dilluns, 30 de setembre del 2013

Dijous, 30 de setembre de 2010


Sempre he procurat tenir una biblioteca a la meva mesura. O sigui, una biblioteca de la qual me’n pugui llegir la gran majoria de llibres. Tot i així, ho tinc pelut, perquè, dels llibres que vaig heretar del Bosch i la Teresina, n’he degut llegir una tercera part. En compro, i n’agafo de la Biblioteca Xavier Amorós de Reus, però procuro llegir el fons documental que he anat aplegant amb els anys. 
A principis de 2004, en un viatge que vam fer la Maria Alba i jo a Brussel·les, va sorprendre’m la gran quantitat de llibres nous, sense desembolicar, sense llegir en definitiva, que guardava el Ricard Ramon al pis que compartia amb la Laura Girol i el Jordi Solé. Així li ho vaig manifestar al Jordi, i li vaig confessar que jo era incapaç de tenir aquella estesa de llibres. No només perquè estaven escrits en idiomes que no sabia –ni sé- llegir, sinó perquè considerava –i considero- un sacrilegi adquirir llibres que mai no llegiré o als quals simplement faré una passadeta. Jo, els meus llibres, me’ls vull llegir. Jo vull una biblioteca que pugui abastar, no una biblioteca que em superi. Tots ordenadets a les lleixes, en filera d’un, de més gran a més petit i de més petit a més gran, per col·leccions i, si convé, per colors. Odio les dobles fileres de llibres, els llibres en horitzontal sobre els llibres en vertical, els llibres oberts a les cadires, a les taules o a sobre del marbre del lavabo. Digueu-me antigot, maniàtic, dictador i us donaré la raó. Sobretot pel que fa a l’últim extrem: els meus llibres, com a mínim em creuen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada