divendres, 26 de juliol de 2013

Dilluns, 26 de juliol de 2010


Palplantat al bar del Reus Ploms, entre llambregada i llambregada a les nenes, que aprenen a nedar a la piscina, llegeixo El Lleó, de Joseph Kessel. Ensopego amb un paràgraf en què descriu el Kilimanjaro:
“Ja no hi havia calitja. El cel era tot puresa, lleugeresa. Les llums i les ombres tornaven a jugar a la superfície de la terra i contra la paret immensa de la muntanya. Al cim en forma de taula, fantàstica llosa plana i blanca com un altar parat per als sacrificis a la mesura dels móns, la neu immòbil, la neu eterna començava a viure amb un borbolleig misteriós i es convertia en escuma, tan aviat còncava com eriçada amb una cresta vermella i taronja, de nacre i d’or.”
Feia molt temps que no llegia un paràgraf tan intens i palpitant, tan gràfic i cromàtic, tan rítmic i musical. Quina exhibició més bèstia! Kessel, amb quatre paraules ben dites, ben encaixades, ha aconseguit que jo, ara mateix, sigui a les envistes de la muntanya brillant. I que noti com la claror del dia es va esllanguint:
“Ja no es veia cap animal al fons de la clariana. Els ocells callaven. Els simis havien parat de fer soroll. Ni una branca, ni una agulla no es movia damunt dels arbres, ni una bardissa pels camins. Era l’instant de silenci, de repòs, de quietud, que aquí adquiria tota la seva força augusta, quan el crepuscle, sense mostrar-se encara, anunciava d’aquesta manera que s’aproximava, i quan el sol semblava suspendre el moviment abans de cedir les formes i els éssers a les ales fosques de la nit.” 
Ja voldria jo escriure com aquest home.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada