dimarts, 9 de juliol de 2013

Divendres, 9 de juliol de 2010


En sortir de Reus, el termòmetre del cotxe marca trenta graus. En arribar a Sarroca, trenta-sis. Tot i la diferència, la calor és més suportable a l’interior que prop de la costa. El motiu? A Reus no corre ni gota d’aire, i a Sarroca, encara que calent, sí que fa vent. Ens retrobem amb les noies, que han passat la setmana amb els padrins, i anem els quatre a les piscines. És un dia borrós, grisenc, ombrívol, mig tapadot. El Montmeneu, el cim més alt del Segrià, a penes es veu. A les piscines, només sortir de l’aigua, les gotes s’evaporen de la pell.
Al tard, corre la garbinada, el vent que ve de la mar. Tant jo com la Maria Alba estem fets per a aquesta calor, la del secà, una calor extrema però no feridora, una calor que té el contrapunt de la marinada –a Arbeca, la garbinada s’anomena així- quan cau el dia. Les xiquetes no ho sé, però a jutjar per la resposta que la Joana dóna a sa padrina Roser a l’hora de sopar, intueixo que això no les preocupa massa:
-Joana, què t’estimes més, Reus o Sarroca?
-Reus. És més guapo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada