Mentre la Cristina i els
seus fills no arriben, la Joana, l’Aina i jo anem a les piscines del càmping.
Ens remullem a la piscina petita i elles em demanen que les persegueixi. No em
costa res, perquè m’ho passo millor que elles fent de cocodril, de tauró o de
balena blanca, però em pregunto quina fila faig mirat des d’una certa
distància.
La Marina, l’Adrià i la
Cristina ja són aquí. Anem a la platja de davant de l’Escola d’Hoteleria de
Cambrils. Avui el paisatge desplega una rica varietat de colors: el blanc de
l’escuma que provoquen les onades decidides; el daurat de les partícules de
sorra que titil·len sota l’aigua; el blau verdós unes desenes de metres mar
endins; el blau fort i definit just abans de tocar la ratlla de l’horitzó, i el
blau fluix, decandit, descolorit del cel.
La canalla s’ho ha
passat molt bé, jugant amb les onades. Potser fruit d’aquest goig, d’aquesta
excitació, l’Adrià ens obsequia amb el Ball de Diables i el Ball de l’Àliga de
Reus, i ens imita els gegants Carrasclet, Japonès i Indi –amb la mà parada a
darrere, però sense exigir contribució monetària. Sopem per torns a la
terrasseta del bungalou –primer els petits, després els grossos- i més tard
acompanyem la Cristina, l’Adrià i la Marina al seu cotxe.
Nosaltres quatre baixem al Passeig Marítim. Ara és negra nit, i només
destaquen la llum del far del port de Cambrils, allà lluny a l’esquerra, i els
llums dels tractors que condicionen la platja per a l’endemà, tot just davant
nostre. Arribem a un parc infantil. Mentre les nenes juguen, sec en un banc de
fusta. El banc està humit, enganxós. Jo porto l’esquena molla. Fa molta
xafogor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada