dilluns, 23 de setembre del 2013

Dijous, 23 de setembre de 2010



L’aire és suau, temperat. El sol no pot rompre una nuvolada aparentment poc consistent. Hi ha poques fulles a terra. A davant de la Sedera, al tram central del Passeig de Misericòrdia, hi ha aparcats tres vehicles: una furgoneta de les brigades de Reus, una camioneta també de les brigades i una camioneta de la jardineria Disc. Del remolc d’aquesta última s’aixeca una plataforma elevadora, al capdamunt de la qual hi ha un operari. A jutjar pel poc que talla, no sembla pas que esporgui, més aviat que inspeccioni els plataners a veure si tenen alguna malaltia. Passo pel costat d’unes cases adossades. Una té penjades tres banderes: la catalana, la de Reus -amb la rosa vermella al mig- i la de Misericòrdia. Ara ja sé què significa, aquesta última. No pas com fa sis o set anys enrere, quan confonia la bandera blanca i blava amb la bandera de l’Argentina.
M’assec en un banc i obro Mentre agonitzo, de William Faulkner. La veritat, no trobo que n’hi hagi per a tant. És un llibre molt desordenat. Puc copsar el fil argumental general, però em perdo en els detalls, en les reflexions concretes. A risc de guanyar-me enemics, considero que no és gaire bo. Prefereixo John Steinbeck, també americà, contemporani i borratxo com Faulkner, i que toca els mateixos temes i és molt més entenedor que Faulkner.
N’hi ha que, si escrius massa ordenat, de seguida t’enganxen l’etiqueta de clàssic o, directament, de passat de moda. En canvi, si escrius sense ordre ni concert, si et fas un enorme palla mental que poca cosa vol dir, llavors consideren que ets modern, l’hòstia, l’avantguarda en patí volador.
Que se’l quedin, el patí. Jo vaig a peu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada