diumenge, 30 de juny del 2013

Dimecres, 30 de juny de 2010


L’Aina i la Joana són a Arbeca. S’hi estaran fins dissabte. Mentrestant, al pis, tot és quietud. Per fi podré començar aquest dietari! Però el son de la tarda, i la calor, i tenir massa temps per malgastar no ajuden. Em costa posar-m’hi, sempre trobo una excusa per demorar l’inici de l’escriptura. L’última: que he d’estar físicament i mentalment bé per muntar paraules i frases. Però de seguida recordo les vegades que he escrit mig adormit, amb el cap embromat, refredat, fastiguejat, desorientat o amb un budell buit. No. No m’hi poso perquè no vull, perquè no m’hi sento obligat. Per tant, encara que em caigui el cap endavant, encara que m’aclapari la calor, encara que hagi de treure el temps del fons d’un pou, si he d’escriure, escriuré. 
Per tant, ara obro el primer volum de la Història, d’Heròdot. A veure com se les manegaven, aquests perses.

dissabte, 29 de juny del 2013

Dimarts, Sant Pere


No m’havia cansat mai tant en una festa major. I això que, fins no fa gaires anys, havia comès veritables excessos. Però abans em recuperava amb més facilitat, ja fos dormint com una marmota o bé enganyant l’aixafament amb begudes espirituoses. Ara no és així, perquè la Joana i l’Aina marquen els horaris i exigeixen, quan som al Mercadal, que les pugi al braç o a les espatlles perquè volen veure el seguici festiu. A sobre, tota ingestió d’alcohol queda limitada a dues o tres canyes en vas de plàstic.
Les dues últimes Tronades han estat marcades per la calor. La del migdia, per un sol que inundava quasi tota la plaça, i la del vespre, per l’escalfament que ha provocat la retallada de l’Estatut d’Autonomia per part del Tribunal Constitucional. Tot just acabar la quarta Tronada, han tornat a ressonar els càntics d’“In-In-de-In-de-pen-dèn-ci-a!”, aquesta vegada acompanyats de nombroses banderes estelades –una de les quals, gegant, només es podia veure íntegrament des de dalt- i d’una pancarta on deia “Cap Estatut ens farà lliures”. He sentit una dona que exclamava, no sé si sorpresa, incòmoda, disgustada o temerosa: “Independentistas!” Un o dos minuts després, la plaça ha romput en un aplaudiment general, el qual ha clos la reivindicació. Jo i molts hem aplaudit en senyal d’agraïment, però altres potser ho han fet per fer-los callar. 
Abans de marxar, m’he fixat en un parell que escoltaven la ràdio amb auriculars. Espanya jugava amb Alemanya la semifinal del Mundial de futbol de Sud-Àfrica. M’ha vingut al cap un altre dia de Sant Pere, aquest de fa dos anys, quan la selecció espanyola va guanyar –curiosament contra l’alemanya- la final de l’Eurocopa de futbol. Llavors n’hi va haver que també van brandar banderes catalanes, les que penjaven dels fanals de la plaça de Prim. Va ser just abans de cremar-les.

divendres, 28 de juny del 2013

Dilluns, 28 de juny de 2010


El Mercadal queda mig a les fosques. L’alcalde, Lluís Miquel Pérez, surt al balcó de l’Ajuntament. Xiuladissa, cridòria i gesticulacions ufanoses. L’alcalde, que ha de posar bona cara a les maltempsades que pugen de la plaça, branda el mocadoret uns segons i el deixa caure. La Tronada pot començar. 
A diferència de la Tronada de Sant Joan, que entrava per les orelles i el nas, aquesta entra pels ulls. La nit contribueix a remarcar el groc, el roig i el taronja de les explosions, a diluir-ne el fum. La nit també serveix per emmarcar el castell de focs posterior a la Tronada. Jo no volia quedar-m’hi, però la meva passió per la pirotècnia ha vençut el mal de peus. Estic una bona estona mirant amunt, amb les mans a la cintura i la panxa bombada. Quan acaba l’espectacle, encenc un cigarret i emprenc el camí que em porta al carrer de les Carnisseries Velles. Uns jovenots hi enceten la cantarella: “In-In-de-In-de-pen-dèn-ci-a!” No sé perquè, però intueixo quelcom estrany. Les veus dels joves no només traspuen reivindicació, hi ha alguna cosa més. Quan arribi a casa i escolti les notícies, ho entendré.

dijous, 27 de juny del 2013

Diumenge, 27 de juny de 2010


Arriba al Mercadal el seguici petit. La Joana i sa mare reculen fins al carrer de les Galanes. L’Aina i jo no ens movem, perquè volem veure els Diables petits. I vaja si els veiem: quan són a la nostra endreçària, engeguen altra volta la maquinària del foc. Em poso de cul i em duc l’Aina al pit. Noto quatre fibladetes a l’esquena i he de saltar la tanca, no gaire alta, que delimita el recinte central de la plaça. Penso que els Diables poden ser petits, però les espurnes i la meva badoqueria són les de sempre.

dimecres, 26 de juny del 2013

Dissabte, 26 de juny de 2010

De camí a la Biblioteca Xavier Amorós, la Maria Alba em convenç perquè passem pel Mercat d’Antiquaris i Brocanters, al Passeig de Sunyer. Jo no hi volia anar, perquè les últimes vegades que hi havia acudit, havia fet porra. Però li he d’agrair –una vegada més- la pensada, perquè en un tres i no res firo quatre llibres: Terra baixa, d’Àngel Guimerà; Quanta, quanta guerra, de Mercè Rodoreda; Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll, i Libro del desasosiego, de Fernando Pessoa. Recordo altres llibres que he comprat en aquest Passeig: Pilar Prim, de Narcís Oller; A peu per la Llitera i Viatge pels grans magatzems, del mestre Espinàs, La lentitud, de Milan Kundera… Poques coses em fan tan feliç com remenar llibres, trobar els que m’agradaran i, sobretot, pagar-ne quatre rals.

dimarts, 25 de juny del 2013

Divendres, 25 de juny de 2010

Quan acabem de dinar, passem el vídeo de la festa de fi de curs de la Joana, ara tot just fa una setmana. Cada classe de l’escola representava un element del seguici de la festa major. La classe de la Joana, la dels Cavallets de Mar, va fer el Ball de l’Àliga. L’Aïda, la senyoreta, marcava el pas i la canalla, abillada amb capses daurades de cartró amb l’efígie d’una àliga a cada flanc, la seguia. No vaig poder evitar un espurneig a la gola, un nus als ulls. Ni fa una setmana ni ara.

dilluns, 24 de juny del 2013

Dijous, Sant Joan


Primer dia de festa major. El Mercadal està plenet. La pregonera, la cuinera i escriptora MarionaQuadrada, encén la Tronada. Els petards retrunyen i alliberen blanques columnes de fum. Les explosions segueixen un circuit rectangular que acaba molt a prop d’on havia començat. La traca final és ensordidora, i allibera un núvol espès que puja lentament cap al cel del capvespre. Plouen paperets. La sentor a pólvora és intensa. La gent crida, xiula i aplaudeix.
Vaig a la plaça d’Evarist Fàbregas, al Pallol, on m’esperen les dones de casa. Aquí la Joana i l’Aina no tenen por de la Tronada. Pel carrer de la Presó puja la cercavila del Masclet[1]. Formen la comitiva el Ball de Cercolets, el Ball de Cavallets, el Basilisc –un afaram amb cap de gall, cua de serp i dues ales que semblen de muricec-; els Nanos –els capgrossos-, el Lleó, el Bou, La Cabra, els Gegants Negres i la Mulassa. L’Aina, que és una comedianta, imita la Mulassa fent quatre passes envant, quatre passes enrera. I així anar fent.


[1] El Masclet és una barreja de vermut de Reus i Plim, una beguda refrescant amb gust de plàtan.


diumenge, 23 de juny del 2013

Dimecres, 23 de juny de 2010

Jordi Agràs, el president del Centre de Lectura, ha de col·locar la torxa de cap per avall perquè sembla a punt d’apagar-se. Pateixo pel Patronat Sardanista de Reus, que ha fet anar a buscar la flama fins al Canigó. Però el patiment dura poc, perquè el foc agafa amb vivesa i perquè em fixo que allà dalt, a l’escenari, hi ha un peveter negre al capdamunt del qual balla una altra flama.
La foguera crema decidida i vertical. Hi ajuda la disposició, igualment vertical, de nombrosos palets de fusta ressecs. El triangle de foc és mandarina a l’interior, maduixa a l’entorn. Les flames es reflecteixen en una finestra de la planta baixa de l’Ajuntament. A mesura que el cel s’enfosqueix, la foguera adquireix més presència.
Vola una paia borratxa, esclata un tro, petarrelleja una traca. Els més petits tallen el vespre amb la llum de les bengales, o llencen cebetes que fan un paf tímid i discret, o encenen artefactes que alliberen fums de colors. Se sent un pum-pum que ve del carrer de Monterols. Són els tambors que anuncien l’entrada, al cap de poc, dels Diables, els Dracs, la Cabra gran i la petita. A la plaça del Mercadal els espera la Víbria, una bèstia verda, alada, recoberta d’escates, amb el coll arquejat, banyuda i amb cara de mala llet. Aviat començarà el correfoc. 
La Cabra gran, allargassada com és, fa com si cavalqués sobre una onada d’espurnes. La petita li va al darrere, delerosa per aprendre. Els Diables fan nevar foc sobre les lloses del Mercadal. Els Dracs despleguen cortinatges roents. I la Víbria emergeix d’un llac de foc, talment el monstre del Llac Ness.

dissabte, 22 de juny del 2013

Dimarts, 22 de juny de 2010


La Maria Alba, la Joana i l’Aina són a damunt del llit. Fullegen el “Projecte Els Dofins”, que la Joana ha fet l’últim trimestre a l’Escola Els Ganxets. La Maria Alba riu amb força. Vaig a veure què passa i aquesta última em prega que llegeixi. “Què en volem saber, dels dofins?”, diu a dalt de la pàgina. A sota, les aportacions de nens i nenes. L’Etna vol saber com dormen; el Pau, com tenen les dents; la Carla, com es renten les dents; la Lucía, com són els seus bebès; l’Anna, perquè salten, i la nostra Joana, què mengen. 
Decididament, aquesta nena ha sortit a son pare.

divendres, 21 de juny del 2013

Dilluns, 21 de juny de 2010


Un quart de dotze. Surto a estirar les cames. Els alts plataners del Passeig de Misericòrdia m’ombregen el camí. A terra veig branquetes i les típiques boletes dels plataners, que han caigut perquè aquest cap de setmana ha fet vent. M’assec en un banc, des d’on contemplo la simètrica façana del santuari de Misericòrdia. El cel té un blau amable i vivaç. No té aquell blau encès, pertorbador; ni tampoc aquell altre descolorit i lànguid. El cel d’avui està al punt.
Aquestes estones em salven la vida. Quantes vegades no he renascut fent aquest mateix camí! Quants cops, asseient-me en un banc a llegir, o llegint mentres camino, no m’he redimit! Si no fos per aquestes passejades, la feina de l’oficina m’hauria tombat. 
El sol pica poc. Corre un airet agradable. Tant de bo el temps aguanti així de valents dies, perquè acabem d'entrar a l'estiu.

dijous, 20 de juny del 2013

Pròleg, per Jesús M. Tibau

Escriure és un procés mental que requereix d’un procés mecànic. Sovint aquesta mecànica esdevé plaer: col·locar damunt la taula un paper en blanc, agafar un bolígraf de forma ritual, acomodar-se a la nostra cadira preferida, aixecar-se i caminar mentre pensem..., o prémer el botó de l’ordinador i passejar els dits pel teclat. De vegades aquesta mecànica també crea angoixa, quan les paraules ens rellisquen dels dits  i les frases creades no ens acaben de convèncer.
Pels qui tenim aquest hàbit, arriba un moment que el fet quotidià d’escriure esdevé necessitat vital, obligació, vici, crossa, ales.
La meva passió per l’escriptura nasqué amb quelcom tan fràgil i sòlid a la vegada com és la poesia. Després sorgí una llarga història d’amor amb la narrativa breu, de ficció. Primer escrivia contes amb alguns elements fantàstics, sorprenents, que no eren res més que excuses per cercar l’emoció. Aquests elements fantàstics han anat desapareixent, no del tot, dels meus relats de ficció, que se centren més en inventar fets senzills, propers. Durant aquest camí, m’he adonat que no em cal recórrer a la ficció, i narrar la quotidianitat que m’envolta ja és suficient, prescindint de la necessitat d’afegir-hi espècies que n’adulterin el seu gust. Només cal estar atent, mirar, escoltar, deixar-se impregnar per la màgia que ens envolta. Per a arribar a aquesta conclusió, ha estat decisiva l’agudesa dels sentits i l’emotivitat que m’ha regalat veure créixer el meu fill, així com la influència de llegir l’obra d’un gegant com Artur Bladé i Desumvila, o dietaris com els de Josep Igual o Manel Alonso i Català, i també llibres sobre la realitat com els esmorzars d’Ignasi Revés.
En aquests dos dietaris del desdejuni, per Lleida i per les Terres de l’Ebre, l’Ignasi ens descriu, amb qualitat narrativa notable, les diverses delícies culinàries de què gaudeix, ens les fa olorar. Però ens parla també dels espais, de les persones, de les històries petites i grans dels locals, i amb les seves paraules ens fa sentir comensales de la seva taula, i ens dóna un tros de pa per sucar al plat. No són tan sols una delícia gastronòmica, sinó també literària, que ens facilitarà el pas a un món de petits plaers, al regne dels sentits, i que ens obrirà la gana. Es mostra curiós, tafaner, xafarder de tot el que l’envolta, amb ànsia de traduir-ho en paraules escrites.
Aquest vici de mirar, de sentir, l’ha portat a un repte nou que demà comença. L’estímul d’escriure dia a dia, d’intentar captar la màgia dels moments,  és la millor recepta per construir un escriptor i, a més, i, sobretot, per convertir-se en  un ésser humà millor.

Jesús M. Tibau