dimecres, 24 de juliol de 2013

Dissabte, 24 de juliol de 2010

Abans d’entrar al túnel, som al Vallès Oriental. En sortir, al Maresme. Observo que els pins, els quals poblen generosament les serres, tenen unes copes que semblen vanos desplegats. El dia s’ha llevat fresquet. Està mig tapadot. Deixem la carretera principal i ens dirigim a Dosrius. Trobem els primers ciclistes. Quan aparco el cotxe a Canyamars, un nucli que pertany a Dosrius, veig que arriba el Puig amb la bici. 
Vaig tenir les primeres notícies del Lluís Puig a través del Facebook. Un bon dia, sense consultar-m’ho, em va nomenar relacions públiques del grup “Esmorzars de forquilla” que ell havia creat en aquesta xarxa social. Jo, llavors, havia publicat Esmorzars de Lleida i estava escrivint Esmorzars de l’Ebre. Va passar el temps i al xicot se li va posar entre cella i cella que ens havíem de conèixer en persona. Això va ser a Móra d’Ebre, tot just fa un mes i mig, a la Fira del Llibre Ebrenc. Anava acompanyat d’un altre forquillaire, el Xavi Turmo, i vam anar a batejar la nostra coneixença al Restaurant l’Embarcador, a Garcia, a tocar del riu Ebre. Del dinar recordo el bacallà amb romesco, el gelat de figa, el Pacharán i sobretot la bona companyia
Al Puig l’acompanyen dos amics ciclistes més: el Jordi Fornells i l’Agustí Galán. Tots tres vesteixen el maillot de la colla castellera dels Capgrossos de Mataró. I també un altre que va vestit de paisà, el Dimoni Pelut. A mi m’escorten les dones de casa. Entaulats a la terrassa del restaurant Cal Víctor de Canyamars, demanem. Les xiques menjaran unes llesques de pa amb tomata amb pernil. I els xics… Ai els xics! El Puig, galta de vedella rostida; el Dimoni, cua de bou; el Fornells, peus de porc; un servidor, callos, i l’Agustí, potser per compensar, una truiteta a la francesa. 
Com que l’ambient ho propicia, perquè en aquesta terrassa esmorzen quinze o vint ciclistes més, pregunto a l’Agustí què en pensa, de l’incident protagonitzat per Alberto Contador i Andy Schleck en la passada edició del Tour de França, en què el primer va aprofitar que al segon li havia sortit la cadena de lloc per treure-li uns segons que van resultar decisius al final de la cursa. L’Agustí, contundent, respon que això és una collonada. Que quan s’està en la fragor de la batalla, no hi ha concessions. Cadascú s’espavila amb allò que té, no pots confiar que els altres equips t’esmenaran la plana quan el problema el tens tu. Parlem de bicicletes, però ben bé podríem estar parlant de la vida. 
Hora de partir. M’acomiado del Lluís, el Jordi, l’Agustí i el Dimoni. A aquest últim, ja no el tornaré a veure, perquè un bon dia de finals d’octubre faltarà. La notícia em deixarà desubicat, perquè ni m’afectarà massa ni em deixarà indiferent. Què passa quan et presenten una persona i la propera vegada que te’n parlen és per dir-te que ha mort? I més, com en el cas del Toni, tan jove i amb tota la vida per davant? No el coneixies, només vas compartir-hi taula un matí d’estiu, però per l’estima que li professava el Puig, creus que era bona persona. I et sents trist, perquè de bona gent, en aquest món, no n’hi ha mai prou.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada