Jo
tenia cinc o sis anys. Faltaven pocs mesos per al Mundial de Futbol d’Espanya de
1982. Potser perquè no vaig completar l’àlbum de cromos del Naranjito, vaig
encetar una nova col·lecció: la de monedes commemoratives del Mundial. Jo
n’arreplegava, bàsicament, de duro i de pesseta. Ma padrina Rosario tenia
l’encàrrec de cercar-me’n de cinc i deu duros, les quals m’entregava els
diumenges al migdia, quan passava per casa seva a buscar la paga. Només en una ocasió
me’n va aconseguir una de vint duros: alta, grossa, imponent, amb classe,
única.
La meva amistat amb les monedes, doncs, ve de lluny. I no em fa basarda carregar-ne
de valentes. M’ho passo bé, vés què hi voleu fotre, satisfent un qualsevol
import moneda rera moneda. No s’ho van passar tan bé els de la colla de
Sarroca, quan un any vaig pagar una mona –el dinar del dilluns de Pasqua- en
monedes de dues-centes, cent, cinquanta, vint-i-cinc, deu, cinc, dos i una pesseta.
Per sort, hi ha gent que
m’entén. Haguéssiu vist les cares, avui, de les dependentes
del Forn de Pa Batet i el Mercafruit! Elles no es queixen perquè els donis un
euro amb cinc cèntims, o cinc euros amb dotze cèntims, desglossats en multitud
de circumferències metàl·liques. Elles contentes, i jo content de
contentar-les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada