Per segona vegada en
pocs dies, porto la brossa orgànica al contenidor que hi ha a la Canterilla, al
costat del pontet que mena a la gasolinera. M’acompanya l’Aina. Per segona
vegada en pocs dies, no el trobo i m’he d’allargar fins a l’altra punta del
poble, al costat del senyor pont que salva la Parafanga –oficialment coneguda
com a riera de la Vall Major. Llenço la brossa i veig que arriben tres
ciclistes. Un m’interpel·la:
-Això és Sarroca?
-Suposo –contesto jo.
-Jo a tu te conec. Tu
ets l’Ignasi Revés.
Ja està. Aquest deu
haver-se llegit algun dels meus llibres, o li vaig dedicar un exemplar en
alguna presentació per aquests móns de Déu. Havia d’arribar un dia o altre, que
em reconeguessin com el tros d’escriptor que sóc. Tant li fa que hagi succeït a
la vora d’un contenidor d’escombraries.
Però no. L’home no em
coneix pels meus mèrits literaris, sinó perquè vam treballar junts. Fa vuit,
nou anys, vaig treballar al magatzem de SUPSA -Supermercats Pujol S.A -, al
Polígon Industrial El Segre, a Lleida. Jo era un passerell mig deprimit que
acabava de suspendre unes oposicions al cos de gestió de la Generalitat, i em
vaig agafar a aquesta feina de matxaca
com a un tauló de fusta en alta mar. Recordo els esmorzars, els berenars i els
sopars a la saleta del magatzem de la verdura; els cigarrets que fèiem quan
anàvem a carregar els carros a les motos; aquella olor de detergent dels
passadissos quaranta-sis, quaranta-set i quaranta-vuit, que se m’ha quedat
incrustada al nas per sempre més; les baralles de gats; el brics de sangria
rebentats i assetjats per les mosques; el Dragon Khan, la Nevera, el molls on
carregaven els camions; les calors i els freds; les disputes entre
barcelonistes i madridistes –una autèntica plaga-; companys i amics com el
Cleofás –l’home que ha dit que em coneix-, el Tino –l’entranyable Tino, que
m’anomenava Jusinasi-, l’Alfonso –un
home d’honor-, els afectuosos germans Dani i Héctor, l’irònic Sisco, els cosins
Santi –treballador infatigable, sofert, i sobretot bona persona-, i Peña –com
un llum-, el cinèfil Resina, l’emprenyador Piolín, el forçut Juanós, els toreros Agustí i Farré, els cunyats
Tomás –sempre a l’última en telefonia mòbil- i Roberto Castaño –Roberta la prota, l’anomenava el Tino-,
el meu parent Sergi Revés…
Comento al Cleofás que
la dona que ruixa el carrer a aquesta hora del matí és la Marisol, la mare del
Sergi. I que aquesta nena que m’agafa la mà és la meva filla petita, l’Aina. Li
dic que ha passat molt temps, però que encara me’n recordo, de la gent de
SUPSA. I, a través seu, els envio molts i molts records.
Quan torno a casa, ma mare m’informa que el contenidor hi era, a la
Canterilla. Que si m’hi hagués fixat millor, no hauria calgut anar a l’altra
punta del poble. Em refermo en la meva condició d’inepte, però no me’n
penedeixo. No me’n penedeixo perquè, ves per on, avui la ineptitud ha tingut
premi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada