Palplantat al bar del
Reus Ploms, entre llambregada i llambregada a les nenes, que aprenen a nedar a
la piscina, llegeixo El Lleó, de
Joseph Kessel. Ensopego amb un paràgraf en què descriu el Kilimanjaro:
“Ja no hi havia calitja.
El cel era tot puresa, lleugeresa. Les llums i les ombres tornaven a jugar a la
superfície de la terra i contra la paret immensa de la muntanya. Al cim en
forma de taula, fantàstica llosa plana i blanca com un altar parat per als
sacrificis a la mesura dels móns, la neu immòbil, la neu eterna començava a
viure amb un borbolleig misteriós i es convertia en escuma, tan aviat còncava
com eriçada amb una cresta vermella i taronja, de nacre i d’or.”
Feia molt temps que no
llegia un paràgraf tan intens i palpitant, tan gràfic i cromàtic, tan rítmic i
musical. Quina exhibició més bèstia! Kessel, amb quatre paraules ben dites, ben
encaixades, ha aconseguit que jo, ara mateix, sigui a les envistes de la
muntanya brillant. I que noti com la claror del dia es va esllanguint:
“Ja no es veia cap
animal al fons de la clariana. Els ocells callaven. Els simis havien parat de
fer soroll. Ni una branca, ni una agulla no es movia damunt dels arbres, ni una
bardissa pels camins. Era l’instant de silenci, de repòs, de quietud, que aquí
adquiria tota la seva força augusta, quan el crepuscle, sense mostrar-se
encara, anunciava d’aquesta manera que s’aproximava, i quan el sol semblava
suspendre el moviment abans de cedir les formes i els éssers a les ales fosques
de la nit.”
Ja voldria jo escriure com aquest home.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada