divendres, 30 d’agost del 2013

Dilluns, 30 d'agost de 2010


No és armènia, és sordmuda. Li parlo a poc a poc. A jutjar per les ganyotes que fa, tinc la impressió que no m’acaba d’entendre. Vocalitzo més. Ella m’escriu en un paper: PERDONA CATALÁN. I a la línia de sota, afegeix: ESPAÑOL. Faig una caparrada. Tota l’estona li he estat parlant en castellà.
La dona porta tots els papers. L’informo que en dues –dos dits- o tres –tres dits- setmanes li arribarà una carta on li comunicaran si li han concedit el subsidi o no. Em costa fer-li entendre la conjunció disjuntiva o. Seria més fàcil que li digués tal dia rebràs la carta en què et donen el subsidi i llestos. Però es veu que hem vingut al món a matisar-ho tot… I també em costa fer-li entendre que li ho comunicaran per correu. Faig un gest com els de Joaquín Prat al programa de televisió El precio justo, quan cridava als concursants allò de: “A jugar!” Ella i l’home que l’acompanya, també sordmut, es miren i repeteixen el meu gest. No els hauré dit pas una paraulota…
Jo els admiro, aquesta gent. N’admiro la força interior, la perseverança, l’esperit de superació, la lluita contra l’adversitat i la incomprensió. Converteixen un erm en un jardí, un pedregar en un castell. Fan fàcils les coses difícils. I se’n surten. D’una manera o altra, sempre se’n surten. 
Els admiro. Tant de bo fos la meitat del que són ells.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada