dimecres, 28 d’agost de 2013

Dissabte, 28 d'agost de 2010

Esternuts, llàgrimes, mocs i picor a la gola. El típic redredat de l’estiu just el dia més calorós de l’estiu. Les xiques surten a comprar i jo em quedo estirat al sofà, amb el llum apagat, mirant la televisió i plorant com una magdalena.
Les xiques han tornat. I pels crits, sembla que han firat. La Maria Alba m’ensenya una bossa amb aigua i un peixet taronja i daurat a dins. És la solució que va inventar a un problema que se’ns va presentar ahir, quan vam anar a buscar l’Aina i la Joana a Arbeca. Tant sí com no, volien endur-se a Reus l’Estrella, el gos menut, graciós i bellugadís dels sogres. Com que no ho vam permetre, i encara menys comprar un gos amb les mateixes prestacions –on em fotria jo, pobre de mi, amb un altre animalet al pis?-, la Maria Alba va trobar en el peix la dissuassió perfecta.
Em miro el peix de prop, però distanciat. Em fa cosa, això dels animals de companyia. De petit vaig tenir dos gats –un siamès malparit i un altre més ruc que una sabata- i em va saber molt greu quan se’n van anar a l’altre barri. Per això, perquè no se’m trenqués el cor el dia que faltés, vaig dir a mon pare i ma mare que no volia ni gat ni gos ni sangartilla. Per això, ara em miro el Sol[1] amb prevenció, perquè tinc por d’estimar-me’l.

[1] Casualitat? Caprici d’un Destí en què no crec? L’han batejat amb el nom que presideix aquest dietari!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada