Diàlegs
entre un escriptor i la seva consciència:
-I
si em moro abans d’acabar d’escriure aquest llibre?
-Et
moriràs quan et toqui, ni abans ni després. Quan et toqui.
-No
guixo els llibres. Els vull
nets i polits, sense arrugues ni doblecs, planets.
-Llavors
no et queixis que no trobes aquella frase que tant et va agradar, i que hauràs
de repescar tornant-te a llegir el llibre des del començament.
-No
vull contradir-me, vull ser coherent amb tot el que escric.
-Això
no importa a ningú. De debò penses que hi haurà algú que es prendrà la molèstia
de llegir tot el que has escrit i d’assenyalar-ne les contradiccions? Au vinga,
qui et penses que ets?
-No
vull que em condicioni, a l’hora d’escriure, el que estic llegint ara.
-Tot
el que llegeixes et condiciona, a l’hora d’escriure. Tot. El que has llegit fa
una hora i el que vas llegir fa vint anys. El que passa és que ho tens tan ben
desat que no saps que aquella frase, o aquell personatge, o aquell paisatge,
són fills d’un llibre que vas llegir quan anaves a l’institut.
-No
vull que em condicioni, a l’hora d’escriure, el que estic llegint ara. No vull
semblar Josep Pla, Josep Maria Espinàs, Ferran Torrent o Charles Dickens.
-Però
home, qui et penses que ets? Els
has vist a ells i t’has vist a tu? Ni que volguessis,
Ignasi, ni que volguessis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada