Ma mare i mon pare, el
Ramon i la Ramona d’Artesa, un servidor, la Joana i l’Aina enfilem el carrer de
Monterols. Aquí la Ramona té botigues per triar. Quan arribem a la plaça de
Prim, els homes i les xiquetes ens hi desviem. La Ramona i ma mare continuen
carrer de Llovera amunt, a sotjar aparadors.
El Ramon i mon pare
s’asseuen en un banc. Jo persegueixo l’Aina i la Joana, que donen voltes pel
pedestal on s’aixeca l’estàtua equina del general Prim. Ara vaig a darrera seu,
ara m’aturo i espero, quiet, que acabin de voltar, ara canvio de direcció i les
intercepto de cara… Quan se’n cansen –i me’n canso-, s’entretenen amb les
cadenes que circumden el general ganxet. Passen les cames de costat a costat,
com si juguessin a corda; s’hi gronxen; hi cavalquen, hi remen… Els nens passen,
els jocs no. I l’estàtua de Prim, tampoc.
Generacions i generacions de ganxets hem jugat amb les cadenes del general. Sense saber encara qui era aquell senyor tan ufanós que enarbora un sabre dalt d'un cavall tan esplèndid . Sense conèixer-lo, potser admirant-lo, potser cobejant sabre i cavall.
ResponEliminaLes comunitats i les nacions es van fent amb detalls com aquests.
Bona observació, Eduard!
ResponElimina