Després
de tanta insistència, al final complaem el Ramon i la Carme. La Maria Alba i jo
els visitem a la casa que tenen a Almatret. Només entrar, sorpresa. La planta
baixa conserva les taules de ferro i marbre, les cadires de fusta, les gerres
de vidre, el molí de cafè manual i l’elèctric, la cafetera Faena, les portes de
la nevera de gel, les ampolles de Calisay, Chinchón, Larios, Bacardi i altres
licors, el taulell i el ventilador encastat al sostre –que no oscil·la, sinó
que gira sobre el seu propi eix- de l’antic Cafè Peixet.
Pugem
a dalt de tot i sortim al terrat. Des d’aquí hi ha una bonica panoràmica de la
plaça major d’Almatret. En una punta, un parc infantil que sembla nou; al mig,
una creu de terme alta, esvelta, treballada; en aquesta punta d’aquí, una
camioneta de repartiment de begudes amb la inscripció Sprite a les portes; i
per tota la plaça, gent. Molta gent. Padrins que prenen l’ombra davant del bar la
Plaça, nens en bicicleta, dones amb el carret de la compra i paradistes que
esperen despatxar una samarreta, un vestit o un banyador. Perquè avui, a
Almatret, és dia de mercat.
Fem
l’excursió que ens havia promès el Ramon. Ell i la Carme van davant amb la moto
i nosaltres els seguim amb el cotxe. Sortim del poble per un camí relativament
pla, que passa pel costat d’enormes molins de vent. El camí comença a baixar.
El Ramon para la moto i assenyala allà, a mà esquerra. Una escultura que
representa un home amb una bicicleta a l’espatlla homenatja el David Duaigües,
d’Almatret, que va morir l’estiu passat a l’incendi d’Horta de Sant Joan. Ens
endinsem als Tossals d’Almatret, turons recoberts d’una vegetació inusualment
verda. Arribem a l’embarcador del riu Ebre.
L’aire
mou l’aigua. Els núvols que la sobrevolen li atorguen una fesomia canviant.
Seguim el camí, paral·lel al riu, que ens marquen uns raïls en desús. Assolim
l’antiga i inacabada fàbrica de ciment d’Almatret. Resta en peu una estructura
imponent, però inservible. Una mica enretirat d’una modesta barana de fusta,
miro el fons del que sembla una sitja. Poc amic de les altures abruptes, no
duro ni cinc segons. El Ramon ens condueix cap a una petita obertura que hi ha
a la serra. És una mina, i ens explica que aquesta beta negrosa és lignit i aquella
ampla franja grisenca, ciment.
Ens
desplacem a l’altra punta del terme, com aquell que diu. Visitem el Cingle de
la Pena, magnífic mirador sobre les corbes cabaloses de l’Ebre i les muntanyes
que l’encaixonen. El Ramon compara aquestes muntanyes amb lloms d’animals
prehistòrics. Recorrem un bocí de trinxera de la Guerra Civil i després ens
allarguem a un niu de metralladora proper. M’he d’acotxar per entrar-hi i
recórrer la galeria en forma de U, però paga la pena arribar a l’obertura
rectangular, allargassada, i mirar enllà, cap al riu refulgent i etern.
El Ramon, avui, ha estat molt Ramon. Didàctic, xerraire i alegrement alterat quan ha compartit qualsevol coneixement, qualsevol observació amb nosaltres. Potser ho fa que és professor. O potser, simplement, que és bona persona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada