Abans
d’entrar al túnel, som al Vallès Oriental. En sortir, al Maresme. Observo que
els pins, els quals poblen generosament les serres, tenen unes copes que
semblen vanos desplegats. El dia s’ha llevat fresquet. Està mig tapadot. Deixem
la carretera principal i ens dirigim a Dosrius. Trobem els primers ciclistes.
Quan aparco el cotxe a Canyamars, un nucli que pertany a Dosrius, veig que
arriba el Puig amb la bici.
Vaig tenir les primeres notícies del Lluís Puig a
través del Facebook. Un bon dia, sense consultar-m’ho, em va nomenar relacions
públiques del grup “Esmorzars de forquilla” que ell havia creat en aquesta
xarxa social. Jo, llavors, havia publicat Esmorzars
de Lleida i estava escrivint Esmorzars
de l’Ebre. Va passar el temps i al xicot se li va posar entre cella i cella
que ens havíem de conèixer en persona. Això va ser a Móra d’Ebre, tot just fa
un mes i mig, a la Fira del Llibre Ebrenc. Anava acompanyat d’un altre
forquillaire, el Xavi Turmo, i vam anar a batejar la nostra coneixença al
Restaurant l’Embarcador, a Garcia, a tocar del riu Ebre. Del dinar recordo el
bacallà amb romesco, el gelat de figa, el Pacharán i sobretot la bona companyia.
Al Puig l’acompanyen dos amics ciclistes més: el Jordi Fornells i
l’Agustí Galán. Tots tres vesteixen el maillot
de la colla castellera dels Capgrossos de Mataró. I també un altre que va
vestit de paisà, el Dimoni Pelut. A mi m’escorten les dones de casa. Entaulats
a la terrassa del restaurant Cal Víctor de Canyamars, demanem. Les xiques
menjaran unes llesques de pa amb tomata amb pernil. I els xics… Ai els xics! El
Puig, galta de vedella rostida; el Dimoni, cua de bou; el Fornells, peus de
porc; un servidor, callos, i
l’Agustí, potser per compensar, una truiteta a la francesa.
Com que l’ambient
ho propicia, perquè en aquesta terrassa esmorzen quinze o vint ciclistes més, pregunto
a l’Agustí què en pensa, de l’incident
protagonitzat per Alberto Contador i Andy Schleck en la passada edició del Tour
de França, en què el primer va aprofitar que al segon li havia sortit la cadena
de lloc per treure-li uns segons que van resultar decisius al final de la
cursa. L’Agustí, contundent, respon que això és una collonada. Que quan s’està
en la fragor de la batalla, no hi ha concessions. Cadascú s’espavila amb allò
que té, no pots confiar que els altres equips t’esmenaran la plana quan el
problema el tens tu. Parlem de bicicletes, però ben bé podríem estar parlant de
la vida.
Hora de partir. M’acomiado del Lluís, el Jordi, l’Agustí i el Dimoni.
A aquest últim, ja no el tornaré a veure, perquè un bon dia de finals d’octubre
faltarà. La notícia em deixarà desubicat, perquè ni m’afectarà massa ni em
deixarà indiferent. Què passa quan et presenten una persona i la propera vegada
que te’n parlen és per dir-te que ha mort? I més, com en el cas del Toni, tan
jove i amb tota la vida per davant? No el coneixies, només vas compartir-hi
taula un matí d’estiu, però per l’estima que li professava el Puig, creus que
era bona persona. I et sents trist, perquè de bona gent, en aquest món, no n’hi
ha mai prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada