dimarts, 27 d’agost del 2013

Divendres, 27 d'agost de 2010

En dos anys i mig, me n’he afartat, de presentar els meus llibres. He fet una cinquantena de bolos per Catalunya i part de l’Aragó. N‘hi ha hagut en llibreries, biblioteques, diades de Sant Jordi, bars, sales del ball, centres cívics, ajuntaments i consells comarcals, cooperatives, fires, escoles i fins i tot en una llar de jubilats. He presentat els llibres assegut i plantat, sol i acompanyat, amb i sense exemplars per signar, a cobert i a l’aire lliure. En totes aquestes situacions, m’he sentit com el polític quan fa campanya porta a porta. Com el candidat que busca la comunicació directa, no tant els mitjans de comunicació de masses. Com aquell que vol convèncer, no pas adoctrinar. Com el polític que vol parlar, preguntar i escoltar, no com el que llença l’eslògan, el missatge, la frase de vint segons que pertoca avui, primer o últim dia de campanya electoral.
Aquesta forma de fer implica voltar molt, conèixer cada cop més gent i obtenir recompenses que reconforten l’esperit. Però arriba un punt que te’n canses, perquè l’esforç que has de fer és massa gran. Ja has passat les fogonades dels primers llibres; ja has vist el pa que s’hi dóna, en aquest petit món; vols aprofitar el cap de setmana amb la família en comptes de sotmetre’t a la literatura, i vols escriure alguna cosa senzilla, íntima, que no et faci trencar massa el cap.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada