Dimarts, 27 de juliol de 2010

Sóc a la cuina. Per l’altra banda de l’illa de cases, apareix la lluna. És grassa, lluïda, senyora. Té la cara pigada. No porta cap núvol posat, ni falta que fa. Fascina, encisa, enamora, embruixa, resplendeix. Muda la nit en dia.

Sóc a l’habitació. L’última setmana de juliol, puc contemplar la lluna plena des del llit. La veig vigilant i protectora. Jove i vella. Eterna i fugissera. Tanco els ulls i una picoreta se’m passeja per damunt de les parpelles. A fora, brunzeixen els aires condicionats. La calor s’aclofa sobre la ciutat.