Sempre he procurat tenir
una biblioteca a la meva mesura. O sigui, una biblioteca de la qual me’n pugui
llegir la gran majoria de llibres. Tot i així, ho tinc pelut, perquè, dels
llibres que vaig heretar del Bosch i la Teresina, n’he degut llegir una tercera
part. En compro, i n’agafo de la Biblioteca Xavier Amorós de Reus, però procuro
llegir el fons documental que he anat aplegant amb els anys.
A principis de 2004, en un viatge que vam fer la Maria Alba i jo a
Brussel·les, va sorprendre’m la gran quantitat de llibres nous, sense
desembolicar, sense llegir en definitiva, que guardava el Ricard Ramon al pis
que compartia amb la Laura Girol i el Jordi Solé. Així li ho vaig manifestar al
Jordi, i li vaig confessar que jo era incapaç de tenir aquella estesa de
llibres. No només perquè estaven escrits en idiomes que no sabia –ni sé-
llegir, sinó perquè considerava –i considero- un sacrilegi adquirir llibres que
mai no llegiré o als quals simplement faré una passadeta. Jo, els meus llibres,
me’ls vull llegir. Jo vull una biblioteca que pugui abastar, no una biblioteca
que em superi. Tots ordenadets a les lleixes, en filera d’un, de més gran a més
petit i de més petit a més gran, per col·leccions i, si convé, per colors. Odio
les dobles fileres de llibres, els llibres en horitzontal sobre els llibres en
vertical, els llibres oberts a les cadires, a les taules o a sobre del marbre
del lavabo. Digueu-me antigot, maniàtic, dictador i us donaré la raó. Sobretot
pel que fa a l’últim extrem: els meus llibres, com a mínim em creuen.