dilluns, 22 de juliol de 2013

Dijous, 22 de juliol de 2010


És mig quart de sis de la tarda. Els nens i les nenes esperen asseguts a la vora de la piscina. L’aigua és plana, sembla que un tractor hagi passat amb el rodet. L’aigua és un espill que reflecteix les triangulars banderoles de colorets que pengen a l’ample del recinte. Les monitores donen l’ordre, la quitxalla s’aixeca, corre saltironant, recull els xurros i les pales i es col·loca en fila índia. 
Sempre m’ha fascinat, capbussar-me en una piscina on no hi ha ningú. Arrugar-ne la superficie; crear milers, milions de bombolles amb mans i peus; desplaçar onades; deixar un rastre de cetaci rera meu… No en sé el motiu amb exactitud, però suposo que s’hi barregen el plaer de la solitud; l’egoisme de voler-la tota per a mi; l’aventura d’enfrontar-me a tot un element i l’emoció de descobrir-la. 
Per aquest motiu, ara mateix, jo voldria ser el primer nen que salta, amb el xurro entre les cames, i romp la pell líquida de la piscina. Xof.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada