dilluns, 2 de setembre de 2013

Dijous, 2 de setembre de 2010



Miro Blackmail, del 1929, primera pel·lícula parlada d’Alfred Hitchcock i, segons alguns historiadors, la primera pel·lícula sonora del cinema britànic. El director hi fa un dels seus primers “cameos”: en un tren, està llegint el diari i un xiquet dolentot li abaixa el barret fins a les celles.
Hitchcock apareix a les seves pel·lícules, però sempre de forma anecdòtica, fugaç, còmica. El director londinenc, amb la seva presència, no altera els arguments, simplement se li tanca la porta d’un autobús als nassos, surt d’una botiga d’animals amb dos gossets, carrega un contrabaix a un tren, passa per allí. Cosa diferent fa Woody Allen a Deconstructing Harry, del 1997, on el director novaiorquès interpreta un escriptor que acaba dialogant amb els personatges dels seus llibres. Un escriptor que, d’altra banda, col·lecciona retrets de l’entorn més proper, perquè aprofita situacions viscudes, moltes d’elles íntimes, per posar-les a les seves novel·les. 
Els dos juguen amb la ficció. Hitchcock salta a dins de la pel·lícula i els personatges creats per Allen salten a l’altra banda del mirall per parlar amb el seu creador. Què té aquest joc que fa córrer tanta tinta, tants fotogrames, i que agrada tant? Potser que s’adreça al més profund de nosaltres mateixos?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada