diumenge, 21 de juliol de 2013

Dimecres, 21 de juliol de 2010


Jo tenia cinc o sis anys. Faltaven pocs mesos per al Mundial de Futbol d’Espanya de 1982. Potser perquè no vaig completar l’àlbum de cromos del Naranjito, vaig encetar una nova col·lecció: la de monedes commemoratives del Mundial. Jo n’arreplegava, bàsicament, de duro i de pesseta. Ma padrina Rosario tenia l’encàrrec de cercar-me’n de cinc i deu duros, les quals m’entregava els diumenges al migdia, quan passava per casa seva a buscar la paga. Només en una ocasió me’n va aconseguir una de vint duros: alta, grossa, imponent, amb classe, única. 
La meva amistat amb les monedes, doncs, ve de lluny. I no em fa basarda carregar-ne de valentes. M’ho passo bé, vés què hi voleu fotre, satisfent un qualsevol import moneda rera moneda. No s’ho van passar tan bé els de la colla de Sarroca, quan un any vaig pagar una mona –el dinar del dilluns de Pasqua- en monedes de dues-centes, cent, cinquanta, vint-i-cinc, deu, cinc, dos i una pesseta. 
Per sort, hi ha gent que m’entén. Haguéssiu vist les cares, avui, de les dependentes del Forn de Pa Batet i el Mercafruit! Elles no es queixen perquè els donis un euro amb cinc cèntims, o cinc euros amb dotze cèntims, desglossats en multitud de circumferències metàl·liques. Elles contentes, i jo content de contentar-les.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada