dijous, 12 de setembre de 2013

Diumenge, 12 de setembre de 2010



Diàlegs entre un escriptor i la seva consciència:

-I si em moro abans d’acabar d’escriure aquest llibre?
-Et moriràs quan et toqui, ni abans ni després. Quan et toqui.

-No guixo els llibres. Els vull nets i polits, sense arrugues ni doblecs, planets.
-Llavors no et queixis que no trobes aquella frase que tant et va agradar, i que hauràs de repescar tornant-te a llegir el llibre des del començament.

-No vull contradir-me, vull ser coherent amb tot el que escric.
-Això no importa a ningú. De debò penses que hi haurà algú que es prendrà la molèstia de llegir tot el que has escrit i d’assenyalar-ne les contradiccions? Au vinga, qui et penses que ets?

-No vull que em condicioni, a l’hora d’escriure, el que estic llegint ara.
-Tot el que llegeixes et condiciona, a l’hora d’escriure. Tot. El que has llegit fa una hora i el que vas llegir fa vint anys. El que passa és que ho tens tan ben desat que no saps que aquella frase, o aquell personatge, o aquell paisatge, són fills d’un llibre que vas llegir quan anaves a l’institut.

-No vull que em condicioni, a l’hora d’escriure, el que estic llegint ara. No vull semblar Josep Pla, Josep Maria Espinàs, Ferran Torrent o Charles Dickens.

-Però home, qui et penses que ets? Els has vist a ells i t’has vist a tu? Ni que volguessis, Ignasi, ni que volguessis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada