dimecres, 11 de setembre de 2013

Dissabte, 11 de setembre de 2010

Ni a Reus, ni a Solivella, ni a Belltall hem vist tantes senyeres com a Tàrrega. És clar que avui, a la capital de l’Urgell, a més de la Diada de Catalunya, celebren la festa major i FiraTàrrega, la fira del teatre al carrer. Així m’ho precisa el Carles Domingo, amb qui em trobo a la plaça de les Nacions Sense Estat.
Conec el Carles des que estudiàvem Polítiques a l’Autònoma. Va ser ell qui em va descobrir la fira del teatre, on veuria actuar abans que fos conegut pel gran públic l’italià Leo Bassi. També va ser el Carles qui ens va brindar l’oportunitat, a mi, la Maria Alba i el Víctor Reixach –company de carrera, de treballs universitaris i d’un viatge al País dels Càtars que em va trinxar el pobre Peugeot 205-, de riure a cor què vols amb l’obra Nena maca, per favor, els postres. Només hi sortien dos actors: una noia que havia de començar a rodar aviat amb Alejandro Amenábar i un noi que és, a dia d’avui, un dels millors imitadors del nostre país. Ella es diu Clara Segura i ell, Bruno Oro.
Si una cosa té el Carles, a banda de ser treballador, exigent i metòdic, és que està ben informat. Sempre sap a l’espectacle que va, i rarament s’equivoca. Per això, el segueixo a ulls clucs quan em diu que anem al carrer del Migdia, a tocar del riu Ondara, perquè d’allí surt un espectacle itinerant que té bona pinta.
L’espectacle es diu Rodafonio, i va a càrrec de la Factoria Circular. Una estructura metàl·lica amb una roda gegant al mig es desplaça gràcies a dos paios que pedalen a dreta i esquerra d’aquesta roda. A dins de la gran roda, hi ha tres rodones més petites. I a dins de cada una d’aquestes rodones, que donen voltes juntament amb la roda gran, hi ha assegut un músic: un que polsa la guitarra, un que aporrina la bateria i un altre que bufa el saxofon i el clarinet. Una vegada més, em descobreixo davant del Carles. I penso que no m’aniria malament ser una mica més com ell.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada