dijous, 18 de juliol de 2013

Diumenge, 18 de juliol de 2010


Després d’una setmana de càmping, tornem a ser a casa. Tots quatre seiem al sofà. Mirem probablement la millor sèrie que fan ara a la televisió. Aquesta sèrie representa un món molt particular, un veritable microclima. Els personatges principals i els secundaris estan molt ben perfilats. Les relacions que s’estableixen entre ells són multidireccionals, complexes, plenes de matisos, profundes. I les situacions i els diàlegs són quelcom fora de sèrie. S’hi porta l’absurd tant al límit, tant al límit, que hom no pot reaccionar sinó amb rialles. Rialles senzilles, sanes, que renoven l’esperit i el cos. 
S’hi tracten grans temes com l’amor, la vida i la mort, l’amistat, el bé i el mal, el poder o els diners d’una forma tan planera que tothom ho entén. És una sèrie tendra, on la dolenteria està desproveïda de malícia. És un homenatge a la santa innocència. És una sèrie molt gastronòmica. És la demostració inequívoca de l’enginy, la irreverència i l’audàcia mental dels seus guionistes. És… Bob Esponja.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada