dissabte, 24 d’agost de 2013

Dimarts, 24 d'agost de 2010

Des que treballo aquí, ho he dit un milió de vegades: una persona, un número. No dues o tres persones amb el mateix número. M’és igual que vagin junts, que faci molta estona que esperen, que quan els han donat el número no els hagin avisat que n’havien d’agafar un cada un, que hagin d’anar aviat a buscar la canalla al col·legi o que només és una consulta ràpida. No. Una persona, un número.
Però com sempre, tanta contundència s’escola per l’aigüera quan s’ha de fer una excepció. Perquè ara atenc tres senyors que no parlen un borrall de català ni de castellà. Són armenis. Comunico a la dona que els acompanya el que volen saber, ella els ho tradueix, em donen les gràcies, s’acomiaden i se’n van.
N’atenem força, de persones que no ens entenen. En una amplíssima majoria, marroquins i xinesos. Tots, a iniciativa d’ells o a requeriment nostre, porten gent que els tradueix allò que els expliquem. Només hi ha una gent que, de tant en tant, s’atreveix a venir a l’oficina perquè els informem, tot i no entendre el català ni el castellà. Qui? Els britànics. La primera vegada que m’hi vaig trobar, vaig atendre la senyora amb un anglès arrossegat i discontinu, però –crec- mínimament intel·ligible. Vaig passar-m’hi cinc o sis vegades més de temps que amb una atenció estàndard. L’última vegada que m’hi vaig trobar, mig mosca, vaig dir a l’home per favor, vingui un altre dia amb algú que m’entengui. Jo no puc explicar-li això en el seu idioma. L’endemà va venir acompanyat, i el vaig tornar a atendre jo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada