses, i després no saben on tocar vores. Jo mateix m’hi identifico, perquè en la redacció dels meus llibres pateixo massa, vull veure’ls enllestits ja, tot i que sé que encara manca molt temps per acabar-los i editar-los. I llavors, quan el llibre surt a la llum, em pregunto: “I ara què? Què faig ara?” Em sento desorientat, desactivat, i ràpid he de saber quin és el proper llibre que he d’escriure.
En el meu cas –no sé si en el cas de Jonathan, el productor que interpreta Kirk Douglas-, és un símptoma de poca maduresa. Si fos madur, gaudiria plenament del que escric ara, d’aquesta frase per exemple, i no estaria pensant en l’últim dia d’aquest dietari, com és el cas. Si fos madur no desitjaria arribar tan aviat a port, voldria aprofitar el viatge.
Espero millorar. Espero dominar, algun dia, el tempo de les emocions llibresques.

dimecres, 28 d’agost de 2013

Dissabte, 28 d'agost de 2010

Esternuts, llàgrimes, mocs i picor a la gola. El típic redredat de l’estiu just el dia més calorós de l’estiu. Les xiques surten a comprar i jo em quedo estirat al sofà, amb el llum apagat, mirant la televisió i plorant com una magdalena.
Les xiques han tornat. I pels crits, sembla que han firat. La Maria Alba m’ensenya una bossa amb aigua i un peixet taronja i daurat a dins. És la solució que va inventar a un problema que se’ns va presentar ahir, quan vam anar a buscar l’Aina i la Joana a Arbeca. Tant sí com no, volien endur-se a Reus l’Estrella, el gos menut, graciós i bellugadís dels sogres. Com que no ho vam permetre, i encara menys comprar un gos amb les mateixes prestacions –on em fotria jo, pobre de mi, amb un altre animalet al pis?-, la Maria Alba va trobar en el peix la dissuassió perfecta.
Em miro el peix de prop, però distanciat. Em fa cosa, això dels animals de companyia. De petit vaig tenir dos gats –un siamès malparit i un altre més ruc que una sabata- i em va saber molt greu quan se’n van anar a l’altre barri. Per això, perquè no se’m trenqués el cor el dia que faltés, vaig dir a mon pare i ma mare que no volia ni gat ni gos ni sangartilla. Per això, ara em miro el Sol[1] amb prevenció, perquè tinc por d’estimar-me’l.

[1] Casualitat? Caprici d’un Destí en què no crec? L’han batejat amb el nom que presideix aquest dietari!

dimarts, 27 d’agost de 2013

Divendres, 27 d'agost de 2010

En dos anys i mig, me n’he afartat, de presentar els meus llibres. He fet una cinquantena de bolos per Catalunya i part de l’Aragó. N‘hi ha hagut en llibreries, biblioteques, diades de Sant Jordi, bars, sales del ball, centres cívics, ajuntaments i consells comarcals, cooperatives, fires, escoles i fins i tot en una llar de jubilats. He presentat els llibres assegut i plantat, sol i acompanyat, amb i sense exemplars per signar, a cobert i a l’aire lliure. En totes aquestes situacions, m’he sentit com el polític quan fa campanya porta a porta. Com el candidat que busca la comunicació directa, no tant els mitjans de comunicació de masses. Com aquell que vol convèncer, no pas adoctrinar. Com el polític que vol parlar, preguntar i escoltar, no com el que llença l’eslògan, el missatge, la frase de vint segons que pertoca avui, primer o últim dia de campanya electoral.
Aquesta forma de fer implica voltar molt, conèixer cada cop més gent i obtenir recompenses que reconforten l’esperit. Però arriba un punt que te’n canses, perquè l’esforç que has de fer és massa gran. Ja has passat les fogonades dels primers llibres; ja has vist el pa que s’hi dóna, en aquest petit món; vols aprofitar el cap de setmana amb la família en comptes de sotmetre’t a la literatura, i vols escriure alguna cosa senzilla, íntima, que no et faci trencar massa el cap.

dilluns, 26 d’agost de 2013

Dijous, 26 d'agost de 2010

N’hi ha que afirmen que la novel·la està en crisi. S’equivoquen. No hi ha gènere literari més viu, avui en dia, que la novel·la. I no em referiré a xifres de vendes ni a qüestions metafísiques. No. Parlaré de la pròpia experiència.
He escrit assaig, contes, articles d’opinió i una novel·la. La novel·la, Oli en un llum, va ser el meu primer llibre. De llarg, ha estat la novel·la la que ha suscitat més comentaris per part dels meus lectors. Ni amb el blog ni amb el Facebook he aconseguit tants comentaris. I això perquè? Perquè els lectors, en una aclaparadora majoria, sempre s’estimaran més que els expliquin una història, que els recreïn un món. Sempre preferiran una novel·la que els faci riure, plorar, volar, ser part de la trama o donar gràcies al cel perquè en són fora, a trobar el mateix en un assaig, un llibre de poemes, una obra de teatre o un dietari com aquest. És així. I qui no ho vulgui assumir, dues tasses.
Encara ara, dos anys i mig després de publicar Oli en un llum, hi ha persones que em fan arribar el seu parer. I el més bo del cas: no em pregunten quin serà el proper llibre, sinó quina serà la propera novel·la. I si tindrem segona part.

diumenge, 25 d’agost de 2013

Dimecres, 25 d'agost de 2010

Tornem cap al cotxe. Hem passat la tarda a la platja, primer a Cunit i després a Segur de Calafell, amb el Kantinu, la Mari, l’Eva i el Pol. He trobat la sorra més blanca i més neta, l’aigua més fresca que no pas a Cambrils, però no m’ha fet el pes que cobrís tan aviat. Al contrari de Cambrils, la de Segur no és platja per deixar que els petits s’endinsin sols a l’aigua. La primera és platja d’escullera, aquesta és platja de mar obert.
Tornem cap al cotxe. El tenim en un extrem de l’avinguda de Vilanova i la Geltrú, al costat de la via del tren. Cada deu minuts passa un comboi. La llum de les faroles és fluixa. Caminem per davant d’una filera de casetes adossades. Certament, és una metàfora dels temps que corren: de set casetes, sis estan tancades i reixades. D’aquestes sis, una és a la venda. Només la que fa set té llum a l’interior. I, de tant en tant, el tren hi passa per davant i no para.

dissabte, 24 d’agost de 2013

Dimarts, 24 d'agost de 2010

Des que treballo aquí, ho he dit un milió de vegades: una persona, un número. No dues o tres persones amb el mateix número. M’és igual que vagin junts, que faci molta estona que esperen, que quan els han donat el número no els hagin avisat que n’havien d’agafar un cada un, que hagin d’anar aviat a buscar la canalla al col·legi o que només és una consulta ràpida. No. Una persona, un número.
Però com sempre, tanta contundència s’escola per l’aigüera quan s’ha de fer una excepció. Perquè ara atenc tres senyors que no parlen un borrall de català ni de castellà. Són armenis. Comunico a la dona que els acompanya el que volen saber, ella els ho tradueix, em donen les gràcies, s’acomiaden i se’n van.
N’atenem força, de persones que no ens entenen. En una amplíssima majoria, marroquins i xinesos. Tots, a iniciativa d’ells o a requeriment nostre, porten gent que els tradueix allò que els expliquem. Només hi ha una gent que, de tant en tant, s’atreveix a venir a l’oficina perquè els informem, tot i no entendre el català ni el castellà. Qui? Els britànics. La primera vegada que m’hi vaig trobar, vaig atendre la senyora amb un anglès arrossegat i discontinu, però –crec- mínimament intel·ligible. Vaig passar-m’hi cinc o sis vegades més de temps que amb una atenció estàndard. L’última vegada que m’hi vaig trobar, mig mosca, vaig dir a l’home per favor, vingui un altre dia amb algú que m’entengui. Jo no puc explicar-li això en el seu idioma. L’endemà va venir acompanyat, i el vaig tornar a atendre jo.

dijous, 22 d’agost de 2013

Dilluns, 23 d'agost de 2010

Miro al Youtube, una vegada i una altra, el final de la pel·lícula The Dark Knight, de Christopher Nolan. Fascinant. Sobretot quan Christian Bale exposa a Gary Oldman: “…porque a veces, la verdad no es suficiente. A veces, la gent merece alguna cosa más. A veces, la gent merece una recompensa… por tener fe”. La música de Hans Zimmer embolcalla les paraules de Batman al Comissari Gordon i atorga un aire tràgic i èpic a tot plegat.
Per molts tombs que hi dono, però, no n’aconsegueixo treure l’entrellat. Què significa, aquest final? És una apologia de la mentida pietosa o la primera pedra del feixisme? És el fonament de tota educació o el camí a la misèria moral? Realment, qui el va escriure sabia molt bé què escrivia. Gran final.

Diumenge, 22 d'agost de 2010

Abans de començar l’examen, el professor Josep Maria Vallès ens va indicar:
-Heu d’escriure-ho de manera que una persona que passés pel carrer, que no tingués ni idea de Ciència Política, ho pogués entendre.
Aquesta frase em va marcar. Jo havia d’escriure així. I des de llavors, així ho procuro fer. Quan hi ha molts conceptes seguits, acostumo a assignar-los una frase a cada un, encara que quedi curta. No sóc gaire amic de la frase llarga, perquè quan s’arriba al final és probable que s’hagi oblidat l’inici. Quan les idees són complexes, rebaixo el to de la llengua escrita i poso els exemples que calgui. Intento ser clar. I m’obligo a no parlar amb sobreentesos, amb aquelles coses que figura que tothom sap, però que a l’hora de la veritat només saben quatre.
Perquè aquesta obsessió per ser entés? Potser perquè, al cap del carrer, només escric per comunicar-me.

dimecres, 21 d’agost de 2013

Dissabte, 21 d'agost de 2010

Tornant del Polígon Industrial de Riu Clar, a Tarragona, engego la ràdio. Escolto un programa de Ràdio 4 que es diu Catalunya Exprés. És un programa de música en català. Quan porto dues o tres cançons, estic a punt de canviar de dial, però no ho faig. Vull comprovar una cosa.
Efectivament, quan arribo a Reus, puc afirmar que totes les cançons que he escoltat en un quart d’hora o vint minuts eren tant o més bones que les que hagués pogut trobar en altres idiomes en altres emissores en aquesta franja de temps. Per tant, perquè no he d’escoltar més música en català? Que potser no consumeixo majoritàriament literatura en català, ja sigui d’autors catalans o estrangers? Que potser no considero la literatura d’aquí tant o més bona que les de fora? En aquest sentit, què diferencia la música de la literatura? Potser la paciència?

dimarts, 20 d’agost de 2013

Divendres, 20 d'agost

A Esmorzars de l’Ebre vaig començar a treballar amb fotografies. I continuo fent-ho en aquest dietari. Les fotografies m’estalvien molts apunts a la llibreta, capturen detalls en què mai m’hauria fixat i m’ajuden a passar inadvertit, perquè en segons quins llocs és preferible semblar turista que cronista. Les fotografies, examinades amb parsimònia, sense presses, em permeten descobrir nous adjectius. I les fotografies em serveixen per reconstruir la realitat. D’una banda, m’ajuden a recordar –no pas tot, és clar- què va passar aquell dia. I de l’altra, a alterar-ho. A modificar la seqüència temporal, per exemple, si així la història hi guanya. En aquest sentit, és com si estigués muntant una pel·lícula: ara una presa rodada fa tres mesos, ara una presa rodada en fa sis, ara una presa rodada abans d’ahir. És com si estripés un paper a bocinets i llavors el tornés a compondre, tot donant-li una forma diferent. I on dic paper, podeu posar-hi vidre, fusta, ferro, plàstic o fins i tot ceràmica de colorets.

dilluns, 19 d’agost de 2013

Dijous, 19 d'agost de 2010

Hora de plegar. Surto al carrer i plou amb ganes. No porto paraigua. Els meus paraigües, de moment, són els balcons del Passeig de Misericòrdia. Surto a cel obert. Quan travesso l’Avinguda de La Salle, sona el mòbil. La Maria Alba em pregunta si vull que em vingui a buscar. Li contesto que no cal, perquè no cal destarotar les nenes, que justament ara dinen. Ella replica que em mullaré. Jo responc que ja ho estic, de mullat. Com un peix.
Carrer de Misericòrdia amunt, em trec les ulleres i les deixo a la butxaca esquerra de la camisa. Encara hi veig menys que amb els vidres pigats de gotes. Em poso les ulleres. Hi ha poca gent pel carrer. Els que no porten paraigua corren i s’arreceren on poden. Jo vaig fent, al meu pas.
La camisa, que porto per fora dels pantalons, em pesa. La camisa, que seca m’anava prou ampla, ara se m’empastra al cos. Els pantalons, que no poden absorbir més pluja, l’escupen per l’extrem inferior dels camals. Les xancles la projecten enfora per tots els forats i foradets.
L’aigua m’amocla el cabell. L’aigua em degota per la barbeta. L’aigua em fa fer patarrufes. Tot i així, no ho passo malament, perquè l’aigua és dolça i càlida, perquè cau amb suavitat, com una dutxa amable. A més, el dia acompanya, perquè no fa fred ni calor. Però això no significa que no tingui ganes d’arribar a casa.
Quan arribo a la portalada, pico el timbre del porter automàtic. La Maria Alba contesta i un servidor anuncia:
-Sóc jo. Treu lo palot!
Les coses que s’han de fer, per escriure un dietari…

diumenge, 18 d’agost de 2013

Dimecres, 18 d'agost de 2010

Perquè escric? Potser per demostrar-me a mi mateix que ho puc fer. Per demostrar-me a mi mateix que, per molt difícil que ho trobi abans de començar, o molt abans d’acabar, jo també puc escriure una novel·la, un conte, un article, un assaig gastronòmic, un llibre de viatges o aquest mateix dietari.

dissabte, 17 d’agost de 2013

Dimarts, 17 d'agost de 2010

Obro la finestra de la cuina, trec mig cos a fora i encenc el cigarret. El fum es descabdella i dibuixa ondulacions, espirals. El cel està gris, tapadot. El sol treu el nas quan pot. Ja ha passat la festa major i sembla que l’estiu estigui sentenciat. Almenys això pensàvem de jovencells la Maria Alba i jo, quan encara no ens coneíxiem: que després de l’esclat de la festa grossa, tot era costa avall fins a la tardor. Tardes curtes, mànigues llargues, ensopiment i lentitud. 
Avui, però, sé que l’estiu no s’ha de matar tan aviat, perquè pot allargar fins ben entrat l’octubre. Avui sé que aquests dies s’han d’esprémer, s’han de viure intensament, perquè dies més curts i més foscos han de venir.

divendres, 16 d’agost de 2013

Dilluns, 16 d'agost de 2010

Marxem de matinada de la festa major d’Arbeca. La Joana i l’Aina estan cansades, de mal humor i no volen dormir al cotxe. Hem d’inventar alguna cosa perquè el viatge sigui com més curt millor. Primer cantem –“Conillets, a amagar, que la llebre va a caçar…”-, però aviat la fórmula s’esgota. Llavors, comptem cotxes. Els costa mantenir l’atenció i no remugar, però aconseguim arribar a les envistes de Reus amb més de cent cotxes al morral. Ara només falta que, quan arribem a casa, vulguin anar a dormir i no se’ls ocorri dir ara no tenim son, ara volem jugar. De més verdes n’han madurat.

dijous, 15 d’agost de 2013

Diumenge, 15 d'agost de 2010

Com a Arbeca, com a mig Catalunya, avui a Sarroca és festa major. A diferència dels anys de solteria desenfrenada, en què el principal eren les matinades, ara el que més m’importa és el Ball del Moc. Què és el Ball del Moc? A la sessió de ball de tarda, l’orquestra interpreta dues o tres cançons per a la canalla. Això sí, prèviament els grans s’han d’apartar i els han de deixar un espai prou gran al mig de la plaça perquè hi puguin ballar. És aquesta una tradició que es remunta molts, molts anys enrera, i que jo creia única al nostre país. Fins que un bon dia vaig descobrir que també es feia… A Reus. El divendres de Carnestoltes, a la plaça del Mercadal, un grup toca per als més petits una sessió de ball sencera. S’hi han de notar, els quartos.
Doncs bé, en aquesta hora del vespre, a la plaça del Casal de Sarroca, ja és tot a punt per al Ball del Moc. Però aquest serà un Ball del Moc diferent, per què la cantant, una xica jove i xocanta, ha baixat a peu de pista amb el micro inalàmbric. La noia, amb molta gràcia, canta i fa ballar la canalla tot fent rotllana. Comento al Jaume de Casa Pujol:
-Noi, no baixaven xiques tan guapes quan naltros ballàvem. 
A la següent cançó, i per indicació de la vocalista, som els pares qui ens afegim a la rotllana. No em fa pas vergonya, al contrari. És un goig ballar amb les meves filles, amb la quitxalla del poble i els fills dels que un dia en van marxar. Quin bé de Déu! Quina sort, que tinguem nens! Són el futur, ells ens diuen que hem de ser millors. I que no tot està perdut.

dimecres, 14 d’agost de 2013

Dissabte, 14 d'agost de 2010

Després de tanta insistència, al final complaem el Ramon i la Carme. La Maria Alba i jo els visitem a la casa que tenen a Almatret. Només entrar, sorpresa. La planta baixa conserva les taules de ferro i marbre, les cadires de fusta, les gerres de vidre, el molí de cafè manual i l’elèctric, la cafetera Faena, les portes de la nevera de gel, les ampolles de Calisay, Chinchón, Larios, Bacardi i altres licors, el taulell i el ventilador encastat al sostre –que no oscil·la, sinó que gira sobre el seu propi eix- de l’antic Cafè Peixet.
Pugem a dalt de tot i sortim al terrat. Des d’aquí hi ha una bonica panoràmica de la plaça major d’Almatret. En una punta, un parc infantil que sembla nou; al mig, una creu de terme alta, esvelta, treballada; en aquesta punta d’aquí, una camioneta de repartiment de begudes amb la inscripció Sprite a les portes; i per tota la plaça, gent. Molta gent. Padrins que prenen l’ombra davant del bar la Plaça, nens en bicicleta, dones amb el carret de la compra i paradistes que esperen despatxar una samarreta, un vestit o un banyador. Perquè avui, a Almatret, és dia de mercat.
Fem l’excursió que ens havia promès el Ramon. Ell i la Carme van davant amb la moto i nosaltres els seguim amb el cotxe. Sortim del poble per un camí relativament pla, que passa pel costat d’enormes molins de vent. El camí comença a baixar. El Ramon para la moto i assenyala allà, a mà esquerra. Una escultura que representa un home amb una bicicleta a l’espatlla homenatja el David Duaigües, d’Almatret, que va morir l’estiu passat a l’incendi d’Horta de Sant Joan. Ens endinsem als Tossals d’Almatret, turons recoberts d’una vegetació inusualment verda. Arribem a l’embarcador del riu Ebre.
L’aire mou l’aigua. Els núvols que la sobrevolen li atorguen una fesomia canviant. Seguim el camí, paral·lel al riu, que ens marquen uns raïls en desús. Assolim l’antiga i inacabada fàbrica de ciment d’Almatret. Resta en peu una estructura imponent, però inservible. Una mica enretirat d’una modesta barana de fusta, miro el fons del que sembla una sitja. Poc amic de les altures abruptes, no duro ni cinc segons. El Ramon ens condueix cap a una petita obertura que hi ha a la serra. És una mina, i ens explica que aquesta beta negrosa és lignit i aquella ampla franja grisenca, ciment.
Ens desplacem a l’altra punta del terme, com aquell que diu. Visitem el Cingle de la Pena, magnífic mirador sobre les corbes cabaloses de l’Ebre i les muntanyes que l’encaixonen. El Ramon compara aquestes muntanyes amb lloms d’animals prehistòrics. Recorrem un bocí de trinxera de la Guerra Civil i després ens allarguem a un niu de metralladora proper. M’he d’acotxar per entrar-hi i recórrer la galeria en forma de U, però paga la pena arribar a l’obertura rectangular, allargassada, i mirar enllà, cap al riu refulgent i etern. 
El Ramon, avui, ha estat molt Ramon. Didàctic, xerraire i alegrement alterat quan ha compartit qualsevol coneixement, qualsevol observació amb nosaltres. Potser ho fa que és professor. O potser, simplement, que és bona persona.

dimarts, 13 d’agost de 2013

Divendres, 13 d'agost de 2010

Assisteixo al pregó de la festa major d’Arbeca. Aquest any va a càrrec de Ricard Sans Perera, arbequí d’origen, enginyer en sistemes aeronàutics, enginyer en sistemes electrònics i sistemes de comunicacions, cap de projectes de navegabilitat i coronel de l’aviació francesa. La plaça de la Unió Republicana és plena de gom a gom. El Ricard evoca la seva infantesa a Arbeca i recorda que uns avis eren pagesos i els altres forners. Se li nota l’emoció a la veu, no ho pot evitar, i en cert moment romp en llàgrimes. Els assistents l’aplaudim, còmplices. El Ricard restableix la dicció, que per cert és molt polida, on quasi no descobreixo rastre de francès i on sí noto aquesta a tan característica d’Arbeca. Per si encara no s’havia guanyat prou el públic, explica que els americans, quan van arribar a la Lluna, ja hi van trobar plantada la bandera d’Arbeca. I per acabar de posar-se la gent a la butxaca, reclama a l’Ajuntament que faci el favor de pintar les ratlletes que delimiten els carrils a la piscina municipal. 
El Ricard parla d’ideals, de superació personal, d’esperança en el futur. És un discurs molt ben escrit, que en cap moment perd interès. I és, sobretot, un discurs en positiu, per mirar endavant, per fer les coses bé, per somniar en les estrelles. Brando lleument el cap i li dono les gràcies en silenci. En els temps que corren, les paraules del Ricard no són necessàries, són imprescindibles.

dilluns, 12 d’agost de 2013

Dijous, 12 d'agost de 2010

Passen de les dues. A l’oficina ja hem atès tots els usuaris. Fem tertúlia al voltant de la taula de l’Araceli. La Yolanda Moles em suggereix, una vegada més, que escrigui un llibre de les nostres anècdotes de cada dia. Jo li contesto que se’m fa difícil. Agafades per separat, sorprenen, enlluernen, fan caure de cul. Però no sé trobar el fil conductor que les sargeixi en una narració més o menys llarga. Perquè hauria de ser una narració, no un simple recull de frases divertides. No n’hi hauria prou amb explicar que una vegada vaig despenjar el telèfon de la centraleta i una veu em va preguntar: “Oiga, es el IMEN?” O que constantment em trobo amb gent que em demana els papers del suïcidi. O que un dia vaig demanar a un senyor les feines que li interessaven i em va contestar: “Hay algo para satisfacer mujeres?” O que un altre dia, un altre senyor, responent a la pregunta si tenia telèfon mòbil, em va confessar: “El mobi? Se me cayó en un barreño y se me ahogó”. O que una senyora, a qui li mancava el certificat d’empresa, va dir que no calia patir, que ens l’enviaria telepàticament. 
Quan decideixi fer un llibre de tot això, Yolanda, ja t’avisaré.

diumenge, 11 d’agost de 2013

Dimecres, 11 d'agost de 2010

Poques coses hi ha a Catalunya més políticament correctes que atacar el Partit Popular. Jo mateix, quan he escrit contra les agressives i nefastes polítiques dels governs d’Aznar, he rebut més adhesions que no pas quan he escrit sobre qualsevol altre tema. I això és una cosa que no m’acaba de fer el pes. Tot i que no coincideixo en gairebé res amb la ideologia pepera, no m’agrada aquest acorralament –a vegades agressiu i nefast- tan gran en contra del que pensa diferent. Sóc una mica advocat del diable, procuro pensar perquè aquella persona, que no pensa com jo, pensa el que pensa. I m’agrada que s’expliqui, que exposi les seues raons, encara que no m’hagi de convèncer. 
A vegades tinc la impressió que aquest lloc comú ve del fet que tots, en major o menor mesura, volem tenir la raó, i ens molesta que es diguin coses tan allunyades de les pròpies idees. Però no es tracta tant de tenir la raó, sinó de tenir un mínim respecte per la raó de l’altre.

dissabte, 10 d’agost de 2013

Dimarts, 10 d'agost de 2010


Com que sóc un noctàmbul, passada la mitjanit encara miro la tele. No sé perquè, però veig uns minuts del programa de Cuatro Callejeros viajeros, dedicat a la ciutat de Roma. És anecdòtic, superficial, desconcertant, atropellat, no té cap mena de continuïtat, és carrincló, decadent i sòrdid. Els moviments de la càmera, amb zooms inesperats, amb plans inclinats per donar i per vendre, buscant ser originals i dinàmics, només fan pena. El viatge és tractat com un producte de consum massiu, immediat, d’usar i llençar. La qüestió és no avorrir el personal, sempre amatent a canviar de cadena a la més mínima baixada de ritme. Per això, suposo, l’equip del programa fa una visita al fubolista brasiler de la Roma Julio Baptista –exjugador del Sevilla, l’Arsenal i el Reial Madrid, entre altres equips- perquè descobrim que la seua xicota és de Ponferrada, que al piset mengen jamón espanyol i que al Julio li agrada punxar música brasilera mentre sa mare –no queda clar si la dona hi és de pas o s’hi ha establert definitivament- no pot reprimir una ballaruga. Una ballaruga, efectivament, amb molt de ritme.

divendres, 9 d’agost de 2013

Dilluns, 9 d'agost de 2010


-No t’emportes lo paraigua? –pregunta la Maria Alba.
-No. Si plou, me mullaré. 
El cel està grisot. Fa gotetes. A la riera de Miró, al raval de Sant Pere, al raval de Robuster, al carrer de Misericòrdia no volta gairebé ningú. Però a la plaça de la Pastoreta, just després de l’estructura de vidre que mena a baix al pàrquing, entreveig una cuada que fa tremolar –cent, cent deu, cent vint persones?- davant del lloc on treballo, al Passeig de Misericòrdia. Gent que fa una hora que espera, o més, per entregar els papers de la prestació o el subsidi, per inscriure’s per primera vegada, per demanar informació, per renovar la targeta de demanda, per mirar ofertes de treball… No hi ha retorns tranquils a l’oficina de l’atur.

dijous, 8 d’agost de 2013

Diumenge, 8 d'agost de 2010



Hem acabat de sopar. La Joana i jo som al menjador, il·luminat només per la televisió. La Joana té una carmanyoleta destapada on sembla que hi hagi olives, i a la tapa de la carmanyoleta els pinyols. M’hi fixo millor i veig que no són olives i pinyols, sinó avellanes de diferents mides recobertes de xocolata. Que estrany, no sabia que en tinguéssim… Tot i que ja hem acabat de sopar, en prenc una. Pregunto a la Joana “Què és això?” i sense esperar resposta m’ho duc a la boca. Just quan les dents de dalt fan la primera incisió a la boleta marronosa, ella em contesta:
-És plastilina!

dimecres, 7 d’agost de 2013

Dissabte, 7 d'agost de 2010



Per segona vegada en pocs dies, porto la brossa orgànica al contenidor que hi ha a la Canterilla, al costat del pontet que mena a la gasolinera. M’acompanya l’Aina. Per segona vegada en pocs dies, no el trobo i m’he d’allargar fins a l’altra punta del poble, al costat del senyor pont que salva la Parafanga –oficialment coneguda com a riera de la Vall Major. Llenço la brossa i veig que arriben tres ciclistes. Un m’interpel·la:
-Això és Sarroca?
-Suposo –contesto jo.
-Jo a tu te conec. Tu ets l’Ignasi Revés.
Ja està. Aquest deu haver-se llegit algun dels meus llibres, o li vaig dedicar un exemplar en alguna presentació per aquests móns de Déu. Havia d’arribar un dia o altre, que em reconeguessin com el tros d’escriptor que sóc. Tant li fa que hagi succeït a la vora d’un contenidor d’escombraries.
Però no. L’home no em coneix pels meus mèrits literaris, sinó perquè vam treballar junts. Fa vuit, nou anys, vaig treballar al magatzem de SUPSA -Supermercats Pujol S.A -, al Polígon Industrial El Segre, a Lleida. Jo era un passerell mig deprimit que acabava de suspendre unes oposicions al cos de gestió de la Generalitat, i em vaig agafar a aquesta feina de matxaca com a un tauló de fusta en alta mar. Recordo els esmorzars, els berenars i els sopars a la saleta del magatzem de la verdura; els cigarrets que fèiem quan anàvem a carregar els carros a les motos; aquella olor de detergent dels passadissos quaranta-sis, quaranta-set i quaranta-vuit, que se m’ha quedat incrustada al nas per sempre més; les baralles de gats; el brics de sangria rebentats i assetjats per les mosques; el Dragon Khan, la Nevera, el molls on carregaven els camions; les calors i els freds; les disputes entre barcelonistes i madridistes –una autèntica plaga-; companys i amics com el Cleofás –l’home que ha dit que em coneix-, el Tino –l’entranyable Tino, que m’anomenava Jusinasi-, l’Alfonso –un home d’honor-, els afectuosos germans Dani i Héctor, l’irònic Sisco, els cosins Santi –treballador infatigable, sofert, i sobretot bona persona-, i Peña –com un llum-, el cinèfil Resina, l’emprenyador Piolín, el forçut Juanós, els toreros Agustí i Farré, els cunyats Tomás –sempre a l’última en telefonia mòbil- i Roberto Castaño –Roberta la prota, l’anomenava el Tino-, el meu parent Sergi Revés…
Comento al Cleofás que la dona que ruixa el carrer a aquesta hora del matí és la Marisol, la mare del Sergi. I que aquesta nena que m’agafa la mà és la meva filla petita, l’Aina. Li dic que ha passat molt temps, però que encara me’n recordo, de la gent de SUPSA. I, a través seu, els envio molts i molts records. 
Quan torno a casa, ma mare m’informa que el contenidor hi era, a la Canterilla. Que si m’hi hagués fixat millor, no hauria calgut anar a l’altra punta del poble. Em refermo en la meva condició d’inepte, però no me’n penedeixo. No me’n penedeixo perquè, ves per on, avui la ineptitud ha tingut premi.

dimarts, 6 d’agost de 2013

Divendres, 6 d'agost de 2010


Llegeixo Olor de terra, de Joan Josep Rovira Climent. Hi retrobo un concepte que apareix en un altre llibre seu, El temps i la mirada. Es tracta de l’”homo viator”, entès com a viatger-escriptor que sempre acaba tornant als mateixos llocs, als paratges on ha nascut, viscut i crescut, a la terra estimada, a la geografia més íntima. No es tracta, doncs, del viatger-escriptor que descobreix, que calciga per primer cop un territori, un paisatge, una ciutat, un poble. Es tracta del que retorna, el que redescobreix. Acostumats a una literatura de viatges on l’escriptor s’avia a l’altra punta del món si cal, pot sorprendre el viatge literari a l’entorn més immediat, el viatge literari d’estar per casa. Jo mateix, quan vaig llegir tal formulació per primera vegada, vaig quedar-me parat. Parat perquè Rovira Climent m’estava dient que el viatge més apassionant i autèntic és el que porta a un mateix.
A banda, escrivint sobre la seva Cinctorres, sobre els seus Ports, sobre les seves Morella, Sorita, la Mata i Forcall, sobre les seves Useres, Vilafamés, Cabanes, Benifassà, Vinaròs i Alcalà de Xivert, sobre les seves Alcora, Xodos, Atzeneta, Benassal, Artana, Eslida i Ahin, J. J. Rovira Climent m’estava demostrant que és més fàcil fer bona literatura si es parla del que es coneix. Ni que ho provés, jo no podria escriure el paisatge, la gent i el particular català del nord del País Valencià com ho fa ell. Ell té l’avantatge d’haver-ho mamat des de petit, ell sempre trobarà l’adjectiu més idoni, les descripcions més exactes. 
Moltes vegades, un escriptor pot pensar que tot és arribar i moldre. Que només cal aterrar en un lloc qualsevol, desenfundar el quadern i anotar-hi l’essència del que s’observa. Si és així, s’equivoca de mig a mig. S’ha de ser com a mínim un geni de l’escriptura per captar les coses a la primera. I ni així, crec, arribarà al nivell de l’escriptor que formi part de l’ecosistema en qüestió. Només el temps, i una mirada pacient i constant, fan aflorar la paraula justa.

dilluns, 5 d’agost de 2013

Dijous, 5 d'agost de 2010


He arribat d’hora a Lleida. Encara falta una estona perquè el Xavi Rué obri el seu estudi fotogràfic, on he de recollir les fotos que em va fer a finals de maig. Per fer temps, entro a l’antic Hospital de Santa Maria, edifici gòtic que actualment alberga l’Institut d’Estudis Ilerdencs. A la Sala Gòtica, miro d’entendre l’exposició El poeta és un ésser humà en procés d’esdevenir ca, de Carles Hac Mor, Ferran Garcia Sevilla i Ester Xargay. No me’n surto: no estic programat per a aquesta mena d’art. A la Sala Montsuar –sector Catedral-, recorro l’exposició 1808-1810, el Pla de Lleida en guerra, que rememora els dos-cents anys del setge més sanguinari que ha patit mai la ciutat. Em crida molt l’atenció l’àudiovisual: el locutor parla en català oriental. Per un moment, sembla que hagi retrocedit vint-i-cinc anys enrere, quan la gent de Ponent havíem de suportar les gracietes sobre la nostra particular forma de parlar i gairebé semblava que ens n’havíem de disculpar. Em sap realment greu que els responsables de l’exposició no hagin pensat en algú del territori per narrar l’àudiovisual o, com a mínim, demanar al locutor que s’expressés en la variant occidental. No crec que hi hagi hagut poca sensibilitat, més aviat poca exigència per part de qui havia d’exigir. A la Sala Montsuar –sector avinguda de Blondel-, contemplo l’exposició De Gardeny a Alguaire. Cent anys de vols a Lleida. El nou aeroport d’Alguaire fa molta patxoca, molta, però lamento que no s’hagi pogut fer a Alfés. No estic tan segur que si l’aeroport s’hi hagués construït, hauria fet desaparèixer l’alosa becuda. I estic segur que Alguaire és pitjor ubicació que Alfés, que s’ha fet massa tard, que ha costat massa diners i que –tant de bo m’equivoqui- tardarem anys i panys a treure’n rendiment. 
Visito l’última exposició, la millor. Admiro el quadrat pati de l’antic hospital, la magnífica escala que porta a la galeria volada amb arcs ogivals del primer pis. Admiro pedra, fusta i teules, arbres i arbustos, el raget vertical d’una font baixeta i rabassuda. A dalt de l’edifici, quasi no queda rastre de sol. Però aquí baix continua fent una calor que mata.

diumenge, 4 d’agost de 2013

Dimecres, 4 d'agost de 2010

Perquè escric? De petit em preguntava si jo també podria inventar les històries que sortien al Mortadelo y Filemón, al Zipi y Zape, a l’Astèrix i el Tintín. De més gran somniava fabular com Josep Vallverdú o Oriol Vergés, com Sir Arthur Conan Doyle o Agatha Christie, com Ferran Torrent o Tom Wolfe, com Pere Calders o Mercè Rodoreda. Però allò que realment em va empènyer a escriure van ser dos llibres que vaig llegir en poc temps, quan tenia uns vint anys. Els dos llibres eren novetats, eren dues novel·les, els publicava la mateixa editorial i els autors eren un home i una dona que a priori els considerava bons escriptors. Vaig trobar ambdós llibres tan dolents, tan mal fets, vaig considerar-los una presa de pèl tan gran, que vaig concloure que jo podia oferir una cosa millor. Qui llegeixi això podrà pensar que l’ego em vessava per tot arreu, i és possible que així fos, però en veritat va ser aquesta la meva reacció. Qui llegeixi això potser voldrà saber quins eren els llibres i els seus autors. No els ho diré pas: encara se’ls llegirien.

dissabte, 3 d’agost de 2013

Dimarts, 3 d'agost de 2010

El Valentí deixa la Kangoo avorada al camí i baixem. Pujo a sobre d’una pedra negrosa, grossa i plana, i contemplo el paisatge. En primer terme festucs, els arbres que infanten els pistatxos; uns centenars de metres enllà pins, que creixen a les particions dels conreus i a les serretes; i al fons, l’hortizó baix i pla de les Garrigues.
Hem vingut fins aquí perquè m’estic documentant per un article que m’han encarregat. Fa uns dies, quan vam parlar per telèfon, el Valentí ja em va advertir que els festucs que jo havia cregut a la Granadella eren en realitat al terme de Torrebesses. El terme de la Granadella és una mica més amunt, just on hi ha els cinc molins de vent que han instal·lat fa poc i que visitarem d’aquí a una estona. Sort en tinc de gent com mon cosí Valentí, que em corregeixen, em matisen i em guien quan he d’escriure sobre qualsevol tema. Si no fos per ell, per tots ells, fallaria més que una escopeta de fira. Perquè, de la mateixa manera que reviso fins a l’extenuació les coses que no sé o de les quals no n’estic segur, dono massa per segures les que crec saber. Si ho revisés tot a fons, si no donés cap veritat per descomptat, si posés tot el que escric en quarentena, m’estalviaria moltes corredisses d’última hora. Però no hi puc fer res, sóc un perfecte imperfecte, i sempre se m’escapen coses. Per aquest motiu, procuro voltar-me de gent que, com el Valentí, saben més que jo.
Ens allarguem al terme de la Granadella. Circulem per camins amplíssims i arribem al primer molí. És una construcció ciclòpia, gegantina, costa poc sentir-se un microbi al seu costat. Em miro les immòbils aspes des de sota, amb l’esquena a la columna del molí, i m’entra vertigen. Anem a peu cap al segon molí. Abans, des de la valleta dels pistatxos, semblaven l’un al costat de l’altre. Ara descobreixo que hi ha uns centenars de metres entre molí i molí. Parlem amb el Valentí dels altres parcs eòlics que s’han de fer al terme de la Granadella, i dels que es poden albirar des d’aquí en direcció sud-oest, a Almatret. Decididament, el paisatge garriguenc d’aquí a poc temps serà sensiblement diferent. La qual cosa no significa que hagi de ser pitjor. L’energia eòlica, a les Garrigues, no només s’accepta perquè sí, ni perquè hi hagi interessos molt forts a darrere –que hi són-, sinó perquè no és vista com a nociva i perquè pot aportar uns ingressos suplementaris a la gent dels pobles. Quan la pagesia un any dóna menys que l’anterior, i més que el posterior, és molt difícil evitar que la gent plegui de la terra i foti el camp a la capital. És molt bonic dir que s’ha de preservar el paisatge on hem nascut i crescut, el paisatge d’olivers, ametllers, pins i salvatge garriga, però això no dóna –almenys de moment- per fixar la gent al territori. Per tant, és lògic i comprensible que molts garriguencs siguin partidaris dels parcs eòlics.
Del segon anem al tercer molí, i del tercer al quart. Les cames comencen a pesar. El Valentí comenta que hauria estat millor fer el trajecte en cotxe. La garbinada corre fresqueta i el sol emprèn el trajecte final. Quan desapareix per la banda de l’Aragó, els núvols prims i estireganyats es tornen daurats, taronges, rosats. No arribarem al cinquè molí. Ja seria fosc i estaríem encara més lluny del cotxe. Tornem a Sarroca, que hi fa més bo.

divendres, 2 d’agost de 2013

Dilluns, 2 d'agost de 2010

La tarda està encapotada. Núvols negres i grisos ocupen el cel. Fa xafogor. La llum és trista, capcota, té quelcom de nostàlgic, no va ni ve. La ciutat mostra un color indecís, abatut. És un capvespre inusualment llarg.
Aquesta tarda ja l’he viscut. L’he viscut a Sarroca, quan no anava a la piscina perquè amenaçava pluja. L’he viscut a Utxesa, collint préssecs, nectarines i peres, i no podia plegar abans d’hora perquè no li donava la gana de ploure. L’he viscut a Jesús, escarxofat al sofà, contemplant les antenes del Mont Caro, fumant un cigarret i sense esma de fer res. I la visc ara a Reus, amb la Joana i l’Aina, al costat de les quals sempre fa sol.

dijous, 1 d’agost de 2013

Diumenge, 1 d'agost de 2010

Entro a la Llibreria Serret de Vall-de-roures. Faig la primera foto. La noia que he enganxat en primer pla, de perfil, somrient, resulta ser l’escriptora Teresa Bertran. Ens petonegem i ens congratulem de participar en el llibre més col·lectiu dels que ha promogut fins ara l’Octavi. Saludo l’Octavi Serret, que està exultant i acalorat, i començo l’eslàlom. Esquivo clients, finto una capsa de cartró, recorro el passadís que queda entre dues lleixes atapeïdíssimes de llibres i arribo al fons de la botiga. Hi retrobo escriptors com Glòria Fandos, Josep Igual, Laura Mur, Albert Guiu i Jordi Pijoan-López, amb qui vaig participar, fa dos anys, en el volum El riu que parla, i en conec de nous, com Fede Cortés, Raquel Ferràs, Roser Amills, Anna Canalda o Antònia Ripoll. L’Octavi ens diu que va, que signem exemplars, i nosaltres fem el que podem, perquè en aquesta llibreria costa moure-s’hi. Som molts i d’espai no en sobra. El Jesús Tibau, que avui no ha pogut venir, moltes vegades ha comparat Cal Serret amb el camarot dels germans Marx a la pel·lícula Una nit a l’òpera.
Després de la foto de rigor a davant de la llibreria, marxem amb els cotxes cap a Fondespatla. Abans d’arribar-hi, però, ens aturem en una esplanada que hi ha a mà esquerra de la carretera. En un extrem de l’esplanada, hi ha la monumental carrasca del Morro Badat, un arbre que si fos dona seria la matriarca del clan. I a sota de la carrasca, ens espera un vermut animat i unes olives negres, mortes, olioses i arreglades amb ceba, que són una autèntica delícia.
La Pepa Nogués, de l’Associació Cultural del Matarranya, se m’adreça i em demana que foti quatre crits ben donats. Es veu que he d’indicar a la concurrència que han de sortir amb els cotxes per allà, per l’altre extrem del descampat. Com aquell que diu, amb la Pepa no ens coneixem de res. A tot estirar hem intercanviat un parell de frases fa una estona a Vall-de-roures. Però ella ha vist que estic de bon any i probablement m’ha sentir garlar amb el volum disparat. Jo no la decebo i començo a organitzar el trànsit, gesticulacions incloses. No, si és que a tot arreu he de muntar el número…
Dinem al bar del càmping de Fondespatla. A taula, conec més escriptors: Alfred Sala, Juli Micolau, Roser Vernet i Baltasar Casanova. Comento al Baltasar que l’esmento a Esmorzars de l’Ebre, i ell em contesta que ja ho sap. Que sap, fins i tot, amb qui vaig anar a esmorzar a Deltebre. I que, si algun dia he de tornar al seu poble a fer un xeflis, que l’avisi, per favor. Ja va tenir unes parauletes amb el Pep Carcellé, organitzador d’aquell esmorzar, i va quedar clar el buit –espiritual i intestinal- que tenia per no haver pogut compartir taula amb nosaltres.
Després de dinar, el periodista Víctor Amela, prologuista de L’Arbreda ebrenca –el llibre col·lectiu que presentem avui-, fa de mestre de cerimònies. Ens dóna pas als autors i nosaltres llegim fragments dels nostres textos. Quan acabem, comento a l’Octavi que hauria de marxar, que s’ha girat un vent estrany i s’està posant molt núgol. Ell diu que em quedi, que si no ha plogut a aquesta hora de la tarda, és possible que ja no ho faci. Jo li faig cas. Fem un refrigeri a la vora de la piscina, assisteixo a la presentació d’una altra obra col·lectiva, Il·lusions i incerteses, i just abans de l’actuació musical que anirà a càrrec del músic castellonenc Salva, decideixo marxar. Cauen gotes grosses.
Fontdespatla, Vall-de-roures, Cretes, Calaceit. A mesura que passen quilòmetres, el cel s’enfosqueix més i els trossos de vinya, d’olivers i d’ametllers estan més banyats. Caseres, Gandesa, Corbera d’Ebre. Els molins de vent de la Terra Alta gegantegen sota la pluja. Móra d’Ebre, Falset, Pradell de la Teixeta. Plou bonic, però s’ha de parar molt de compte a les muntanyes del Priorat. Riudecols, Reus. Amb l’aigua fins a la porta de casa. 
Com a home de lletres ets un fenomen, Octavi, però com a home del temps no et guanyaries la sal del tupí.