Hora de plegar. Surto al
carrer i plou amb ganes. No porto paraigua. Els meus paraigües, de moment, són
els balcons del Passeig de Misericòrdia. Surto a cel obert. Quan travesso
l’Avinguda de La Salle, sona el mòbil. La Maria Alba em pregunta si vull que em
vingui a buscar. Li contesto que no cal, perquè no cal destarotar les nenes,
que justament ara dinen. Ella replica que em mullaré. Jo responc que ja ho
estic, de mullat. Com un peix.
Carrer de Misericòrdia
amunt, em trec les ulleres i les deixo a la butxaca esquerra de la camisa.
Encara hi veig menys que amb els vidres pigats de gotes. Em poso les ulleres.
Hi ha poca gent pel carrer. Els que no porten paraigua corren i s’arreceren on
poden. Jo vaig fent, al meu pas.
La camisa, que porto per
fora dels pantalons, em pesa. La camisa, que seca m’anava prou ampla, ara se
m’empastra al cos. Els pantalons, que no poden absorbir més pluja, l’escupen
per l’extrem inferior dels camals. Les xancles la
projecten enfora per tots els forats i foradets.
L’aigua m’amocla el
cabell. L’aigua em degota per la barbeta. L’aigua em fa fer patarrufes. Tot i
així, no ho passo malament, perquè l’aigua és dolça i càlida, perquè cau amb
suavitat, com una dutxa amable. A més, el dia acompanya, perquè no fa fred ni
calor. Però això no significa que no tingui ganes d’arribar a casa.
Quan arribo a la
portalada, pico el timbre del porter automàtic. La Maria Alba contesta i un
servidor anuncia:
-Sóc jo. Treu lo palot!
Les coses que s’han de fer, per escriure un dietari…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada