Ni
a Reus, ni a Solivella, ni a Belltall hem vist tantes senyeres com a Tàrrega.
És clar que avui, a la capital de l’Urgell, a més de la Diada de Catalunya,
celebren la festa major i FiraTàrrega, la fira del teatre al carrer. Així m’ho
precisa el Carles Domingo, amb qui em trobo a la plaça de les Nacions Sense
Estat.
Conec
el Carles des que estudiàvem Polítiques a l’Autònoma. Va ser ell qui em va
descobrir la fira del teatre, on veuria actuar abans que fos conegut pel gran públic
l’italià Leo Bassi. També va ser el Carles qui ens va brindar l’oportunitat, a
mi, la Maria Alba i el Víctor Reixach –company de carrera, de treballs
universitaris i d’un viatge al País dels Càtars que em va trinxar el pobre
Peugeot 205-, de riure a cor què vols amb l’obra Nena maca, per favor, els postres. Només hi sortien dos actors: una
noia que havia de començar a rodar aviat amb Alejandro Amenábar i un noi que és,
a dia d’avui, un dels millors imitadors del nostre país. Ella es diu Clara
Segura i ell, Bruno Oro.
Si
una cosa té el Carles, a banda de ser treballador, exigent i metòdic, és que
està ben informat. Sempre sap a l’espectacle que va, i rarament s’equivoca. Per
això, el segueixo a ulls clucs quan em diu que anem al carrer del Migdia, a tocar
del riu Ondara, perquè d’allí surt un espectacle itinerant que té bona pinta.
L’espectacle es diu Rodafonio, i va a càrrec de la Factoria Circular. Una estructura
metàl·lica amb una roda gegant al mig es desplaça gràcies a dos paios que
pedalen a dreta i esquerra d’aquesta roda. A dins de la gran roda, hi ha tres
rodones més petites. I a dins de cada una d’aquestes rodones, que donen voltes
juntament amb la roda gran, hi ha assegut un músic: un que polsa la guitarra, un
que aporrina la bateria i un altre que bufa el saxofon i el clarinet. Una
vegada més, em descobreixo davant del Carles. I penso que no m’aniria malament
ser una mica més com ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada