diumenge, 14 de juliol de 2013

Dimecres, 14 de juliol de 2010


Avui han vingut dos xicots a arreglar l’aire condicionat. L’han desconnectat i la temperatura s’ha enfilat vora els trenta graus. No ho he passat gaire bé, perquè em quedava sense aire i la veu em fluixejava. Aquesta feina nostra d’atendre el públic implica, bàsicament, fer servir la veu. I si la veu falla, tururut. No hi ha pla B, no es pot apuntar en una llibreta tot el que s’ha de comunicar a l’usuari, com un dia va fer una xica que l’havien operada de les cordes vocals i em preguntava quins papers necessitava. S’ha de sortir del pas com es pugui, a rodolons si cal. Per això, tots, d’una manera o una altra, ens ventàvem. Els uns amb la mà, els altres amb un paper, els altres amb una carpeta de cartró, els altres amb un vano. Jo, que tinc una flaca especial pels ventalls, sempre que podia li manllevava a l’Araceli. I em ventava amb aquella gràcia tan meva, que no acostuma a deixar indiferent ningú. Ja només hauria faltat que els hagués ensenyat, a companys i usuaris, la diferència entre una xica soltera i una conca. La xica es venta depressa depressa, fa tocar el vano repetidament al nas i repeteix: “Quin voldré, quin voldré, quin voldré?” La conca es venta desmenjadament, fa tocar el vano, una vegada i una altra, entre l’escot i el coll i es lamenta: “Qui em voldrà, qui em voldrà, qui em voldrà?”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada