Som al carrer de Sant
Pere, a Sarroca, a davant de casa els pares. Som uns quants: la Teresita de
Montoliu, la Concepció de Llardecans, ma mare, mon pare, ma germana Montse, son
fill David, la Maria Alba, un servidor, l’Aina, la Joana, la Rosa Maria –filla
de la Concepció- i el Xavier –marit de la Rosa Maria. Els grans xerrem i els
petits s’empaiten. La història, anys després, es torna a repetir. En fa quinze
era jo qui empaitava la Mònica i la Mireia –germanes grans del David-, en fa
trenta ens perseguíem amb el Jaume i la Roser –fills de la Teresita de
Montoliu- mentre els grans garlaven al mig del carrer. I ara jo sóc la Joana,
l’Aina i el David.
Es fa fosquet, la nit és càlida i no ens acabem d’acomiadar mai. Tant de
bo no ens acabéssim d’acomiadar mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada