dilluns, 5 d’agost de 2013

Dijous, 5 d'agost de 2010


He arribat d’hora a Lleida. Encara falta una estona perquè el Xavi Rué obri el seu estudi fotogràfic, on he de recollir les fotos que em va fer a finals de maig. Per fer temps, entro a l’antic Hospital de Santa Maria, edifici gòtic que actualment alberga l’Institut d’Estudis Ilerdencs. A la Sala Gòtica, miro d’entendre l’exposició El poeta és un ésser humà en procés d’esdevenir ca, de Carles Hac Mor, Ferran Garcia Sevilla i Ester Xargay. No me’n surto: no estic programat per a aquesta mena d’art. A la Sala Montsuar –sector Catedral-, recorro l’exposició 1808-1810, el Pla de Lleida en guerra, que rememora els dos-cents anys del setge més sanguinari que ha patit mai la ciutat. Em crida molt l’atenció l’àudiovisual: el locutor parla en català oriental. Per un moment, sembla que hagi retrocedit vint-i-cinc anys enrere, quan la gent de Ponent havíem de suportar les gracietes sobre la nostra particular forma de parlar i gairebé semblava que ens n’havíem de disculpar. Em sap realment greu que els responsables de l’exposició no hagin pensat en algú del territori per narrar l’àudiovisual o, com a mínim, demanar al locutor que s’expressés en la variant occidental. No crec que hi hagi hagut poca sensibilitat, més aviat poca exigència per part de qui havia d’exigir. A la Sala Montsuar –sector avinguda de Blondel-, contemplo l’exposició De Gardeny a Alguaire. Cent anys de vols a Lleida. El nou aeroport d’Alguaire fa molta patxoca, molta, però lamento que no s’hagi pogut fer a Alfés. No estic tan segur que si l’aeroport s’hi hagués construït, hauria fet desaparèixer l’alosa becuda. I estic segur que Alguaire és pitjor ubicació que Alfés, que s’ha fet massa tard, que ha costat massa diners i que –tant de bo m’equivoqui- tardarem anys i panys a treure’n rendiment. 
Visito l’última exposició, la millor. Admiro el quadrat pati de l’antic hospital, la magnífica escala que porta a la galeria volada amb arcs ogivals del primer pis. Admiro pedra, fusta i teules, arbres i arbustos, el raget vertical d’una font baixeta i rabassuda. A dalt de l’edifici, quasi no queda rastre de sol. Però aquí baix continua fent una calor que mata.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada