dijous, 1 d’agost de 2013

Diumenge, 1 d'agost de 2010

Entro a la Llibreria Serret de Vall-de-roures. Faig la primera foto. La noia que he enganxat en primer pla, de perfil, somrient, resulta ser l’escriptora Teresa Bertran. Ens petonegem i ens congratulem de participar en el llibre més col·lectiu dels que ha promogut fins ara l’Octavi. Saludo l’Octavi Serret, que està exultant i acalorat, i començo l’eslàlom. Esquivo clients, finto una capsa de cartró, recorro el passadís que queda entre dues lleixes atapeïdíssimes de llibres i arribo al fons de la botiga. Hi retrobo escriptors com Glòria Fandos, Josep Igual, Laura Mur, Albert Guiu i Jordi Pijoan-López, amb qui vaig participar, fa dos anys, en el volum El riu que parla, i en conec de nous, com Fede Cortés, Raquel Ferràs, Roser Amills, Anna Canalda o Antònia Ripoll. L’Octavi ens diu que va, que signem exemplars, i nosaltres fem el que podem, perquè en aquesta llibreria costa moure-s’hi. Som molts i d’espai no en sobra. El Jesús Tibau, que avui no ha pogut venir, moltes vegades ha comparat Cal Serret amb el camarot dels germans Marx a la pel·lícula Una nit a l’òpera.
Després de la foto de rigor a davant de la llibreria, marxem amb els cotxes cap a Fondespatla. Abans d’arribar-hi, però, ens aturem en una esplanada que hi ha a mà esquerra de la carretera. En un extrem de l’esplanada, hi ha la monumental carrasca del Morro Badat, un arbre que si fos dona seria la matriarca del clan. I a sota de la carrasca, ens espera un vermut animat i unes olives negres, mortes, olioses i arreglades amb ceba, que són una autèntica delícia.
La Pepa Nogués, de l’Associació Cultural del Matarranya, se m’adreça i em demana que foti quatre crits ben donats. Es veu que he d’indicar a la concurrència que han de sortir amb els cotxes per allà, per l’altre extrem del descampat. Com aquell que diu, amb la Pepa no ens coneixem de res. A tot estirar hem intercanviat un parell de frases fa una estona a Vall-de-roures. Però ella ha vist que estic de bon any i probablement m’ha sentir garlar amb el volum disparat. Jo no la decebo i començo a organitzar el trànsit, gesticulacions incloses. No, si és que a tot arreu he de muntar el número…
Dinem al bar del càmping de Fondespatla. A taula, conec més escriptors: Alfred Sala, Juli Micolau, Roser Vernet i Baltasar Casanova. Comento al Baltasar que l’esmento a Esmorzars de l’Ebre, i ell em contesta que ja ho sap. Que sap, fins i tot, amb qui vaig anar a esmorzar a Deltebre. I que, si algun dia he de tornar al seu poble a fer un xeflis, que l’avisi, per favor. Ja va tenir unes parauletes amb el Pep Carcellé, organitzador d’aquell esmorzar, i va quedar clar el buit –espiritual i intestinal- que tenia per no haver pogut compartir taula amb nosaltres.
Després de dinar, el periodista Víctor Amela, prologuista de L’Arbreda ebrenca –el llibre col·lectiu que presentem avui-, fa de mestre de cerimònies. Ens dóna pas als autors i nosaltres llegim fragments dels nostres textos. Quan acabem, comento a l’Octavi que hauria de marxar, que s’ha girat un vent estrany i s’està posant molt núgol. Ell diu que em quedi, que si no ha plogut a aquesta hora de la tarda, és possible que ja no ho faci. Jo li faig cas. Fem un refrigeri a la vora de la piscina, assisteixo a la presentació d’una altra obra col·lectiva, Il·lusions i incerteses, i just abans de l’actuació musical que anirà a càrrec del músic castellonenc Salva, decideixo marxar. Cauen gotes grosses.
Fontdespatla, Vall-de-roures, Cretes, Calaceit. A mesura que passen quilòmetres, el cel s’enfosqueix més i els trossos de vinya, d’olivers i d’ametllers estan més banyats. Caseres, Gandesa, Corbera d’Ebre. Els molins de vent de la Terra Alta gegantegen sota la pluja. Móra d’Ebre, Falset, Pradell de la Teixeta. Plou bonic, però s’ha de parar molt de compte a les muntanyes del Priorat. Riudecols, Reus. Amb l’aigua fins a la porta de casa. 
Com a home de lletres ets un fenomen, Octavi, però com a home del temps no et guanyaries la sal del tupí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada