dilluns, 19 d’agost de 2013

Dijous, 19 d'agost de 2010

Hora de plegar. Surto al carrer i plou amb ganes. No porto paraigua. Els meus paraigües, de moment, són els balcons del Passeig de Misericòrdia. Surto a cel obert. Quan travesso l’Avinguda de La Salle, sona el mòbil. La Maria Alba em pregunta si vull que em vingui a buscar. Li contesto que no cal, perquè no cal destarotar les nenes, que justament ara dinen. Ella replica que em mullaré. Jo responc que ja ho estic, de mullat. Com un peix.
Carrer de Misericòrdia amunt, em trec les ulleres i les deixo a la butxaca esquerra de la camisa. Encara hi veig menys que amb els vidres pigats de gotes. Em poso les ulleres. Hi ha poca gent pel carrer. Els que no porten paraigua corren i s’arreceren on poden. Jo vaig fent, al meu pas.
La camisa, que porto per fora dels pantalons, em pesa. La camisa, que seca m’anava prou ampla, ara se m’empastra al cos. Els pantalons, que no poden absorbir més pluja, l’escupen per l’extrem inferior dels camals. Les xancles la projecten enfora per tots els forats i foradets.
L’aigua m’amocla el cabell. L’aigua em degota per la barbeta. L’aigua em fa fer patarrufes. Tot i així, no ho passo malament, perquè l’aigua és dolça i càlida, perquè cau amb suavitat, com una dutxa amable. A més, el dia acompanya, perquè no fa fred ni calor. Però això no significa que no tingui ganes d’arribar a casa.
Quan arribo a la portalada, pico el timbre del porter automàtic. La Maria Alba contesta i un servidor anuncia:
-Sóc jo. Treu lo palot!
Les coses que s’han de fer, per escriure un dietari…

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada