L’aire és suau, temperat.
El sol no pot rompre una nuvolada aparentment poc consistent. Hi ha poques
fulles a terra. A davant de la Sedera, al tram central del Passeig de
Misericòrdia, hi ha aparcats tres vehicles: una furgoneta de les brigades de
Reus, una camioneta també de les brigades i una camioneta de la jardineria
Disc. Del remolc d’aquesta última s’aixeca una plataforma elevadora, al
capdamunt de la qual hi ha un operari. A jutjar pel poc que talla, no sembla
pas que esporgui, més aviat que inspeccioni els plataners a veure si tenen
alguna malaltia. Passo pel costat d’unes cases adossades. Una té penjades tres
banderes: la catalana, la de Reus -amb la rosa vermella al mig- i la de
Misericòrdia. Ara ja sé què significa, aquesta última. No pas com fa sis o set
anys enrere, quan confonia la bandera blanca i blava amb la bandera de
l’Argentina.
M’assec en un banc i
obro Mentre agonitzo, de William
Faulkner. La veritat, no trobo que n’hi hagi per a tant. És un llibre molt
desordenat. Puc copsar el fil argumental general, però em perdo en els detalls,
en les reflexions concretes. A risc de guanyar-me enemics, considero que no és
gaire bo. Prefereixo John Steinbeck, també americà, contemporani i borratxo com
Faulkner, i que toca els mateixos temes i és molt més entenedor que Faulkner.
N’hi ha que, si escrius
massa ordenat, de seguida t’enganxen l’etiqueta de clàssic o, directament, de
passat de moda. En canvi, si escrius sense ordre ni concert, si et fas un
enorme palla mental que poca cosa vol dir, llavors consideren que ets modern,
l’hòstia, l’avantguarda en patí volador.
Que se’l quedin, el patí. Jo vaig a peu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada