Dijous, 9 de setembre de 2010

Després de sopar, al Canal 300, la Maria Alba i jo mirem la magnífica sèrie d’humor Plats bruts, protagonitzada per Joel Joan i Jordi Sànchez. Les interpretacions, d’ells dos i de “comparses” com Mònica Glaenzel, Mercè Comes, Montse Pérez i Lluís Xavier Villanueva són fantàstiques. I els guions, molt enginyosos, atrevits i trapelles. Només una cosa em grinyola: la utilització desmesurada de castellanismes en els diàlegs. Però no li dono gaire importància, perquè després de Plats bruts –la sèrie es va estrenar el 19 d’abril de 1999-, la TV3 ha emès moltes sèries i programes que encara han maltractat més la llengua catalana, amb la justificació que així es reflectia millor el parlar del carrer. Em vénen al cap la sèrie Jet Lag, els programes de l’Andreu Buenafuente i, per posar un exemple d’ara, les cançons del Polònia o  les retransmissions de Fórmula 1. 

Sovint enyoro el català de sèries d’humor com l’Escurçó Negre –la meva preferida-, Els Joves o Hotel Fawlty. D’acord que no reflecteixen la llengua col·loquial, però és que no és el mateix parlar en cercles reduïts que parlar a un públic més ampli. No ho ha de ser, perquè parlar per a molta gent exigeix parlar bé, amb les mínimes incorreccions possibles –per la part que em toca, faig el que puc. No s’hi val a atonyinar la llengua, a esparracar-la, a deixar-la per terra. Una de les coses que valoro més és el respecte: que respectem els altres, que els altres ens respectin, que ens respectem a nosaltres mateixos i que, de retruc, ens respectem la nostra llengua.