Tot i que encara hi toca
el sol, la mar de Cambrils té un toc ombrívol. S’hi nota, que les tardes
s’escurcen.
Sortim tots de l’aigua,
ens assequem amb les tovalloles i ens vestim. Pugem al Passeig Marítim i
emprenem el camí del xiringuito. Les
xiques volen fer un gelat i jo una cervesa. Quatre passes i l’Aina es queixa
que li fa mal un peu. Es treu els dos esclops. La Joana –la canalla ho ha
d’imitar tot- també es descalça. Somric i explico a la Maria Alba un malson que
tenia sovint quan era petit: em trobava sol i desvalgut, en lloc desconegut, i
l’angoixa em paralitzava. Havia de tornar a casa com fos, no m’havia de veure
ningú en aquell estat. Perquè anava despullat? No, perquè anava descalç!
Potser hi tenia a veure que, en aquell temps, en sortir de mestra, anava
a rondar el terme de Sarroca amb el David, el Daniel, el Jaume, el Jordi, el
Josep Maria i el Carlos. I quan a davall del pont, a dins d’una era mig tombada
o al mig d’un bancal d’ametllers ensopegàvem amb una sabata, un ked, una espardenya o una bota que algú
havia llençat, sempre n’hi havia un que exclamava: “Mira, aquesta l’ha perdut
l’Ignasi!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada