Nikos
Kazantzaki, a la novel·la El Crist de nou
crucificat, fa parlar el capità Furtunas, grec, i l’agà[1]
turc. El primer té un trau al cap que l’ha de portar de pet a la tomba, però
això no el priva de torrar-se amb raki, una beguda espirituosa d’alt voltatge.
Furtunas sentencia: “Si haig de creure la meva religió, cauré de morros a
l’infern”. L’agà se’n fot, perquè la seva religió li permet, havent comès molts
més excessos que el grec, volar directe al paradís. I afirma: “Però digues,
capità, ¿i si de cas les nostres religions no diguessin més que bestieses?
Aquest món és un somni; la vida no és més que raki; doncs a beure i
emborratxar-se! El nostre cap gira segons el vent que bufa; tu fas de rumí, jo
d’agà turc… No ens hi amoïnem!” Més endavant, el turc, borratxo com una sopa,
remata: “Capità (…), si el nostre Mahoma i el vostre Crist haguessin begut raki
com nosaltres, s’haurien fet bons amics i no hauria calgut arrencar-se els
ulls… Com que no bevien, han convertit el món en un bassal de sang! Mira, ¿oi
que tu i jo hem arribat a ser dos grandíssims amics? No ens hem donat bona
vida?”
Tant diàleg interreligiós i tanta història, i resulta que tot s’arregla
amb unes copes de licor de figa. Potser sí que el món aniria millor si anéssim una
mica torrats…
[1]
Oficial de l’exèrcit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada