Divendres, 6 d'agost de 2010

Llegeixo Olor de terra, de Joan Josep Rovira Climent. Hi retrobo un concepte que apareix en un altre llibre seu, El temps i la mirada. Es tracta de l’”homo viator”, entès com a viatger-escriptor que sempre acaba tornant als mateixos llocs, als paratges on ha nascut, viscut i crescut, a la terra estimada, a la geografia més íntima. No es tracta, doncs, del viatger-escriptor que descobreix, que calciga per primer cop un territori, un paisatge, una ciutat, un poble. Es tracta del que retorna, el que redescobreix. Acostumats a una literatura de viatges on l’escriptor s’avia a l’altra punta del món si cal, pot sorprendre el viatge literari a l’entorn més immediat, el viatge literari d’estar per casa. Jo mateix, quan vaig llegir tal formulació per primera vegada, vaig quedar-me parat. Parat perquè Rovira Climent m’estava dient que el viatge més apassionant i autèntic és el que porta a un mateix.

A banda, escrivint sobre la seva Cinctorres, sobre els seus Ports, sobre les seves Morella, Sorita, la Mata i Forcall, sobre les seves Useres, Vilafamés, Cabanes, Benifassà, Vinaròs i Alcalà de Xivert, sobre les seves Alcora, Xodos, Atzeneta, Benassal, Artana, Eslida i Ahin, J. J. Rovira Climent m’estava demostrant que és més fàcil fer bona literatura si es parla del que es coneix. Ni que ho provés, jo no podria escriure el paisatge, la gent i el particular català del nord del País Valencià com ho fa ell. Ell té l’avantatge d’haver-ho mamat des de petit, ell sempre trobarà l’adjectiu més idoni, les descripcions més exactes. 

Moltes vegades, un escriptor pot pensar que tot és arribar i moldre. Que només cal aterrar en un lloc qualsevol, desenfundar el quadern i anotar-hi l’essència del que s’observa. Si és així, s’equivoca de mig a mig. S’ha de ser com a mínim un geni de l’escriptura per captar les coses a la primera. I ni així, crec, arribarà al nivell de l’escriptor que formi part de l’ecosistema en qüestió. Només el temps, i una mirada pacient i constant, fan aflorar la paraula justa.