Aquesta setmana faig
quasi-vacances. Al matí treballo i la resta del dia la passo a Cambrils. No són
vacances del tot, però com a mínim serveixen per contrarestar la insofrible
calor de l’oficina –vint-i-sis, vint-i-set, vint-i-vuit graus- provocada pel
deficient funcionament de l’aire condicionat. Una calor que, més que una
eventualitat, sembla una manca de respecte.
A la tarda toca aigua.
La Joana escriu lletres que les ones esborren i l’Aina, bogeta, encegada per
l’emoció, empeny un matalàs inflable cap endins, cap a on cobreix l’aigua. Els
nassos de les dues semblen aixetes de mocs. La Joana va a buscar sa germana i
s’encalcen. I vinga xisclar. Jo els dic que no facin tant escàndol i elles ni
cas. Em sento com si estigués davant d’un mirall i parlés amb mi mateix, perquè
només m’escolto jo. Però tampoc no ho trobo tan estrany. De petit, tot el que
em deien també m’entrava per una orella i em sortia per l’altra. De petit i no
tan petit…
Al vespre sopem a la terrasseta del bungalou. Tots tenim molta gana. Jo
xalo molt amb la tomata amanida. És de Sarroca, de l’hort de mon pare. Ben
salada i oliada, a la boca allibera un suc refrescant, vitamínic, jovenívol,
estiuenc. Quan la tomata s’acaba, encara queda l’oli –també de Sarroca. L’oli
que s’ha contagiat del gust i el rogenc color de la tomata. L’oli que és
consumit gràcies a les inevitables llesquetes de pa. Tot plegat, deixa al fons
de la panxa una sensació de plenitud, de satisfacció per la feina ben feta. I a
recer dels pins alts i prims, en aquest càmping encarat a l’ombra, oblido que
demà he de tornar a la feina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada