Pujo al terrat
comunitari a estendre la roba. Quan tinc la cistella buida, la torno a omplir
amb la roba de l’anterior rentadora. M’assec a l’escala que dóna a la cambra de
l’ascensor i encenc el caliquenyo.
Encara que sembli
mentida, m’estic documentant per a un article que m’han encarregat. Entre
calada i calada, apunto a la llibreta les impressions que em produeix aquest
exemplar de tabac artesanal de Juneda. És una tasca lenta, feixuga, rogallosa,
pastosa. Quan estic massa estona sense escriure res, la mirada ensopega amb les
tovalloles de la Betty Boo i el Bob Esponja. Quanta poca poesia, en la
professió d’escriptor! Quanta i quanta prosa! Si els que idolatren la vida dels
escriptors poguessin veure, per un foradet, com els lletraferits escriuen
realment les pàgines de les pròpies vides, a més d’un li cauria l’ànima als
peus.
Observació, donar-li voltes a les coses, paciència, treball i sacrifici.
Això és escriure per a mi. Ni quan fabulo històries, ni quan escric sobre
menjar i viatges, ni quan redacto aquest dietari, no gaudeixo plenament del que
escric. Sempre pateixo, més o menys segons els casos. La sort que tinc, és que
això d’escriure m’agrada. La sort que tinc, és que en trec més del que hi
inverteixo. I no estic parlant de diners.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada