En sortir de Reus, el
termòmetre del cotxe marca trenta graus. En arribar a Sarroca, trenta-sis. Tot
i la diferència, la calor és més suportable a l’interior que prop de la costa.
El motiu? A Reus no corre ni gota d’aire, i a Sarroca, encara que calent, sí
que fa vent. Ens retrobem amb les noies, que han passat la setmana amb els
padrins, i anem els quatre a les piscines. És un dia borrós, grisenc, ombrívol,
mig tapadot. El Montmeneu, el cim més alt del Segrià, a penes es veu. A les
piscines, només sortir de l’aigua, les gotes s’evaporen de la pell.
Al tard, corre la
garbinada, el vent que ve de la mar. Tant jo com la Maria Alba estem fets per a
aquesta calor, la del secà, una calor extrema però no feridora, una calor que
té el contrapunt de la marinada –a Arbeca, la garbinada s’anomena així- quan
cau el dia. Les xiquetes no ho sé, però a jutjar per la resposta que la Joana
dóna a sa padrina Roser a l’hora de sopar, intueixo que això no les preocupa
massa:
-Joana, què t’estimes
més, Reus o Sarroca?
-Reus. És més guapo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada