dimecres, 31 de juliol de 2013

Dissabte, 31 de juliol de 2010

Tot i que encara hi toca el sol, la mar de Cambrils té un toc ombrívol. S’hi nota, que les tardes s’escurcen.
Sortim tots de l’aigua, ens assequem amb les tovalloles i ens vestim. Pugem al Passeig Marítim i emprenem el camí del xiringuito. Les xiques volen fer un gelat i jo una cervesa. Quatre passes i l’Aina es queixa que li fa mal un peu. Es treu els dos esclops. La Joana –la canalla ho ha d’imitar tot- també es descalça. Somric i explico a la Maria Alba un malson que tenia sovint quan era petit: em trobava sol i desvalgut, en lloc desconegut, i l’angoixa em paralitzava. Havia de tornar a casa com fos, no m’havia de veure ningú en aquell estat. Perquè anava despullat? No, perquè anava descalç!
Potser hi tenia a veure que, en aquell temps, en sortir de mestra, anava a rondar el terme de Sarroca amb el David, el Daniel, el Jaume, el Jordi, el Josep Maria i el Carlos. I quan a davall del pont, a dins d’una era mig tombada o al mig d’un bancal d’ametllers ensopegàvem amb una sabata, un ked, una espardenya o una bota que algú havia llençat, sempre n’hi havia un que exclamava: “Mira, aquesta l’ha perdut l’Ignasi!”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada