dijous, 25 de juliol de 2013

Diumenge, 25 de juliol de 2010


Pujo al terrat comunitari a estendre la roba. Quan tinc la cistella buida, la torno a omplir amb la roba de l’anterior rentadora. M’assec a l’escala que dóna a la cambra de l’ascensor i encenc el caliquenyo. 
Encara que sembli mentida, m’estic documentant per a un article que m’han encarregat. Entre calada i calada, apunto a la llibreta les impressions que em produeix aquest exemplar de tabac artesanal de Juneda. És una tasca lenta, feixuga, rogallosa, pastosa. Quan estic massa estona sense escriure res, la mirada ensopega amb les tovalloles de la Betty Boo i el Bob Esponja. Quanta poca poesia, en la professió d’escriptor! Quanta i quanta prosa! Si els que idolatren la vida dels escriptors poguessin veure, per un foradet, com els lletraferits escriuen realment les pàgines de les pròpies vides, a més d’un li cauria l’ànima als peus.
Observació, donar-li voltes a les coses, paciència, treball i sacrifici. Això és escriure per a mi. Ni quan fabulo històries, ni quan escric sobre menjar i viatges, ni quan redacto aquest dietari, no gaudeixo plenament del que escric. Sempre pateixo, més o menys segons els casos. La sort que tinc, és que això d’escriure m’agrada. La sort que tinc, és que en trec més del que hi inverteixo. I no estic parlant de diners.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada