dijous, 31 d’octubre de 2013

Diumenge, 24 d'octubre de 2010



Com ja és tradició, em perdo per Deltebre. He de preguntar a dues persones diferents per trobar Los Bessons. M’hi esperen els rapitencs Pep Carcellé i Basilio Rodríguez i els caveros Manolo Garrido, José Manuel Chavarría i Baltasar Casanova. Saludo l’Àlex i la Margarita, els propietaris de l’establiment. Em fixo que a la paret hi ha una pintura de Lo Passador, el pont sobre el riu Ebre que va inaugurar el president Montilla –vés quina casualitat- el passat 30 de setembre. Anuncio que jo també hi passaré, i el Baltasar m’aconsella que primer el faci en cotxe i després a peu.

L’Àlex ens demana què volem per esmorzar. Jo l’indico que, al platet, m’hi posi unes mandonguilletes, uns popets a l’allet, una mica d’estofadet de vedelleta i morret i orelleta de porquet. A taula, mentre esmorzem, el Manolo profereix una exclamació. El pilot de Formula 1 Sebastian Vettel ha trencat el motor. El Gran Premi de Corea del Sud l’acaba guanyant Fernando Alonso, que condueix embalat cap al títol. El Pep Carcellé, que és el president del Club de Tennis de Sant Carles de la Ràpita, anuncia que fa poc l’han nomenat senador del tennis català. El Baltasar se’l mira, incrèdul. Jo afirmo que senador ve del llatí senex, o sigui, vell. El Pep s’adreça al Basilio: “Veus, lo que he d’aguantar?” Jo hi torno i especulo amb la facilitat que, a l’antiga Roma, se subornaven els senadors. El Baltasar s’hi afegeix i explica que els senadors, davall de la túnica, sempre hi portaven la daga. Per si havien de punxar algú.
Ens encaminem al Centre Cívic, on es fa la quarta edició d’Ebre Gourmet, la Fira Gastronòmica de les Terres de l’Ebre. Hi trobo el benvolgut Josep Moragrega i hi desvirtualitzo la Rosa Rochet, amb qui vaig contactar a través del Facebook. La Rosa em presenta el Josep Polet, la cara del qual em sona molt. El Polet m’ensenya fotos de les activitats turístiques que organitza. Una em crida l’atenció: vint-i-cinc o trenta persones, amb fang fins a la coroneta, seuen en cercle en un arrossar inundat d’aigua. El Polet és al mig del cercle, somriu, i sembla que els dóna instruccions. Ja sé de què em sona! El vaig veure en un documental del 33 titulat “Terra de fang”, que retratava el paisatge i la gent del Delta de l’Ebre.
Comencem la presentació d’Esmorzars de l’Ebre més especial de totes. A l’esquerra tinc el Pep Carcellé i a la dreta el Josep Moragrega. El primer, ebrenc del sud, va acompanyar-me als esmorzars de la Ràpita, Deltebre i Santa Bàrbara. El segon, ebrenc del nord[1], als de Móra d’Ebre, Flix, Garcia i la Fatarella. El primer és mediterrani, solar, vitalista. El segon, britànic, cerebral, de poques i escollides paraules. El primer té coses del segon, i el segon coses del primer. Els dos resumeixen, grosso modo, el caràcter ebrenc. En ells trobo, en part, la meva fascinació per aquestes terres.

Després de la presentació, busco el pont nou de Deltebre. I dic busco perquè no trobo el camí fins que pregunto a una dona. Seguint el consell del Baltasar, travesso el pont en cotxe i aparco a la banda de Sant Jaume d’Enveja. Al costat del pàrquing hi ha un castell inflable i paradetes. Pels altaveus sona la jota de les Terres de l’Ebre. Des d’aquí, el pont sembla una cella blanca, prima i plana. Des de sota, la panxa llisa i lluent del pont té quelcom d’aeronàutic.
La meitat esquerra del pont està reservada als cotxes, la dreta a les bicicletes i els vianants. El carril bici hi és amplíssim. La gent passeja en cos de camisa, amb les mànigues arremangades, en màniga curta. Noto en l’ambient una alegria amb prou feines continguda. Els deltaics, els ebrencs han esperat tant temps aquest pont que, ara que s’ha fet realitat, sembla que cada dia sigui festa major. El so de la jota hi ajuda, sens dubte, i jo mateix em contagio de l’emoció. 
Un iaio en bicicleta m’avança. La bicicleta vermella que munta té una cistella metàl·lica davant i una altra darrera. Quan arribo a Deltebre, giro cua cap a Sant Jaume. El mateix iaio d’abans em torna a avançar. Ja ho deia jo, que la gent d’aquí baix està encantada amb el pont: aquest es deu passar tot el matí d’un costat a l’altre. A la meitat del pont, hi ha dos bancs de fusta anatòmics, dels que conviden a estirar-s’hi i fer una caparrada. M’aturo, m’arrepenjo a la barana i contemplo el riu. El sol hi parpelleja.


[1] De Móra la Nova.



dimecres, 30 d’octubre de 2013

Dissabte, 23 d'octubre de 2010

Assisteixo a les cinquenes Jornades de les Lletres Ebrenques, a Amposta. Al vestíbul del Centre Cultural, saludo els escriptors Pere Perellon, Xavier Garcia, Jordi Pijoan-López i Josep Igual. Conec l’ampostí Rafael Haro i el besaluenc Martí Gironell, que a la tarda participarà en una taula rodona sobre novel·la històrica. Conec, també, la Joana Serret, responsable de la Biblioteca Sebastià Juan i Arbó i alma mater d’aquestes Jornades. Serveixen l’esmorzar: cafès, sucs i llepolies, que diuen a les Terres de l’Ebre. El Josep Igual em comenta que això no és pas un esmorzar de forquilla. Jo apunto que m’ho fotré igual. 
Pugem a dalt, a la Biblioteca Sebastià Juan i Arbó. El primer acte del dia és la presentació de Simfonia de paraules, de Teresa Bertran, obra guanyadora del I Premi de Narrativa Breu Ciutat d’Amposta 2008. El llibre explica la creació, a principis del segle XX, de la Lira Ampostina, institució musical emblemàtica d’aquestes terres. La Teresa, a qui aprecio molt -i no només perquè el seu home és arbequí- s’emociona quan parla de son iaio, Francisco Bertran, qui fou president de la Lira en temps convulsos. 
Al final de l’acte, tornem al vestíbul, on veig els escriptors Josep Gironès, Jordi Andreu Corbaton, Xulio Ricardo Trigo i Coia Valls. La Banda de l’Escola de Música de la Lira Ampostina ens interpreta un parell o tres de cançons. Tots els joves toquen bé, però em fixo especialment en el bateria. Aquest paio és un monstre. Així li ho comento al Baltasar Casanova, que remena el cos al ritme de la música, i s’hi mostra d’acord. 
Precisament, el Baltasar modera la taula rodona “Gastronomia literària: llibres de cuina de les Terres de l’Ebre”, on participo. M’hi acompanyen Lourdes Sanchís i Roser Gómez, autores de La cuina del Delta d’abans i d’ara; Núria Gómez Pujol, que ens explica les receptes que hi ha penjades al web Amposta.info; la flixanca Laura Mur, coautora de Coques i corassons, un recull de receptes de dolços de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta; Paca Bonet, cuinera i mestressa del Restaurant Paca de Riumar, a Deltebre; Cinta Príncep i Àlex Ramos, que expliquen com es pot cuinar amb l’energia del sol, i Carme Queralt, antropòloga, professora de cuina i autora dels llibres Menjar de fer culleres o La cuina de les Terres de l’Ebre. En acabar la taula rodona, dic al Baltasar que les nostres intervencions han estat com un menú degustació molt variat. “Molt variat i molt car!”, matisa. 
M’acomiado del Baltasar. També de la Joana Serret i la Paca Bonet. La primera em comunica que Esmorzars de l’Ebre ha tingut molt impacte per aquests verals. Desconfiat de mena, no me la crec. La Paca, el restaurant de la qual surt precisament a Esmorzars de l’Ebre, m’informa que l’altre dia en va tenir uns quants que van demanar anguila amb suc. I que li van demanar perquè havien vist les anguiles fotografiades al meu bloc Esmorzars de forquilla. Vaja, aquesta sí que no l’esperava! Ara resulta que la gent se’n refia, de mi... 
Camino pensatiu cap al cotxe. Creuo el pont del canal, vaig una estona paral·lel al riu i després trenco a l’esquerra. Les meves cabòries s’esfumen quan llegeixo, en una porta metàl·lica, la següent advertència: “SALIDA DE CHOQUE”. Suposo que d’això en diuen humor ampostí.

dimarts, 29 d’octubre de 2013

Divendres, 22 d'octubre de 2010


Les rases estan farcides de formigó, del qual en sobresurten petits pilars de ferro. La paret que toca a Cal Mascarilla està marcada amb pintura rosa. La Mònica, que estudia tercer d’Arquitectura a Reus, fa fotos. El Jordi Siuraneta li pregunta si sap com es fa un rellotge de sol. Ella respon que no, que és molt difícil. Parlem de l’hora solar i del desfassament que hi haurà, a partir de dissabte de la setmana que ve, quan canviaran l’hora, amb l’hora oficial. Arriba un camió i aparca al solar del costat. Hi descarrega ferros per a la nostra obra. La lluna plena apareix allà dalt, a l’esquerra dels dipòsits. Té una aureòla més doble i brillant que de costum. 
La Joana, l’Aina i el David empaiten el gat Blacky al terrat de casa els pares. El David m’ha dit, abans, que el gat li tenia por. Gens estrany: sempre l’ofèn. Jo estic hipnotitzat pel fum i el perfum de la carn que mon pare cou a les graelles. La lluna ja és força amunt, i sembla que vigili. 
Després de sopar, marxem cap a Reus. Demà he de matinar. No veig la lluna, perquè és just a sobre el cotxe, però la seva llum inunda el paisatge, torna la carretera més amable. Escurça el viatge.

Dijous, 21 d'octubre de 2010


Potser arran de la sèrie de TV3 Caçadors de bolets, d’un temps cap aquí s’ha estès l’expressió “caçar bolets”. Trobo, sincerament, que és una expressió desafortunada, com també ho és “collir bolets”. Els bolets no es cacen, perquè no tenen potes ni ales. I tampoc no es cullen: jo sempre cullo a una certa altura del terra, mai arran de terra. A banda, ni “buscar bolets”, crec, és una expressió del tot encertada, perquè no és prou precisa. Es poden buscar bolets al bosc, als marges de les carreteres de muntanya, a la fruiteria o al supermercat. 
Podríem precisar que els bolets s’arrenquen o s’estiren –segons una escola boletaire- o que es tallen –segons l’altra escola boletaire-, però fa una mica de mal efecte. Jo m’estimo més dir que es pleguen. “Plegar bolets” implica ajupir-se, agafar de terra amb cert esforç. Se’m podria objectar que aquesta expressió equival a “collir bolets”, perquè segons el Diccionari Barcanova de la Llengua, collir és “arreplegar els productes del sòl”. Però collir, alhora, és massa genèric, perquè com he dit abans, també es pot collir a un pam, a un metre o a deu metres del terra. En canvi, només es plega arran de terra. Altra cosa és, però, quan els bolets neixen –i creixen- a les soques dels arbres. Llavors sí que es pot dir “collir bolets”… 
N’hi ha que cuinen amb productes de temporada. Jo escric sobre els productes del temps.

divendres, 25 d’octubre de 2013

Dimecres, 20 d'octubre de 2010


Sóc al parc infantil que hi ha entre el carrer de Poboleda i de Tivissa. Assegut en un banc, bec aigua d’una ampolleta. Arriba un home i s’asseu al meu costat. Diu que aquí no fa tanta calor, perquè hi toca l’ombra. Es presenta: és el Lorenzo, el pare de l’Elsa, una companya de classe de la Joana. Ara elles dues i l’Aina juguen amb la galleda, el rampill i la pala al sorral. Em sorprèn quan em revela que jo el vaig atendre a l’oficina de l’atur. “Ah, sí?” Penso que deu haver molta gent, a Reus i rodalies, que sap on treballo i que jo no identifico. La meva popularitat me l’atorga l’otegé, no pas els llibres. 
Pregunto al Lorenzo si encara és a l’atur. Contesta que no. Va treballar a les obres del Corte Inglés de Tarragona i el van tornar a agafar quan aquest centre comercial va obrir les portes al públic. Me n’alegro, que treballi, i així li manifesto. És bo per a Tarragona, per a Reus, per a la nostra oficina de treball i per a mi.

Dimarts, 19 d'octubre de 2010


En aquesta oficina caldria pintar a terra un carril per a vehicles amb rodes. Perquè hi vénen cotxets de nens, cadires de rodes –manuals i automàtiques-, motos de joguina, bicicletes per a petits i grans, patins i monopatins. 
A aquesta oficina rarament s’hi acudeix sol. Qui ve s’acompanya de marit, muller, fills, germans, nebots, néts, pares, avis i besavis, amics, cosins, oncles, ties o amants. A vegades, els acompanyants no cal que siguin persones. En més d’una ocasió n’he vist que portaven una gàbia tapada amb una tela i un moixó a dintre i, fins i tot, un cop, vaig veure un paio a qui seguia un gos. 
En aquesta oficina, avui, al meu costat, una nena feia córrer un cotxet de policia. Mentrestant, un nen, aneu a saber si el seu germà, cosí, amic, conegut o saludat, pegava puntades de peu a la paret, una paret que van pintar la primavera passada d’un clor gris-blau claret i que ara està tota marcada dels caps, les esquenes i els peus dels que s’hi arrepengen. I dels que hi donen puntades, és clar.

dijous, 24 d’octubre de 2013

Dilluns, 18 d'octubre de 2010


Hi ha lectors que s’enganxen tant a un llibre que no el deixen fins que se l’acaben. Jo també era així, però d’un temps ençà he canviat de mètode de lectura. Ara, per molt que m’agradi un llibre, el llegeixo a glops, a mossades, a pessics. Faig moltes parades, pauses que em serveixen per pair el que he llegit fins al moment. Segueixo un ritual en el qual no em vaig fixar fins que me’n va advertir la Maria Alba: compto quantes pàgines em queden, vaig cap a l’índex, ensumo la tinta, palpo la textura del llibre… I, quan un llibre m’agrada especialment, quan hi estic més enganxat que d’habitud, deixo de llegir-lo. Reemprenc la lectura al cap d’una estona, o l’endemà. Les coses bones s’han de fer durar.

dijous, 17 d’octubre de 2013

Diumenge, 17 d'octubre de 2013



Entrevisten Joan Puigcercós, candidat d’Esquerra Republicana a les eleccions al Parlament, a Catalunya Informació. Quan li pregunten per les propostes de Montilla, el dia anterior, sobre els ni-nis –joves que ni estudien ni treballen-, respon: “A mi em sembla bé. En aquest país, quan hi ha campanya, tenim tendència a criticar-ho tot els uns dels altres. A mi em sembla bé. Catalunya té un problema, i té un problema molt seriós, que és ara a curt termini, perquè afecta persones, que no treballen ni estudien… Que una part important d’aquests joves, nois i noies, són fruit de la desviació dels últims quinze anys, de la perversió de l’estructura laboral de Catalunya, perquè molta gent se’n va anar a la construcció, va deixar d’estudiar la Formació Professional, el batxillerat, no va anar a la universitat, no va fer un cicle superior, i en definitiva, ara es troba… O no va fer un aprenentatge en un sector industrial o de serveis, i quan la construcció ha fet fallida, o una part important de la construcció, s’han trobat al carrer, no? L’atur s’acaba, o se’ls ha acabat, estan amb els pares, però això és problemàtic per les famílies, però hi ha un problema a vint-i-cinc anys vista, que és que no ens podem permetre tenir una generació tan important, dues generacions quasibé de joves, en aquests moments, sense formació. I per tant, jo, em sembla bé, i Esquerra Republicana, de fet, també contemplem mesures similars, no sé si de sis-cents trenta euros o no, d’incentivar a estudiar, a formar-se, a treure’s una titulació, que en definitiva, necessitem gent a les estructures intermitges, de serveis i d’indústria, o de servoindústria, i a mi no em sembla…”
Un altre que pensa que la jovenalla l’ha de votar a ell. Un altre bonista i paternalista. Un altre que encara no s’ha adonat que l’ideari de l’esquerra ha quedat superat pels nous temps, que algunes propostes de la socialdemocràcia no serveixen. Un altre que ignora –o vol ignorar- per a què serviran, realment, aquests diners: per passar els dies i empènyer els anys. Un altre que va directe al precipici.