dissabte, 7 de setembre de 2013

Dimarts, 7 de setembre de 2010


El gestor de cues –d’aquesta forma tan tècnica, postissa i cursi els nostres superiors de Barcelona anomenen el tinglado informàtic per cridar els usuaris a les taules- ha petat. La pantalla de la sala d’espera està orfe de números, passa l’estona i la gent comença a impacientar-se. Hi ajuda un notable increment de la temperatura, extrem que hauria d’haver previst quan han aparegut els tècnics de l’aire condicionat a primera hora –primer sempre són ells, després els problemes. Com que sembla que la cosa va per llarg, ordenem els usuaris segons el número que porten i els diem que els cridarem manualment. Senyor, vostè té l’N-27? Doncs aquí, darrera aquesta xicota tan maca, que té l’N-26. La gent es fot un embolic, hi ha crits, i tot plegat té un perfum de descontrol i improvisació. Hi ha, fins i tot, qui aprofita per robar el mòbil a la Joana, que l’havia deixat al costat del seu ordinador. Però mira, es pot dir que ens en sortim, perquè els deixem prou afileradets. La llàstima és que llavors, precisament llavors, el gestor de cues ressuscita. I ja teniu altra volta la gent pendent de la pantalla dels números. 
Per acabar-ho d’adobar, avui n’he atès cinc, jo sol, que em preguntaven què volia dir aquell missatge que havien rebut al telèfon mòbil, on se’ls convocava a una sessió d’e-formació –un altre nom estúpid nascut a les altes esferes- demà, a mig matí, a la nostra oficina de Reus. Em preguntaven si era obligat acudir-hi, si en cas contrari no se’ls retiraria la paga, atès que tots tenien marcades amb foc les paraules del ministre Corbacho d’uns dies abans, quan havia afirmat que es podria deixar sense prestació d’atur o subsidi qui refusés un curs de formació. Els he dit que no passava res si no venien, que no deixarien de cobrar –n’haurien de fer una de molt més grossa per deixar de cobrar-, que era una sessió purament informativa i que en principi només estava prevista per a una quinzena de persones. Al final de la jornada, els treballadors de l’oficina hem posat en comú quanta gent hem tingut amb la mateixa consulta. Molta, moltíssima. I jo em pregunto: qui és el llumenera –o la llumenera, no voldria discriminar- que ha decidit un enviament tan bèstia de missatges? Quant ha costat la festa? I el més important, només que demà vingui la meitat dels que avui han vingut a preguntar, on els posem?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada