Miro Blackmail, del 1929, primera pel·lícula
parlada d’Alfred Hitchcock i, segons alguns historiadors, la primera pel·lícula
sonora del cinema britànic. El director hi fa un dels seus primers “cameos”: en
un tren, està llegint el diari i un xiquet dolentot li abaixa el barret fins a
les celles.
Hitchcock apareix a les
seves pel·lícules, però sempre de forma anecdòtica, fugaç, còmica. El director
londinenc, amb la seva presència, no altera els arguments, simplement se li
tanca la porta d’un autobús als nassos, surt d’una botiga d’animals amb dos
gossets, carrega un contrabaix a un tren, passa per allí. Cosa diferent fa
Woody Allen a Deconstructing Harry,
del 1997, on el director novaiorquès interpreta un escriptor que acaba
dialogant amb els personatges dels seus llibres. Un escriptor que, d’altra
banda, col·lecciona retrets de l’entorn més proper, perquè aprofita situacions
viscudes, moltes d’elles íntimes, per posar-les a les seves novel·les.
Els dos juguen amb la ficció. Hitchcock salta a dins de la pel·lícula i
els personatges creats per Allen salten a l’altra banda del mirall per parlar
amb el seu creador. Què té aquest joc que fa córrer tanta tinta, tants
fotogrames, i que agrada tant? Potser que s’adreça al més profund de nosaltres
mateixos?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada