Avui han vingut dos xicots a arreglar l’aire
condicionat. L’han desconnectat i la temperatura s’ha enfilat vora els trenta
graus. No ho he passat gaire bé, perquè em quedava sense aire i la veu em
fluixejava. Aquesta feina nostra d’atendre el públic implica, bàsicament, fer
servir la veu. I si la veu falla, tururut. No hi ha pla B, no es pot apuntar en
una llibreta tot el que s’ha de comunicar a l’usuari, com un dia va fer una
xica que l’havien operada de les cordes vocals i em preguntava quins papers
necessitava. S’ha de sortir del pas com es pugui, a rodolons si cal. Per això,
tots, d’una manera o una altra, ens ventàvem. Els uns amb la mà, els altres amb
un paper, els altres amb una carpeta de cartró, els altres amb un vano. Jo, que
tinc una flaca especial pels ventalls, sempre que podia li manllevava a
l’Araceli. I em ventava amb aquella gràcia tan meva, que no acostuma a deixar
indiferent ningú. Ja només hauria faltat que els hagués ensenyat, a companys i
usuaris, la diferència entre una xica soltera i una conca. La xica es venta
depressa depressa, fa tocar el vano repetidament al nas i repeteix: “Quin
voldré, quin voldré, quin voldré?” La conca es venta desmenjadament, fa tocar
el vano, una vegada i una altra, entre l’escot i el coll i es lamenta: “Qui em
voldrà, qui em voldrà, qui em voldrà?”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada