dilluns, 30 de setembre de 2013

Dijous, 30 de setembre de 2010


Sempre he procurat tenir una biblioteca a la meva mesura. O sigui, una biblioteca de la qual me’n pugui llegir la gran majoria de llibres. Tot i així, ho tinc pelut, perquè, dels llibres que vaig heretar del Bosch i la Teresina, n’he degut llegir una tercera part. En compro, i n’agafo de la Biblioteca Xavier Amorós de Reus, però procuro llegir el fons documental que he anat aplegant amb els anys. 
A principis de 2004, en un viatge que vam fer la Maria Alba i jo a Brussel·les, va sorprendre’m la gran quantitat de llibres nous, sense desembolicar, sense llegir en definitiva, que guardava el Ricard Ramon al pis que compartia amb la Laura Girol i el Jordi Solé. Així li ho vaig manifestar al Jordi, i li vaig confessar que jo era incapaç de tenir aquella estesa de llibres. No només perquè estaven escrits en idiomes que no sabia –ni sé- llegir, sinó perquè considerava –i considero- un sacrilegi adquirir llibres que mai no llegiré o als quals simplement faré una passadeta. Jo, els meus llibres, me’ls vull llegir. Jo vull una biblioteca que pugui abastar, no una biblioteca que em superi. Tots ordenadets a les lleixes, en filera d’un, de més gran a més petit i de més petit a més gran, per col·leccions i, si convé, per colors. Odio les dobles fileres de llibres, els llibres en horitzontal sobre els llibres en vertical, els llibres oberts a les cadires, a les taules o a sobre del marbre del lavabo. Digueu-me antigot, maniàtic, dictador i us donaré la raó. Sobretot pel que fa a l’últim extrem: els meus llibres, com a mínim em creuen.

diumenge, 29 de setembre de 2013

Dimecres, 29 de setembre de 2010


Avui hi ha vaga general. O potser hauria de dir genèrica, perquè l’activitat del país no s’ha aturat pas. Comerços, escoles, fàbriques… Hi ha molta cosa oberta.
Els sindicats convocants han fet el ridícul. Ja el van fer en la vaga del funcionariat del 8 de juny, la que havia de servir per protestar contra les retallades salarials dels empleats públics. Va ser una vaga muntada cuita-corrents, poc i mal explicada, que van seguir quatre gats i que va acabar reforçant el govern de Madrid. Aquesta encara ha fet més llàstima. Han tingut tot l’estiu per mobilitzar-se, per convèncer-nos, però en cap moment ha donat la impressió que líders sindicals com Cándido Méndez, Josep Maria Álvarez -els dos de la UGT-, Ignacio Fernández Toxo o Joan Coscubiela –tots dos de Comissions Obreres- estiguessin convençuts del que anaven a fer. Ha semblat que anaven la vaga perquè hi havien d’anar, per no quedar malament amb els seus i amb l’opinió pública. En el fons, crec que accepten que hi hagi reformes socials, perquè saben –i ho saben millor que nosaltres- que el malalt està molt malalt. 
Avui he fet vaga. I vaga vaig fer el 8 de juny. Llavors vaig dubtar fins a l’últim moment, avui m’he quedat a casa convençut. He fet vaga no per dir als que manen que no toleraré que m’abaixin un cinc per cent més del sou; ni perquè vull ser conseqüent, coherent amb la decisió de fer vaga fa tres mesos; ni perquè sóc un antiglobalització, ni perquè vull tombar el govern. He fet vaga, simplement, perquè no volia anar a treballar. I perquè no estava disposat a aguantar, tal dia com avui, els quadres de costums de l’oficina. Pot sonar frivol, pot semblar una inutilitat i que he llençat els quartos a la claveguera. És possible que així sigui. Però a casa s’hi està molt tranquil.

dissabte, 28 de setembre de 2013

Dimarts, 28 de setembre de 2010


Miro la tercera part de Back to the future. La vaig veure per primera vegada a Lleida, als difunts i enyorats cinemes Lumière, amb el David i el Daniel de Sarroca. Ara, vint anys després, revisc les sensacions d’aquell divendres a la tarda. La sala era enorme, hi cabien unes cinc-centes persones. La pantalla era grandiosa i el so, excel·lent. Va ser una pel·lícula d’acció trepidant, del principi al final. Vaig xalar molt amb els viatges a través del temps, els pistolers, els gags i els efectes especials. Allò era entertainment, allò era divertiment, un anar de sorpresa en sorpresa, un festival sorprenent de tombarelles, corredisses i explosions. Ho rematava una música sensacional, expansiva, atorrolladora, una música d’aquelles que situa la pel·lícula i l’espectador que la contempla en una altra òrbita. 
Aquesta pel·lícula i altres del seu gènere m’han marcat. Perquè en els meus escrits, procuro no avorrir els lectors, entretenir-los, que passin una bona estona. Combino ritmes lents i ràpids, insereixo diàlegs, frases fetes o acudits, em reservo algunes sorpreses per al final dels capítols, perquè així mantinguin l’atenció –i la tensió- i continuïn llegint amb avidesa… Vull que se sentin, si pot ser, com se sentia aquell adolescent, aquell divendres a la tarda, quan contemplava les peripècies de Michael J. Fox per tornar al futur.

divendres, 27 de setembre de 2013

Dilluns, 27 de setembre de 2010

Han lliscat els anys, però me’n continuen passant. Avui mateix, sense anar més lluny. A última hora, que és quan es presenten els casos més estrambòtics, he atès un xinès que venia a renovar la targeta de demanda. No l’he poguda renovar perquè tenia el permís de residència caducat, i així l’hi he comunicat. Ni m’ha entès. L’hi he tornat a explicar, més a poc a poc, vocalitzant més, i ha fet la mateixa cara que faria jo si fos ell qui em parlés en xinès. Li he escrit en majúscules, he gesticulat tan bé com he sabut, però l’efecte ha estat el mateix. Res. Al final, quan he vist que no m’entendria per molt que l’hi expliqués, li he fet senyes perquè se n’anés. Per aquesta porta no, que està tancada. Per aquella altra, si us plau.

dijous, 26 de setembre de 2013

Diumenge, 26 de setembre de 2010


Només sortir del pàrquing, un home em fa parar el cotxe al mig del carrer. Què passa? T’has deixat el paraigua aquí damunt, diu ell. Li ho agraeixo, baixo i agafo el paraigua del sostre del cotxe. La Maria Alba se’n riu. Li confesso que ja feia massa temps que no me’n passaven d’aquest estil. I en recordo una molt semblant que em va passar a l’Autònoma.
Jo feia primer de carrera, i era tan gos que, els matins, anava en cotxe a classe en comptes de caminar el quilòmetre i mig que hi havia entre la Vila Universitària –on vivia- i la facultat de Polítiques. Baixava per una costa molt empinada, passava pel costat d’una masia atrotinada –remodelada uns anys després per convertir-se en l’Escola de Postgrau de la UAB- i deixava el cotxe al pàrquing de sota la Plaça Cívica. Doncs bé, un dia, en sortir de classe, quan ja tenia el cotxe en marxa i em disposava a pujar aquella costa que semblava una rampa del Tour de França, una noia va cridar quelcom que no vaig entendre. “La c…!” Vaig pensar que no m’ho deia a mi, o que potser em feia un retret que no volia afrontar, o vés a saber què. Quan vaig aparcar a la Vila Universitària i vaig sortir del cotxe, vaig comprendre què m’havia dit aquella noia. Al sostre hi tenia la meva carpeta negra, la qual no havia caigut perquè les gotetes de rosada, que havien aguantat tot el matí perquè el cotxe era a l’ombra, havien actuat com a pega natural. Vaig experimentar els típics tremolins de qui ha estat a punt de patir una desgràcia. Què hauria estat de mi sense els apunts i els disquets on guardava els treballs? Quin espectacle hauria muntat si hagués fet un trajecte més llarg, la carpeta hagués anat al vidre del cotxe de darrera i aquest s’hagués fotut de lloros? I si la carpeta hagués quedat fixada al sostre, però s’hagués obert perquè s’haguessin trencat les gomes i el meu saber hagués volat per Bellaterra, terme de Cerdanyola del Vallès? 
En podria explicar més, d’aquestes, perquè el meu pas per la universitat va ser especialment fecund pel que fa a situacions grotesques i sense cap ni peus. Sobretot a partir del segon curs, en què vaig conèixer el Kantinu de Súria. Però això, això, ja és una altra història… Si de cas, me la guardo per al proper dietari.

dimecres, 25 de setembre de 2013

Dissabte, Mare de Déu de Misericòrdia


Mas Folch és un restaurant de Constantí, ubicat en una finca als afores del poble, a tocar de l’aeroport. Hi ha una bassa amb peixos i tortugues, un jardí polidet, un petit parc on la canalla pot jugar i la possibilitat de menjar a l’aire lliure. Tot i que ho hauríem volgut així, dinem a dins, perquè fa massa vent.
Avui fa sis anys que el Ramon ens va casar, a la Maria Alba i a mi, a la Paeria de Lleida. Curiosament, a la capital del Segrià es respirava la festa major de Sant Miquel i a Reus, la de Misericòrdia. Recordo que la Sílvia, de la colla d’Arbeca, va llegir a la cerimònia “Joia d’amor”, de Màrius Torres:

Si tingués tantes ànimes com estrelles la nit
i cada una em fes llum en una amor distinta,
ni jo ni les amors errants per l’infinit,
no faríem durar l’última estrella extinta…

Ara, tenint una ànima per una amor només,
sé que puc viure encara quan ja no hi hagi estrelles,
perquè la meva vida, solitària com és,
és plena de la Llum que resplendeix en elles.

Joia d’Amor, tu dónes als nervis del meu braç
la força radiant que als miracles ordena!
-Si, quan estenc uns dits de tenebra i de glaç
fins al laberint d’òrbites d’aquesta nit serena,

puc escriure, amb els astres més límpids i més alts,
la joia de l’Amor que ens fa sentir immortals. 

Les nenes mengen macarrons, nuggets de pollastre i patates fregides. Nosaltres dos un Menú Asador, d’on sobresurt el lletó, tan tendre que fins i tot me’n menjo els ossos. El vi, un De Müller cabernet sauvignon, és seriós i poderós. Ara, el millor del dinar –sense menystenir la qualitat de la teca- són la Joana i l’Aina. Perquè, quan han acabat, surten a fora a jugar. La Maria Alba i jo les controlem a través de la vidriera del menjador. Veiem com s’encalcen, com es rebolquen sobre la gespa, com canten i ballen. Només paren quan el cambrer, atent, surt també a fora i els dóna els gelats de la Hello Kitty. La Maria Alba i jo coïncidim: això no està pagat amb quartos.

dimarts, 24 de setembre de 2013

Divendres, 24 de setembre de 2010


Avui han inaugurat el nou Hospital de Sant Joan, a tocar de l’autovia de Bellisens. És un edifici molt lluït, gran i espaiós. Ha costat 170 milions d’euros i, segons llegeixo al Reusdigital.cat, “situa Reus al capdavant de la investigació en oncologia mèdica, radioteràpia, cirurgia de l’obesitat mòrbida i dislipèmies familiars.” L’han inaugurat l’alcalde de Reus, Lluís Miquel Pérez, la consellera de Sanitat, Marina Geli, el reusenc president del Parlament, Ernest Benach, i el president de la Generalitat, José Montilla.
Avui les autoritats han inaugurat una obra que no està acabada, i a sobre ho han fet a les portes d’una campanya electoral. Això hauria d’estar prohibit, perquè és publicitat encoberta, beneficia només uns quants i la paguem tots. Però tots els polítics la practiquen, els que ara són al govern i els que hi seran l’any que ve. Ningú no serà tan ruc de deixar de fer allò que faria l’altre a ulls clucs. Recalquen que és “visualització de l’obra de govern” i tots entenem que és pura propaganda. 
Era necessària, la inauguració d’avui? Són necessàries, les inauguracions, en general? No ho són. Són despeses mortes massa freqüentment utilitzades pels polítics de torn per fer-se la foto i treure’n rendiment electoral. Les veritables inauguracions es produeixen quan els equipaments en qüestió entren en funcionament. La veritable inauguració de l’Hospital Sant Joan de Reus serà quan s’hi comencin a atendre pacients. Aquesta serà la inauguració. Això d’avui no ha estat més que una simple collonada.

dilluns, 23 de setembre de 2013

Dijous, 23 de setembre de 2010



L’aire és suau, temperat. El sol no pot rompre una nuvolada aparentment poc consistent. Hi ha poques fulles a terra. A davant de la Sedera, al tram central del Passeig de Misericòrdia, hi ha aparcats tres vehicles: una furgoneta de les brigades de Reus, una camioneta també de les brigades i una camioneta de la jardineria Disc. Del remolc d’aquesta última s’aixeca una plataforma elevadora, al capdamunt de la qual hi ha un operari. A jutjar pel poc que talla, no sembla pas que esporgui, més aviat que inspeccioni els plataners a veure si tenen alguna malaltia. Passo pel costat d’unes cases adossades. Una té penjades tres banderes: la catalana, la de Reus -amb la rosa vermella al mig- i la de Misericòrdia. Ara ja sé què significa, aquesta última. No pas com fa sis o set anys enrere, quan confonia la bandera blanca i blava amb la bandera de l’Argentina.
M’assec en un banc i obro Mentre agonitzo, de William Faulkner. La veritat, no trobo que n’hi hagi per a tant. És un llibre molt desordenat. Puc copsar el fil argumental general, però em perdo en els detalls, en les reflexions concretes. A risc de guanyar-me enemics, considero que no és gaire bo. Prefereixo John Steinbeck, també americà, contemporani i borratxo com Faulkner, i que toca els mateixos temes i és molt més entenedor que Faulkner.
N’hi ha que, si escrius massa ordenat, de seguida t’enganxen l’etiqueta de clàssic o, directament, de passat de moda. En canvi, si escrius sense ordre ni concert, si et fas un enorme palla mental que poca cosa vol dir, llavors consideren que ets modern, l’hòstia, l’avantguarda en patí volador.
Que se’l quedin, el patí. Jo vaig a peu.

diumenge, 22 de setembre de 2013

Dimecres, 22 de setembre de 2010


Llegeixo La Costa Brava, de Josep Pla. Al final de cert paràgraf, he de parar i tornar enrera. Rellegeixo: “Recordo un dels últims capvespres que he passat a la Selva. El cel era alt, d’una lluminositat esmorteïda, sense núvols. Els penyals es retallaven, fins i lineals, en la sedositat de l’aire. La mar era d’un color d’òpal pàl·lid, com d’absenta molt tènue. En un moment donat, el sol va fregar de costat els vessants or i vinagre de les vinyes, i caigué sobre el mar una taca de color rosa salmó, que es va mantenir flotant sobre l’aire immòbil amb una gràcia d’intimitat inoblidable.” 
Per molts diners que costi un llibre de Pla, sempre surt bé de preu. Perquè Josep Pla és un valor segur, fiable. No falla. Només amb aquest paràgraf –del qual tan sols n’he reproduït una tercera part-, ja demostra qui és l’amo. Però no només amb aquest paràgraf, perquè al llarg de La Costa Brava dóna un recital prosístic de tal magnitud que a un li marxen les ganes d’escriure. Jo comparo Josep Pla amb futbolistes com Cruyff, Maradona, Romàrio o Ronaldo –el gras. Uns amb la pilota, l’altre amb la paraula, feien bicicletes, fintes, túnels, eslàloms, controls orientats, xuts col·locats i te la clavaven per tot l’escaire.

dissabte, 21 de setembre de 2013

Dimarts, 21 de setembre de 2010


Al matí, l’Araceli i el Lluís m’engeguen que xerro molt. Per la forma com somriu, dedueixo que la Yolanda Francesch els dóna la raó. Jo explico que això em ve de lluny: quan era petit, a l’escola de Sarroca, ja em castigaven per xerrar massa. Amb aquests antecedents, com no he de ser parlador? Si, a més, tenim en compte les nombroses presentacions dels meus llibres, en què bàsicament he parlat jo, com no he de ser parlador? Havent anat a parar a una feina com aquesta, tant d’atenció al públic, tant d’exercitar les cordes vocals, la llengua i els músculs facials, com no he de ser parlador?
A la tarda, mentre pugem amb l’ascensor, l’Aina em pregunta: “Perquè no parles?” Vaja, només em faltava aquesta. L’Aina, que és una versió evolucionada de mi mateix, una campiona de la xerrera, més tard em dirà: “Perquè parles fluixet?” Quan li expliqui a la Maria Alba no s’ho creurà, ella que sempre em prega que abaixi el volum. “Perquè el papa parla tot lo dia i ara vol descansar”, contesto a l’Aina. “I perquè?”, continua ella.
Ho veieu? Com no he de ser parlador?

divendres, 20 de setembre de 2013

Dilluns, 20 de setembre de 2010


Han vingut una vegada, dues, tres, i avui tornen a venir i tornen a preguntar si els toca res, tot i que saben que no els toca res. Agafen dos, tres, quatre números tot i que saben que només en necessiten un, i que així provoquen més cua i més temps d’espera. Els nens ploren, els caràcters dels usuaris s’ennuvolen –com el dia- i no sé perquè, en un moment determinat, apareix una parella dels Mossos d’Esquadra.
Avui ha estat un dia caòtic –un altre. Que tenim nova oficina a Cambrils només s’ha notat perquè avui érem onze persones menys, perquè d’usuaris, n’hem tingut com els altres dies. M’ha sorprès que hagi vingut tanta gent, pensava que l’efecte Cambrils s’hi notaria una mica. Però no m’ha sorprès gens el desbordament que hem patit des de primera fins a darrera hora. Es veia venir. De fet, així ho vam advertir en l’última reunió als nostres superiors de Tarragona, però la decisió ja estava presa.
Avui ha obert l’otegé[1] de Cambrils. No tardaran gaire a inaugurar-la: vénen eleccions.


[1] Oficina de Treball de la Generalitat.

dijous, 19 de setembre de 2013

Diumenge, 19 de setembre de 2010

El Jordi Bas arriba a Sarroca pels volts de migdia. Ve a fotografiar els plats que han d’il·lustrar l’article gastronòmic que m’ha encarregat la revista Descobrir. Al garatge, li presento mon pare, la Joana, l’Aina i el David, el meu nebot. El David va vestit del Barça, amb el 10 de Messi a l’esquena. El Jordi se li adreça: “Què, guanyarem avui?” 
Pregunto al Jordi si vol fer fotos de les tomates –roges, verdes, grogues- que pengen sobre els nostres caps. No. Ha vist quelcom millor. Para el trípode, hi instal·la la càmera i fotografia les ametlles, marcones, que s’assequen a sobre d’una borrassa. Quan tirem cap a dalt, el Jordi repara en la gran quantitat d’espart que hi ha al remolc. Li explico que, mon pare, s’estima més que en sobri que no pas que en falti.
A dalt, presento ma mare al Jordi. Ma mare cuina el conill de garriga en una cassola de fang. Aquest conill el va caçar, el va espellar i el va congelar el Carlos. Sa mare, la Rosa Mari, l’hi va donar a ma mare ahir. El conill ha passat tota la nit en vinagre, i de bon de matí que és al foc. Ma mare em confessa que hi ha afegit un ingredient que no figura a l’article: ceps. Contesto que no passa res: ni sempre es diu tot, ni sempre s’ha de dir tot. Sortim al terrat. A la llar de foc, mon pare para el matxembrat i el recobrim de sal grossa. A damunt de la sal, col·loquem els caragols, bovers. Aquests caragols també tenen la seva història: ahir vaig voltar mig Reus fins que els vaig aconseguir al Mercat Central. Quan tenim el matxembrat cobert de caragols, mon pare fa una cosa que tampoc apareix a l’article: amb les tisores de podar, talla unes branques d’olivera, verdes, primes i tendres, i les col·loca primer de llarg a llarg, i després a l’ample del matxembrat. Perquè ho fa, això? Per crear una càmara d’aire entre els caragols i l’espart que anirà a sobre, de manera que aquest últim cremi millor. La polidesa d’aquest home sempre em sorprendrà.
Mon pare encén l’espart i el Jordi dispara. Fa patir, que tingui la càmera tan a prop del foc. L’espart es consumeix aviat i mon pare en posa més. El foc enrogeix l’espart, s’hi ramifica. Els caragols xisclen. I el Jordi dispara.
Netegem la llar de foc i vaig a buscar el trespeus. Ma mare afirma que la cassola és més petita que no pas el forat triangular del trespeus. El Jordi creu que encaixa bé. Fem la prova i veiem que tenia raó… el Jordi. Fa més fotos, les últimes, i entrem al menjador. Els pares el conviden a dinar, però només es quedarà a fer el vermut. Prego a la Joana que no ataqui tant les escopinyes, que en deixi per als altres –o sigui, per a mi. El Jordi torna a preguntar al David: “Què, guanyarem avui?”

I tant si guanyarem. Atlètic de Madrid un, Barça dos. I el zero a un, el farà Messi.

dimecres, 18 de setembre de 2013

Divendres, 18 de setembre de 2010

Vivim temps borrascosos. Temps d’angoixa, confusió, desconfiança i individualisme a ultrança. Ningú no es refia de ningú. I això no pot ser.     Hem de ser valents per invertir aquest cercle viciós. Hem de tenir esperança, confiança en el futur. Hem de tenir fe. Hem de dir a l’altre: jo confio en tu, jo confio que tot s’arreglarà, que tot, per força, ha de millorar. I no necessito cap prova per part teva, perquè confio en tu. Perquè tinc fe en tu.

dimarts, 17 de setembre de 2013

Divendres, 17 de setembre de 2010

El perill de posar-te a la pell dels altres és que pots oblidar de posar-te a la pròpia pell.

dilluns, 16 de setembre de 2013

Dijous, 16 de setembre de 2010

Primer arriben els tècnics de l’aire condicionat, després la xafogor. Això sempre va així, en aquesta oficina. A vegades penso si no se’n podria treure rendiment, els caps de setmana, del local on treballem. Podria funcionar, per exemple, com a sauna. O com a bany turc.
Fins a última hora hem atès gent, i després encara faltava desmuntar els ordinadors que s’havien d’endur a Cambrils. Perquè demà, deu persones d’aquesta oficina comencen a la nova oficina de treball de Cambrils, la qual donarà servei al sud del Baix Camp. Marxen la Blanca, la Cori, la Marina, l’Àngels, la Joana, la Paca, la Isabel, el Sergi, l’Anna, la Conxita i l’Eduard. Els trobaré a faltar, perquè amb tots hi tinc una relació de correcta cap amunt, i sobretot perquè, amb deu persones menys, tremolo només de pensar com contindrem la marea d’aturats dels propers dies.
Els trobaré a faltar. En especial, una persona. La que fins avui s’ha assegut al meu costat, la que ha aguantat, des del matí fins abans de dinar, la meva xerrera sense aturador, els meus acudits dolents, les meves constants preguntes i interrupcions, la meva ignorància, la meva ineptitud i la meva eixutesa. El trobaré a faltar perquè no hi he tingut mai cap mala paraula. Sempre m’ha ajudat quan ho he necessitat, sempre ha tingut paciència amb mi, no m’ha retret mai res. I el trobaré a faltar perquè era l’únic amb qui mantenia converses literàries i cinematogràfiques, tot i que sigui ell qui em va recomanar William Faulkner i que segueixi mantenint, inexplicablement, que Match Point, de Woody Allen, no és un autoplagi de Crimes and misdemanors.
Gràcies per tot, Eduard. Que hi hagi sort.

diumenge, 15 de setembre de 2013

Dimecres, 15 de setembre de 2010

Busco informació al Google sobre la coca de recapte de Llardecans. M’estic documentant per un article que m’han encarregat. No sé com, vaig a petar al bloc de Xavier Ribert, de Balaguer. Hi té un apunt titulat “Sarroca de Lleida, comarca de les Garrigues?” Al Xavier el sorprèn trobar-se, a l’entrada de Sarroca venint de Lleida, un cartell on diu que pertanyem a les Garrigues, perquè sap del cert que això, administrativament, és Segrià. Llegeixo atentament els comentaris, uns quants, de sarroquins que li diuen si se senten més garriguencs o més segrianencs. Somric. I recordo la meva història particular amb aquell cartell.
A principis dels anys vuitanta, si no recordo malament, hom va col·locar, als dos extrems del poble, dos cartells que deien que Sarroca pertanyia a les Garrigues. Quan es veia que, finalment, passaríem al Segrià, algú va pintar “Baix Segrià” a sobre de “Garrigues”. Van passar els anys i una tarda entre setmana, en sortir de l’escola, com que no sabíem què fotre, vam aparcar les bicicletes a davant de Cal Coti i vam començar a rascar el cartell, a treure’n la pintura. Perquè ho vam fer? Ens empenyien motivacions polítiques? O simplement restablíem la forma original a un cartell que algú havia decidit embrutar amb lletres dobles i regalimants de pintura negra? Crec que això últim, encara que mon pare, quan va arribar de Sudanell amb el cotxe, va pensar que estàvem perpetrant un acte terrorista.

Després de llegir aquestes línies, els que més em coneixen –i els que no potser també- es posaran del cantó de mon pare.

dissabte, 14 de setembre de 2013

Dimarts, 14 de setembre de 2010

Fins fa dos dies, estava convençut que l’atur havia tocat sostre. Que no podia ser, després de tanta destrucció de llocs de treball, fotre més gent al carrer. Aquest dilluns i aquest dimarts he vist que m’equivocava. Perquè han passat per l’oficina tals riuades de gent que s’havia quedat sense feina que amb prou feines l’hem pogut canalitzar. I això que ja havíem tornat quasi tots de vacances!
A les cares dels aturats he llegit nerviosisme, un punt de desesperació, un no saber on tocar vores, un no veure la sortida a un túnel massa fosc i massa llarg. Potser hi influeixen les despeses pròpies del mes de setembre, com el retorn a l’escola, vés a saber. Però del que no dubto és que viurem una tardor i un hivern molt dolents. Negres. Per tant, valdrà més que recarregui forces i paciència. Les necessitaré.

divendres, 13 de setembre de 2013

dijous, 12 de setembre de 2013

Diumenge, 12 de setembre de 2010



Diàlegs entre un escriptor i la seva consciència:

-I si em moro abans d’acabar d’escriure aquest llibre?
-Et moriràs quan et toqui, ni abans ni després. Quan et toqui.

-No guixo els llibres. Els vull nets i polits, sense arrugues ni doblecs, planets.
-Llavors no et queixis que no trobes aquella frase que tant et va agradar, i que hauràs de repescar tornant-te a llegir el llibre des del començament.

-No vull contradir-me, vull ser coherent amb tot el que escric.
-Això no importa a ningú. De debò penses que hi haurà algú que es prendrà la molèstia de llegir tot el que has escrit i d’assenyalar-ne les contradiccions? Au vinga, qui et penses que ets?

-No vull que em condicioni, a l’hora d’escriure, el que estic llegint ara.
-Tot el que llegeixes et condiciona, a l’hora d’escriure. Tot. El que has llegit fa una hora i el que vas llegir fa vint anys. El que passa és que ho tens tan ben desat que no saps que aquella frase, o aquell personatge, o aquell paisatge, són fills d’un llibre que vas llegir quan anaves a l’institut.

-No vull que em condicioni, a l’hora d’escriure, el que estic llegint ara. No vull semblar Josep Pla, Josep Maria Espinàs, Ferran Torrent o Charles Dickens.

-Però home, qui et penses que ets? Els has vist a ells i t’has vist a tu? Ni que volguessis, Ignasi, ni que volguessis.

dimecres, 11 de setembre de 2013

Dissabte, 11 de setembre de 2010

Ni a Reus, ni a Solivella, ni a Belltall hem vist tantes senyeres com a Tàrrega. És clar que avui, a la capital de l’Urgell, a més de la Diada de Catalunya, celebren la festa major i FiraTàrrega, la fira del teatre al carrer. Així m’ho precisa el Carles Domingo, amb qui em trobo a la plaça de les Nacions Sense Estat.
Conec el Carles des que estudiàvem Polítiques a l’Autònoma. Va ser ell qui em va descobrir la fira del teatre, on veuria actuar abans que fos conegut pel gran públic l’italià Leo Bassi. També va ser el Carles qui ens va brindar l’oportunitat, a mi, la Maria Alba i el Víctor Reixach –company de carrera, de treballs universitaris i d’un viatge al País dels Càtars que em va trinxar el pobre Peugeot 205-, de riure a cor què vols amb l’obra Nena maca, per favor, els postres. Només hi sortien dos actors: una noia que havia de començar a rodar aviat amb Alejandro Amenábar i un noi que és, a dia d’avui, un dels millors imitadors del nostre país. Ella es diu Clara Segura i ell, Bruno Oro.
Si una cosa té el Carles, a banda de ser treballador, exigent i metòdic, és que està ben informat. Sempre sap a l’espectacle que va, i rarament s’equivoca. Per això, el segueixo a ulls clucs quan em diu que anem al carrer del Migdia, a tocar del riu Ondara, perquè d’allí surt un espectacle itinerant que té bona pinta.
L’espectacle es diu Rodafonio, i va a càrrec de la Factoria Circular. Una estructura metàl·lica amb una roda gegant al mig es desplaça gràcies a dos paios que pedalen a dreta i esquerra d’aquesta roda. A dins de la gran roda, hi ha tres rodones més petites. I a dins de cada una d’aquestes rodones, que donen voltes juntament amb la roda gran, hi ha assegut un músic: un que polsa la guitarra, un que aporrina la bateria i un altre que bufa el saxofon i el clarinet. Una vegada més, em descobreixo davant del Carles. I penso que no m’aniria malament ser una mica més com ell.

dimarts, 10 de setembre de 2013

Divendres, 10 de setembre de 2010

Cinc dies sense fumar. Estic neguitós. Se’m fa costa amunt, això de prescindir del cigarret després de menjar, a les festes, quan estic amb els amics fumadors… I sobretot a l’hora d’escriure. Perquè, fins diumenge passat, vaig ser escriptor-fumador. No sé embolicar els cigarrets a la manera tradicional, com feia aquell, però fumar amb mig cos a fora de la finestra de la cuina em servia per marcar les pauses necessàries entre paràgrafs, per ordenar els pensaments, per desbloquejar les crisis creatives. 
No he estat mai un escriptor ràpid. Necessito passar moltes hores davant l’ordinador. Em despisto amb facilitat. Em costa déu i ajuda confegir un paràgraf. Ho miro, ho remiro i torno a mirar. Canvio una paraula, esborro dues frases, falco tres subordinades, una coma esdevé un punt i seguit i, si així ho crec convenient, converteixo tots els singulars en plurals i viceversa. I quan me’n canso, m’aixeco de la cadira i durant uns minuts faig una altra cosa. Fins dissabte passat fumava, però ara no sé com manegar-m’ho. Què faig? Canvio el mètode de treball, m’enganxo el cul a la cadira amb cola d’impacte i m’amorro a l’ordinador fins que caci alguna musa amb el salabre? Deixo, potser, d’escriure? O busco un substitut al tabac? No sóc d’alcohol, perquè un traguet i les lletres de la pantalla comencen a ballar Paquito, el chocolatero. De café sí, però llavors encara aniria més a deshores. Què em queda? Ho sé ben bé, no cal que hi doni tants tombs: la nevera.

dilluns, 9 de setembre de 2013

Dijous, 9 de setembre de 2010

Després de sopar, al Canal 300, la Maria Alba i jo mirem la magnífica sèrie d’humor Plats bruts, protagonitzada per Joel Joan i Jordi Sànchez. Les interpretacions, d’ells dos i de “comparses” com Mònica Glaenzel, Mercè Comes, Montse Pérez i Lluís Xavier Villanueva són fantàstiques. I els guions, molt enginyosos, atrevits i trapelles. Només una cosa em grinyola: la utilització desmesurada de castellanismes en els diàlegs. Però no li dono gaire importància, perquè després de Plats bruts –la sèrie es va estrenar el 19 d’abril de 1999-, la TV3 ha emès moltes sèries i programes que encara han maltractat més la llengua catalana, amb la justificació que així es reflectia millor el parlar del carrer. Em vénen al cap la sèrie Jet Lag, els programes de l’Andreu Buenafuente i, per posar un exemple d’ara, les cançons del Polònia o  les retransmissions de Fórmula 1. 
Sovint enyoro el català de sèries d’humor com l’Escurçó Negre –la meva preferida-, Els Joves o Hotel Fawlty. D’acord que no reflecteixen la llengua col·loquial, però és que no és el mateix parlar en cercles reduïts que parlar a un públic més ampli. No ho ha de ser, perquè parlar per a molta gent exigeix parlar bé, amb les mínimes incorreccions possibles –per la part que em toca, faig el que puc. No s’hi val a atonyinar la llengua, a esparracar-la, a deixar-la per terra. Una de les coses que valoro més és el respecte: que respectem els altres, que els altres ens respectin, que ens respectem a nosaltres mateixos i que, de retruc, ens respectem la nostra llengua.

diumenge, 8 de setembre de 2013

Dimecres, 8 de setembre de 2010

Les cinc de la tarda. L’Aina, la Joana i jo som en un parc infantil de Castellvell del Camp. Els arbres del parc han crescut molt des de l’any passat. Les seves branques, alguna de les quals s’allarga fins al terra, tenen la forma d’asteriscos gegants. A la falda del turó que hi ha al costat del parc, entre la pedra grisenca i ennegrida, hi creixen cactus i atzavares. A dalt del turó, on hi ha l’ermita de Santa Anna, hi ha pins i algun xiprer.
Aquest parc està encarat al sol de ponent. Les ombres avancen a poc a poc. Un gos borda, s’envola un avió, l’oreig remena les fulles dels arbres. Uns padrins juguen a petanca en un camp contigu. Corre una formiga, vola una papallona, les xiquetes em porten un caragol que han trobat. La Joana se’n va al sorral, on juga amb la pala i la galleda. L’Aina s’agafa a la tanca de fusta que envolta el parc i la ressegueix a mitja alçada, sense tocar el terra. Jo llegeixo La Costa Brava, de Josep Pla. Aquí no em cal patir per controlar-les, perquè és un lloc apartat i no hi passen cotxes. Aquí estic tranquil. No com al matí.
Al matí, mentre esmorzava, i potser com a premonició del que m’esperava, he llegit un bocí de La Guerra de les Gàl·lies, de Juli Cèsar. M’he aixecat, he pagat i cap a l’oficina. No he pogut entrar per la porta principal, perquè estava a rebentar de gent. Semblava l’entrada d’un concert dels grossos. Semblava un basar. He entrat per la porta del carreró i, només posar el peu a Prestacions, els companys m’han dit que hi havia molta gent. Moltíssima. Quan he arribat a la meva taula, ho he vist amb els propis ulls: gent sobreeixint de la sala on s’havia de fer la sessió d’e-formació, gent sobreeixint de la raquítica sala d’espera, gent entre les taules i gent avorada a la paret. L’Eduard, que avui era el quefe, ha parlat pel micròfon. Dues, tres vegades. Ha demanat a la gent que marxés, que no hi cabíem, que no passava res si no acudien a la sessió de formació, que no es quedarien sense cobrar. Que si volien més informació sobre el tema, que demanessin la lletra F de formació. L’Ester ha pujat damunt d’una cadira, o d’una taula, i ha demanat disculpes a tothom. Posteriorment, li he dit que no ho havia de fer, que no era ella qui s’havia de disculpar. Els que s’havien de disculpar eren aquells –o aquelles, no voldria discriminar- que prenen decisions sense cap ni peus, a la babalà, amb la sensibilitat pròpia d’un paper de vidre i la consideració que atorguen cent quilòmetres de distància.
Han acudit dues parelles dels Mossos d’Esquadra. S’han mantingut a l’expectativa, amatents, observant el rebombori. Nosaltres hem hagut de tallar els números, perquè en teníem pendents més de tres-cents. Hi ha hagut un usuari que, emprenyat, ha donat un cop amb la mà plana a una taula i ha fotut el camp proferint paraules malsonants. Però la gent no acabava de marxar. I del carrer n’entraven més, i s’empenyien els uns als altres. He mirat les finestres que donen a l’espaiós i verd pati interior. Tenen barrots, per tant, per aquí no podríem sortir en cas d’allau. I hauríem de córrer per un passadís massa estret fins a l’altre extrem de l’oficina, on hi ha la porta del carreró i la del Passeig de Misericòrdia. He calculat, grosso modo, la gent que podíem ser a l’oficina. Quatre cents, cinc-cents, sis-cents? Suposo que no passaríem, ni ara ni altres dies de l’any, una auditoria de seguretat amb cara i ulls.
He provat de cridar alguns usuaris, però no podia ser. No podia ser tenir-los a davant i ni sentir-los. Nadons plorant desesperats als cotxets, gent parlant a crits, telèfons mòbils amb el volum exageradament alt. No podia ser atendre’ls sense experimentar una sensació d’incomoditat, inquietud i opressió.
Altres vegades he passat més por que avui: quan algú s’irritava perquè portava tres hores esperant i encara no l’havíem atès; perquè després de tres hores esperant, l’ateníem però no el podíem reenviar a Prestacions, perquè havien tallat números i li comunicàvem que hauria de tornar l’endemà; perquè anava d’Herodes a Pilat i no acabava mai de fer papers, o perquè aquell mes no li havien ingressat els diners. Però avui he experimentat una cosa diferent, un rau-rau a la panxa que em deia que en podia passar una de molt grossa. Per sort, no hem hagut de lamentar cap desgràcia. Per sort. 
Sembla mentida que això hagi passat aquest mateix dia. Ara, aquí, a Castellvell, les nenes juguen, jo llegeixo, els padrins de la petanca s’exclamen, un gos borda, el sol s’afona, les ombres s’allarguen i l’airet cada cop és més fresc.


dissabte, 7 de setembre de 2013

Dimarts, 7 de setembre de 2010


El gestor de cues –d’aquesta forma tan tècnica, postissa i cursi els nostres superiors de Barcelona anomenen el tinglado informàtic per cridar els usuaris a les taules- ha petat. La pantalla de la sala d’espera està orfe de números, passa l’estona i la gent comença a impacientar-se. Hi ajuda un notable increment de la temperatura, extrem que hauria d’haver previst quan han aparegut els tècnics de l’aire condicionat a primera hora –primer sempre són ells, després els problemes. Com que sembla que la cosa va per llarg, ordenem els usuaris segons el número que porten i els diem que els cridarem manualment. Senyor, vostè té l’N-27? Doncs aquí, darrera aquesta xicota tan maca, que té l’N-26. La gent es fot un embolic, hi ha crits, i tot plegat té un perfum de descontrol i improvisació. Hi ha, fins i tot, qui aprofita per robar el mòbil a la Joana, que l’havia deixat al costat del seu ordinador. Però mira, es pot dir que ens en sortim, perquè els deixem prou afileradets. La llàstima és que llavors, precisament llavors, el gestor de cues ressuscita. I ja teniu altra volta la gent pendent de la pantalla dels números. 
Per acabar-ho d’adobar, avui n’he atès cinc, jo sol, que em preguntaven què volia dir aquell missatge que havien rebut al telèfon mòbil, on se’ls convocava a una sessió d’e-formació –un altre nom estúpid nascut a les altes esferes- demà, a mig matí, a la nostra oficina de Reus. Em preguntaven si era obligat acudir-hi, si en cas contrari no se’ls retiraria la paga, atès que tots tenien marcades amb foc les paraules del ministre Corbacho d’uns dies abans, quan havia afirmat que es podria deixar sense prestació d’atur o subsidi qui refusés un curs de formació. Els he dit que no passava res si no venien, que no deixarien de cobrar –n’haurien de fer una de molt més grossa per deixar de cobrar-, que era una sessió purament informativa i que en principi només estava prevista per a una quinzena de persones. Al final de la jornada, els treballadors de l’oficina hem posat en comú quanta gent hem tingut amb la mateixa consulta. Molta, moltíssima. I jo em pregunto: qui és el llumenera –o la llumenera, no voldria discriminar- que ha decidit un enviament tan bèstia de missatges? Quant ha costat la festa? I el més important, només que demà vingui la meitat dels que avui han vingut a preguntar, on els posem?

divendres, 6 de setembre de 2013

Dilluns, 6 de setembre de 2010


L’Aina vol veure fotos “de quan era petita”. Potser perquè fa massa dies que insisteix, potser perquè demà comença l’escola, hi accedeixo. Em puja a la falda i vaig obrint carpetes de l’ordinador, les quals emmagatzemen instantànies de quan era un bebè. No sé com, faig una cosa que no faig mai quan estic sol: obrir la carpeta del dia que vam anar a menjar peix a Can Joan, al Serrallo, a Tarragona. Només hi surt la Joana, perquè l’Aina encara havia de néixer. I també hi surt el Jordi, que va faltar el dia de Santa Àgueda del 2007, dues setmanes justes abans de néixer ella.
El Jordi no era com un germà, però era molt més que un cosí. Tres anys menys que jo, havíem crescut junts, compartíem molt, ens en fotíem alternativament l’un de l’altre i ens escoltàvem, ens aconsellàvem, ens ajudàvem. Quan, els primers temps de casat, arribava a Sarroca de cap de setmana, el trucava i en un no res ja al tenia allí. Al meu costat.
El tinc sempre present, i per poc que pugui, el recordaré sempre. Seria un traïdor de la pitjor espècie si algun dia n’apartés el record. Però hi ha una cosa amb què no m’hi atreveixo: veure fotos i vídeos del Jordi quan estic sol. No ho vull de cap manera, em fa pànic. Per contra, aguanto quan hi ha algú que m’acompanya, en aquest cas l’Aina. I no em torbo excessivament quan li explico qui era l’oncle Jordi, i com d’amics eren ell i el papa. 
Quin gran invent, viure en societat. Quin bé de déu, tenir fills.

dijous, 5 de setembre de 2013

Diumenge, 5 de setembre de 2010


Obro la finestra de la cuina, trec mig cos a fora i encenc el cigarret. Faig caure la cendra al vas d’aigua. Xuclo el fumarro fins arribar, gairebé, al filtre. Enfonso la punta rogenca a l’aigua i xiif, apagat. La burilla, a l’orgànic, així com les restes de tabac del paquet buit. El paquet buit, al paper, i el xivato, al plàstic. L’aigua barrejada amb cendra, a l’aigüera. El vas, al rentaplats. I la finestra, una estona oberta, perquè es ventili la cuina. És l’última vegada que practico aquest ritual, perquè avui, ara, a la una de la matinada, plego. Deixo de fumar.
Vaig començar a fumar als disset anys. Ara que ho deixo, en tinc trenta-quatre. O sigui, m’he passat mitja vida fumant. No he fumat pas tant, perquè com a màxim consumia mig paquet al dia -tres quarts de paquet a tot estirar-, però he fumat d’una manera constant, seguida. Fins al moment present, no ho havia deixat mai. He fumat abans i després de les menjades, a recer i amb el cel per barret, en la salut i en la malaltia.
Precisament, l’última setmana he estat refredat. Ni el mal de gola ni una opressió al pit particularment emprenyadora no m’han impedit fumar-me un cigarret de tant en tant. I empassar-me’n tot el fum, fins al final. Ara mateix, estic suat, mig marejat. Potser perquè encara no estic del tot recuperat, potser perquè sóc conscient de la decisió que he pres. 
Abans he dit que no havia deixat de fumar cap vegada en aquests disset anys. Perquè? Perquè no m’hi veia amb cor. Perquè no n’estava prou convençut. Necessitava algun motiu prou fort per deixar-ho definitivament, per canviar un bocí de mi, per no recaure a la primera de canvi. Em feia pànic la possibilitat de deixar-ho i tornar a fumar al cap de poc temps, perquè em faria sentir feble, poca cosa. I en vaig trobar uns quants, de motius. El primer, perquè ja n’estava cansat, avorrit, de fumar. El segon, perquè la Joana –induïda per sa mare- em va dir un dia, al mig del carrer, que no li agradava que fumés. Em vaig sentir com Sean Penn a Mystic River, on el gàngster que interpreta deixa la mala vida només perquè la filla se li quadra. I el tercer, perquè jo, això, ho havia d’escriure. I em semblava que, si ho escrivia, a la força s’havia de fer realitat. “Que així s’escrigui… i que així es faci!”, que diria Yul Brinner en una altra pel·lícula, aquesta força més antiga.

dimecres, 4 de setembre de 2013

Dissabte, 4 de setembre de 2010


Al matí, visitem el poble d’Arnes. Pel carrer circula un tot terreny amb un carretó enganxat a darrere. A sobre del carretó hi ha un xic que porta una perruca rosa, els morros pintats i un maillot amb franges grogues i negres on m’hi sembla llegir la inscripció “Virgen de la Fuente”. Comento a la Maria Alba que comencen aviat, aquests.
D’Arnes, m’agraden molt les cases de pedra i les flors als balcons. Però sobretot m’agrada l’Ajuntament, un edifici renaixentista de finals del segle XVI. És una construcció de pedra, de planta rectangular, amb arcades de mig punt a la planta baixa, ornamentats finestrals al primer pis, i una seguida d’arcs de mig punt al segon i últim pis. La teulada està rematada amb una cornisa i gàrgoles. L’edifici potser no és massa gran, però guarda l’encant de les coses serenes, mesurades i polides.
 Al migdia, arribem a Vall-de-roures, on avui és fira. Les dones de casa se’n van a passeig i jo entro a la Llibreria Serret, la llibreria de l’etern retorn. Hi saludo l’Octavi, que va d’aquí cap allà, que xerra, que munta nous projectes literaris. Parlo amb la gent a qui dedico els llibres, i també amb companys escriptors, com el David Martí i el Fede Cortés, a qui conec des de L’arbreda ebrenca, i que ha vingut expressament des de Falset. S’esgoten els llibres per signar. Això, aquí, ni és la primera ni l’última vegada que passa.
Dinem al Trull de les Raboses, una casa de pedra rehabilitada amb molt gust. Les noies que porten el negoci omplen d’atencions l’Aina i la Joana, la qual cosa valoro especialment, perquè és com si m’omplissin d’atencions a mi. Acabem de dinar, sortim a la calor i tirem amunt, passada l’església, on tenim el cotxe. Ens acabem els Fantasmikos, uns geladets de colors que l’Aina ha demanat per postres. 
Del Matarranya passem a la Terra Alta. Entre Horta i Prat de Comte, a mà dreta, veiem el rastre del foc que es va endur el David Duaigües i els seus companys. De la Terra Alta passem al Baix Ebre. Després de Benifallet, en direcció a Rasquera, la Maria Alba em fa fixar en una clapa de bosc que també està cremada. Del Baix Ebre passem a la Ribera d’Ebre, de la Ribera d’Ebre al Priorat i del Priorat al Baix Camp. Arribem a Reus encara amb sol.

dimarts, 3 de setembre de 2013

Divendres, 3 de setembre de 2010


Avui toca rodar. Sortim de Reus quan la calor declina, travessem el Baix Camp, l’Alt Camp, la Conca de Barberà, les Garrigues i entrem al Segrià. Recollim les nenes a Sarroca i més carretera. Perdem de vista el sol a Ascó, a la Ribera d’Ebre. A la Terra Alta, entre Corbera i Gandesa, l’intuïm rera les serres. Quan arribem a Gandesa, trobem cua. Avui és festa major, hi ha molta gent al carrer. I molt confeti escampat per terra. Avancem amb lentitud fins que hem d’aturar el cotxe. Mentrestant, el col·lapse creix. Mossos, ambulàncies, bombers. Què passa? Abaixo la meva finestra i em sembla entendre que un xiquet ha caigut d’una carrossa. Quan el trànsit es restableix, veig una ambulància aparcada just davant del Bar Ismael, on vaig esmorzar l’any passat.
Al cel hi ha un fil de llum. La Joana diu que té mal de boca. La Maria Alba interpreta correctament les seves paraules i em diu que pari aquí mateix, a l’entrada de Bot. Resultava que estava a punt de vomitar, però per sort l’angúnia li marxa. Assegurem a les nenes que en poca estona arribarem, però aquest viatge no s’acaba mai. A Horta, intuïm els perfils de la muntanya de Santa Bàrbara i les Roques de Benet. Últimes espernegades de llum. Ja som al càmping d’Arnes, per fi. Quan baixo del cotxe, flairo un intens perfum de fem de vaca.

dilluns, 2 de setembre de 2013

Dijous, 2 de setembre de 2010



Miro Blackmail, del 1929, primera pel·lícula parlada d’Alfred Hitchcock i, segons alguns historiadors, la primera pel·lícula sonora del cinema britànic. El director hi fa un dels seus primers “cameos”: en un tren, està llegint el diari i un xiquet dolentot li abaixa el barret fins a les celles.
Hitchcock apareix a les seves pel·lícules, però sempre de forma anecdòtica, fugaç, còmica. El director londinenc, amb la seva presència, no altera els arguments, simplement se li tanca la porta d’un autobús als nassos, surt d’una botiga d’animals amb dos gossets, carrega un contrabaix a un tren, passa per allí. Cosa diferent fa Woody Allen a Deconstructing Harry, del 1997, on el director novaiorquès interpreta un escriptor que acaba dialogant amb els personatges dels seus llibres. Un escriptor que, d’altra banda, col·lecciona retrets de l’entorn més proper, perquè aprofita situacions viscudes, moltes d’elles íntimes, per posar-les a les seves novel·les. 
Els dos juguen amb la ficció. Hitchcock salta a dins de la pel·lícula i els personatges creats per Allen salten a l’altra banda del mirall per parlar amb el seu creador. Què té aquest joc que fa córrer tanta tinta, tants fotogrames, i que agrada tant? Potser que s’adreça al més profund de nosaltres mateixos?