dimecres, 7 d’agost de 2013

Dissabte, 7 d'agost de 2010



Per segona vegada en pocs dies, porto la brossa orgànica al contenidor que hi ha a la Canterilla, al costat del pontet que mena a la gasolinera. M’acompanya l’Aina. Per segona vegada en pocs dies, no el trobo i m’he d’allargar fins a l’altra punta del poble, al costat del senyor pont que salva la Parafanga –oficialment coneguda com a riera de la Vall Major. Llenço la brossa i veig que arriben tres ciclistes. Un m’interpel·la:
-Això és Sarroca?
-Suposo –contesto jo.
-Jo a tu te conec. Tu ets l’Ignasi Revés.
Ja està. Aquest deu haver-se llegit algun dels meus llibres, o li vaig dedicar un exemplar en alguna presentació per aquests móns de Déu. Havia d’arribar un dia o altre, que em reconeguessin com el tros d’escriptor que sóc. Tant li fa que hagi succeït a la vora d’un contenidor d’escombraries.
Però no. L’home no em coneix pels meus mèrits literaris, sinó perquè vam treballar junts. Fa vuit, nou anys, vaig treballar al magatzem de SUPSA -Supermercats Pujol S.A -, al Polígon Industrial El Segre, a Lleida. Jo era un passerell mig deprimit que acabava de suspendre unes oposicions al cos de gestió de la Generalitat, i em vaig agafar a aquesta feina de matxaca com a un tauló de fusta en alta mar. Recordo els esmorzars, els berenars i els sopars a la saleta del magatzem de la verdura; els cigarrets que fèiem quan anàvem a carregar els carros a les motos; aquella olor de detergent dels passadissos quaranta-sis, quaranta-set i quaranta-vuit, que se m’ha quedat incrustada al nas per sempre més; les baralles de gats; el brics de sangria rebentats i assetjats per les mosques; el Dragon Khan, la Nevera, el molls on carregaven els camions; les calors i els freds; les disputes entre barcelonistes i madridistes –una autèntica plaga-; companys i amics com el Cleofás –l’home que ha dit que em coneix-, el Tino –l’entranyable Tino, que m’anomenava Jusinasi-, l’Alfonso –un home d’honor-, els afectuosos germans Dani i Héctor, l’irònic Sisco, els cosins Santi –treballador infatigable, sofert, i sobretot bona persona-, i Peña –com un llum-, el cinèfil Resina, l’emprenyador Piolín, el forçut Juanós, els toreros Agustí i Farré, els cunyats Tomás –sempre a l’última en telefonia mòbil- i Roberto Castaño –Roberta la prota, l’anomenava el Tino-, el meu parent Sergi Revés…
Comento al Cleofás que la dona que ruixa el carrer a aquesta hora del matí és la Marisol, la mare del Sergi. I que aquesta nena que m’agafa la mà és la meva filla petita, l’Aina. Li dic que ha passat molt temps, però que encara me’n recordo, de la gent de SUPSA. I, a través seu, els envio molts i molts records. 
Quan torno a casa, ma mare m’informa que el contenidor hi era, a la Canterilla. Que si m’hi hagués fixat millor, no hauria calgut anar a l’altra punta del poble. Em refermo en la meva condició d’inepte, però no me’n penedeixo. No me’n penedeixo perquè, ves per on, avui la ineptitud ha tingut premi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada