dimecres, 17 de juliol de 2013

Dissabte, 17 de juliol de 2010


A la plaça de l’església de Sant Pere, al migdia, uns padrins fan tertúlia a l’ombra dels verds i frondosos plataners. La majoria seuen als bancs, però n’hi ha un que ho fa en una cadira plegable i un altre –amb mangala i ulleres de sol- resta dret. En compto un parell que porten gorra, em fixo que quasi tots porten les camises mig desbotonades i que un vesteix samarreta d’imperi. També hi ha dones, al rinxet. L’una ha deixat les bosses de la compra a terra i l’altra subjecta el gosset amb la corretja, el qual fa tot l’efecte d’escoltar la conversa dels grans. 
Al costat dels padrins, just a davant del Restaurant Can Pessic, hi ha un cartell que anuncia el trenta-sisè Festival de Música de Cambrils, que començarà quan s’hagi post el sol. Comento a la Maria Alba que aquí hi hem d’anar. Que hi estem moralment obligats. 
Així doncs, quan s’amaga el sol i surt la lluna creixent, tornem al barri mariner de Cambrils. El Passeig Marítim vessa de gent. Les botigues de primera línia de mar romanen obertes. L’ambient és familiar, distès, tranquil. Veig cares colrades, expressions alleujades. A la Torre del Port, una construcció circular de pedra, ultimen els preparatius de l’espectacle. Veig un home assegut a dalt d’una teulada veïna. Tindrà bona vista.
Al balcó de la Torre del Port, un home toca la guitarra elèctrica. Mentrestant, un xic i una xica dansen suspesos d’unes cordes. Tots tres van vestits amb pantalons curts negres, camisa blanca i tirants. Una mica més avall d’on la parella fa cabrioles, escala, es deixa caure i passeja sobre la façana empedrada, s’il·lumina una finestra. A dins hi ha un home que interpreta un instrument que sembla un violoncel. Des de baix, tots quatre ens ho mirem embadalits. N’hi ha que baden tant que han envaït el carril bici i no s’adonen que una bicicleta fa sonar el timbre perquè s’apartin. Curiós: l’altre dia, a prop de l’Escola d’Hoteleria, la Maria Alba i les xiquetes no van creuar el pas de peatons del carril bici quan van voler, sinó quan els ciclistes les van deixar. Em trec el prospecte del festival de la butxaca de darrere els pantalons i llegeixo que l’espectacle, Repite conmigo, vol “introduir l’espectador en un món paral·lel, un món màgic, on és possible volar, on la gravetat no existeix”. La xica i la xic que ara actuen suposo que són Saioa Fernández i Eduardo Torres, els quals fusionen llenguatges artístics “com la dansa contemporània, les arts marcials, el teatre i, per suposat, la dansa vertical, utilitzant l’arquitectura com a suport del moviment”. Tots dos formen la companyia Delrevés.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada