.jpg)
Després
d’una setmana de càmping, tornem a ser a casa. Tots quatre seiem al sofà. Mirem
probablement la millor sèrie que fan ara a la televisió. Aquesta sèrie
representa un món molt particular, un veritable microclima. Els personatges
principals i els secundaris estan molt ben perfilats. Les relacions que
s’estableixen entre ells són multidireccionals, complexes, plenes de matisos,
profundes. I les situacions i els diàlegs són quelcom fora de sèrie. S’hi porta
l’absurd tant al límit, tant al límit, que hom no pot reaccionar sinó amb
rialles. Rialles senzilles, sanes, que renoven l’esperit i el cos.
S’hi tracten
grans temes com l’amor, la vida i la mort, l’amistat, el bé i el mal, el poder
o els diners d’una forma tan planera que tothom ho entén. És una sèrie tendra,
on la dolenteria està desproveïda de malícia. És un homenatge a la santa
innocència. És una sèrie molt gastronòmica. És la demostració inequívoca de
l’enginy, la irreverència i l’audàcia mental dels seus guionistes. És… Bob
Esponja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada