divendres, 12 de juliol de 2013

Dilluns, 12 de juliol de 2010


Aquesta setmana faig quasi-vacances. Al matí treballo i la resta del dia la passo a Cambrils. No són vacances del tot, però com a mínim serveixen per contrarestar la insofrible calor de l’oficina –vint-i-sis, vint-i-set, vint-i-vuit graus- provocada pel deficient funcionament de l’aire condicionat. Una calor que, més que una eventualitat, sembla una manca de respecte.
A la tarda toca aigua. La Joana escriu lletres que les ones esborren i l’Aina, bogeta, encegada per l’emoció, empeny un matalàs inflable cap endins, cap a on cobreix l’aigua. Els nassos de les dues semblen aixetes de mocs. La Joana va a buscar sa germana i s’encalcen. I vinga xisclar. Jo els dic que no facin tant escàndol i elles ni cas. Em sento com si estigués davant d’un mirall i parlés amb mi mateix, perquè només m’escolto jo. Però tampoc no ho trobo tan estrany. De petit, tot el que em deien també m’entrava per una orella i em sortia per l’altra. De petit i no tan petit… 
Al vespre sopem a la terrasseta del bungalou. Tots tenim molta gana. Jo xalo molt amb la tomata amanida. És de Sarroca, de l’hort de mon pare. Ben salada i oliada, a la boca allibera un suc refrescant, vitamínic, jovenívol, estiuenc. Quan la tomata s’acaba, encara queda l’oli –també de Sarroca. L’oli que s’ha contagiat del gust i el rogenc color de la tomata. L’oli que és consumit gràcies a les inevitables llesquetes de pa. Tot plegat, deixa al fons de la panxa una sensació de plenitud, de satisfacció per la feina ben feta. I a recer dels pins alts i prims, en aquest càmping encarat a l’ombra, oblido que demà he de tornar a la feina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada