El Valentí deixa la
Kangoo avorada al camí i baixem. Pujo a sobre d’una pedra negrosa, grossa i
plana, i contemplo el paisatge. En primer terme festucs, els arbres que
infanten els pistatxos; uns centenars de metres enllà pins, que creixen a les
particions dels conreus i a les serretes; i al fons, l’hortizó baix i pla de
les Garrigues.
Hem vingut fins aquí
perquè m’estic documentant per un article que m’han encarregat. Fa uns dies,
quan vam parlar per telèfon, el Valentí ja em va advertir que els festucs que
jo havia cregut a la Granadella eren en realitat al terme de Torrebesses. El
terme de la Granadella és una mica més amunt, just on hi ha els cinc molins de
vent que han instal·lat fa poc i que visitarem d’aquí a una estona. Sort en
tinc de gent com mon cosí Valentí, que em corregeixen, em matisen i em guien
quan he d’escriure sobre qualsevol tema. Si no fos per ell, per tots ells,
fallaria més que una escopeta de fira. Perquè, de la mateixa manera que reviso
fins a l’extenuació les coses que no sé o de les quals no n’estic segur, dono
massa per segures les que crec saber. Si ho revisés tot a fons, si no donés cap
veritat per descomptat, si posés tot el que escric en quarentena, m’estalviaria
moltes corredisses d’última hora. Però no hi puc fer res, sóc un perfecte
imperfecte, i sempre se m’escapen coses. Per aquest motiu, procuro voltar-me de
gent que, com el Valentí, saben més que jo.
Ens allarguem al terme
de la Granadella. Circulem per camins amplíssims i arribem al primer molí. És
una construcció ciclòpia, gegantina, costa poc sentir-se un microbi al seu
costat. Em miro les immòbils aspes des de sota, amb l’esquena a la columna del
molí, i m’entra vertigen. Anem a peu cap al segon molí. Abans, des de la
valleta dels pistatxos, semblaven l’un al costat de l’altre. Ara descobreixo
que hi ha uns centenars de metres entre molí i molí. Parlem amb el Valentí dels
altres parcs eòlics que s’han de fer al terme de la Granadella, i dels que es poden
albirar des d’aquí en direcció sud-oest, a Almatret. Decididament, el paisatge
garriguenc d’aquí a poc temps serà sensiblement diferent. La qual cosa no
significa que hagi de ser pitjor. L’energia eòlica, a les Garrigues, no només
s’accepta perquè sí, ni perquè hi hagi interessos molt forts a darrere –que hi
són-, sinó perquè no és vista com a nociva i perquè pot aportar uns ingressos
suplementaris a la gent dels pobles. Quan la pagesia un any dóna menys que
l’anterior, i més que el posterior, és molt difícil evitar que la gent plegui
de la terra i foti el camp a la capital. És molt bonic dir que s’ha de
preservar el paisatge on hem nascut i crescut, el paisatge d’olivers,
ametllers, pins i salvatge garriga, però això no dóna –almenys de moment- per
fixar la gent al territori. Per tant, és lògic i comprensible que molts
garriguencs siguin partidaris dels parcs eòlics.
Del segon anem al tercer molí, i del tercer al quart. Les cames comencen
a pesar. El Valentí comenta que hauria estat millor fer el trajecte en cotxe.
La garbinada corre fresqueta i el sol emprèn el trajecte final. Quan desapareix
per la banda de l’Aragó, els núvols prims i estireganyats es tornen daurats,
taronges, rosats. No arribarem al cinquè molí. Ja seria fosc i estaríem encara
més lluny del cotxe. Tornem a Sarroca, que hi fa més bo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada