.jpg)
És mig
quart de sis de la tarda. Els nens i les nenes esperen asseguts a la vora de la
piscina. L’aigua és plana, sembla que un tractor hagi passat amb el rodet.
L’aigua és un espill que reflecteix les triangulars banderoles de colorets que
pengen a l’ample del recinte. Les monitores donen l’ordre, la quitxalla s’aixeca,
corre saltironant, recull els xurros i les pales i es col·loca en fila índia.
Sempre
m’ha fascinat, capbussar-me en una piscina on no hi ha ningú. Arrugar-ne la
superficie; crear milers, milions de bombolles amb mans i peus; desplaçar
onades; deixar un rastre de cetaci rera meu… No en sé el motiu amb exactitud,
però suposo que s’hi barregen el plaer de la solitud; l’egoisme de voler-la
tota per a mi; l’aventura d’enfrontar-me a tot un element i l’emoció de descobrir-la.
Per aquest motiu, ara mateix, jo voldria ser el primer nen que salta, amb el
xurro entre les cames, i romp la pell líquida de la piscina. Xof.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada